Conversam? Un conjunt d'articles sobre llengua d'Ismael Pelegrí

És trist i dol veure que la llengua catalana torna a ser qüestionada a les nostres mateixes institucions —aquelles que tenen l’encomana de vetlar per la seva protecció i perquè sigui normal en tots els àmbits—, com acaba de passar amb el nou Reglament d’Usos Lingüístics que va aprovar el ple de Consell Insular amb els vots del PP i de la consellera d’extrema dreta no adscrita. No puc entendre que la llengua s’hagi de veure sotmesa a interessos polítics, que la volen reduir només a un ús d’anar per casa, quan hauria de ser, en la seva riquesa, però també unitat i integritat, un valuós patrimoni a preservar i fomentar. Tot açò, a més, té l’efecte col·lateral d’alimentar una cerimònia de la confusió que s’escampa per xarxes socials i altres mitjans i que agreuja, encara més, la situació delicada en què es troba la nostra llengua.

Davant aquests fets és imprescindible comptar amb obres d’autors competents i acreditats, que ajudin a entendre i a analitzar qüestions relatives a la llengua de manera clara, rigorosa i apta per a tot lector, com és el cas del llibre «Conversam?» del filòleg, poeta i assagista Ismael Pelegrí, publicat l’abril passat per l’editorial Documenta Balear. Es tracta d’un conjunt d’articles lingüístics altament recomanable, que pot constituir un bon regal, o autoregal, de Reis molt útil i adequat.

«Conversam?» tracta d’una gran diversitat de temes. Són articles curts d’entre quatre i sis planes, que no demanen forçosament una lectura ordenada, sinó que podem espigolar entre el conjunt o cercar qüestions que, en un moment determinat, ens interessen o volem repassar. S’hi contemplen de manera clara, precisa, amena, de vegades crítica i irònica, els grans conceptes que estudia la sociolingüística: llengua dominant; bilingüisme social; prejudici lingüístic; monolingüisme dels estats amb llengües hegemòniques; normalització lingüística; minorització de la llengua; la mort de les llengües; racisme i supremacisme lingüístics; el mite espanyol de la «lengua común»; secessionisme lingüístic; el cas de Suïssa i Bèlgica pel que fa a les llengües oficials; ciutadans de primera i ciutadans de segona; glotofàgia i substitució lingüística; les «modalitats» lingüístiques; el diferencialisme; el «saladisme»; etc.

QUALCUNS D’AQUESTS ARTICLES toquen altres qüestions molt interessants, que podem situar més en el camp de la lingüística, del propi comportament de les llengües en general i de les influències que tenen impacte damunt la llengua o sobre grups de parlants, com són els préstecs lingüístics o, sobretot en les llengües minoritzades, les interferències gratuïtes —en el nostre cas del castellà i, ara també, de l’anglès. En aquest conjunt hi podreu trobar temes com la variació lingüística, la toponímia, la parella «rallar-parlar», la competència lingüística, el gènere gramatical, etc.

Pelegrí cita també els mestres, els referents. El més esmentat, a partir d’obres com «Una imatge no val més que mil paraules» i «Mal de llengües» és el gran lingüista Jesús Tusón, però també altres lingüistes cabdals com Carme Junyent, Aina Moll, Pompeu Fabra, Gabriel Bibiloni... I els menorquins Xavier Gomila —el gran especialista en toponímia, disciplina a la qual ha dedicat de manera generosa grans esforços—, Pere Melis, Àngel Mifsud..., o els volums «Espigolar» de Francesc Riudavets i Patrícia Romero.

Es tracta, en fi, d’un volum de gran interès, en especial per a aquelles persones que vulguin comprendre o aclarir els temes que s’hi exposen a partir del coneixement científic i del rigor del filòleg que ha dedicat la vida i la professió a l’ensenyament i a l’estudi de la llengua. Un llibre compromès a desfer prejudicis, deformacions i falsedats. Un llibre valuós, didàctic, entretingut. Sempre en traureu profit.