«Kintsugi: la belleza de tus cicatrices» és el primer poemari de Magda Camps, pseudònim d’una jove universitària maonesa que està estudiant el darrer curs de la carrera de Treball Social a la Universitat Ramon Llull, de Barcelona. L’obra, que és un viatge per diferents perspectives de l’amor i la resiliència (dismòrfia corporal, pors, amor romàntic, amor tòxic, amor propi,...) a través d’una expressió catàrtica, es presenta demà, a les 19 hores, a la Biblioteca de la Fundació Rubió.
Magda Camps expressa la seva admiració per la poetessa, fotògrafa i actriu Rupi Kaur, nascuda a l’Índia el 1992 i nacionalitzada canadenca, que ha estat una mena de guiatge en aquesta primera obra poètica, «me van recomanar llegir-la, vaig llegir diverses obres seves i em va agradar molt, sobretot per la seva manera d’expressar-se sense embuts», assegura.
Després d’haver fet petites incursions en el cant, la pintura i altres disciplines, Magda Camps va optar per l’escriptura, sobretot, la poesia, «vaig començar a escriure’n fins que vaig veure que tenia una col·lecció important i em vaig plantejar publicar un poemari amb totes aquelles poesies que tenien una mateixa temàtica, els temes que jo faig són importants tal vegada per a la gent jove i també per als pares o la gent adulta que no estan en contacte amb les coses de l’adolescència», assenyala.
Estructura
Quan Camps va entregar a l’editorial el treball poètic, aquest va experimentar uns canvis en el nom del poemari i la seva estructura fins a quedar-se en el llibre definitiu. El títol del poemari fa referència a la tècnica japonesa de quan es romp una peça de ceràmica, en tost de llançar-la als fems, s’empra una cola de color daurat, es va aferrant peça per peça i es torna a crear la ceràmica d’abans, «però ara és única, perquè el que es fa és destacar els trossos romputs, en el sentit de reconèixer que tenc totes aquestes cicatrius, però estic de peus», assegura.
El llibre està format per cinquanta poemes, distribuïts en set capítols, després d’haver fet l’autora una selecció dels poemes inicials per fer un conjunt amb la coherència del que volia expressar.
El capítol que obre el poemari, «Dismorfia corporal», tracta de la importància de preservar la infància i és una crítica a l’obsessió de la gent jove d’estar més prima, de posar-se maquillatge; «Demonios» xerra de les pors i del que es fa amb la seva vida; «Amor de dos caras» indaga en l’amor innocent, dels dubtes i les pors de la relació entre la parella; «Reminiscencia», constata que la parella idíl·lica que es té pot ser que no ho és tant; «Aprende amar» parla de la nostàlgia de la parella i, a la vegada, que no es vol deixar la idea romàntica que un s’havia fet; «Respirar» tracta que la persona ja no pensa només en la parella, sinó en qui és ell mateix, sense l’altre, es tracta de mirar-se un mateix i veure el sentit de la vida; i «Amor propio» és el resultat final dels succesius capítols en què s’arriba a l’objectiu principal de l’obra, que és el de conèixer el bagatge vital, tot el demés tant fa, perquè allò important és arribar a estimar-se a un mateix.