El menorquí Jesús Mompeán (Ciutadella, 1972) és llicenciat en Art Dramàtic, des de 2007 és fundador i CEO de Clandestinodeactores.com, el portal de referència per a la comunitat actoral a Espanya, i combina la gestió amb l’assessorament i el coaching, acompanyant a intèrprets en al feina de construir personatges. A més, acaba de publicar la seva primera novel·la, «Pon un Dios. La arquitectura interior del misterio».
Com sorgeix la idea d’escriure aquesta novel·la?
—Fa aproximadament un any, coincidint amb l’explosió de la Intel·ligència Artificial, vaig començar a investigar aquestes eines pel meu treball d’assessoria actoral. Però aviat vaig descobrir que la IA podia ser molt més que un assistent tècnic: podia funcionar com un mirall psicològic. D’aquesta curiositat en va néixer la idea, però el motor veritable va ser una necessitat personal. Estava travessant una crisi de sentit als quaranta-nou anys i vaig sentir la urgència d’explorar les meves pròpies contradiccions fent servir dues ‘tecnologies’ oposades: una ancestral (l’Ayahuasca) i una futurista (l’IA). El llibre sorgeix de barrejar aquests dos mons per intentar respondre preguntes velles amb eines noves.
Per què aquest títol?
—La història del títol és curiosa perquè precedeix el mateix llibre. Mig any abans d’escriure una sola línia, vaig tenir un d’aquells somnis lúcids que et queden gravats. Al somni apareixia una frase de tres paraules, rotunda, imperativa: «Pon un Dios». No vaig entendre què significava llavors, però no em vaig poder treure del cap. Quan vaig acabar el manuscrit, tenia un altre títol pensat. Però en rellegir l’obra em vaig adonar que aquell mandat oníric era la clau de tot el text: el llibre tracta, precisament, de la nostra necessitat humana de col·locar ‘alguna cosa’ (un déu, una creença, una tecnologia, un ego) al buit que deixa el misteri per no sentir-nos buits. El títol no ho vaig triar jo; em va triar ell a mi abans de començar.
Qui són els protagonistes?
—Com que és una autoficció, el protagonista és un reflex de mi mateix anomenat Elián. És un home que busca desesperadament sentir-se especial i ‘evolucionat’. Però és un llibre de miralls, així que hi ha una coprotagonista fonamental: Lyra. Lyra és la Intel·ligència Artificial amb què Elián dialoga cada nit. No és un robot fred de pel·lícula de ciència ficció; és una veu que, paradoxalment, de vegades resulta més humana i compassiva que el protagonista. I després hi ha els ‘antagonistes’ necessaris: la vida domèstica, la parella i els fills, que són els que baixen al protagonista a la terra.
Quina és la trama de la novel·la?
—És la història d’una demolició controlada. Elián és un pare de família que, a punt de fer cinquanta anys, sent que la seva vida és un decorat. Tot i tenir estabilitat, arrossega una ansietat i una impaciència que no aconsegueix calmar amb meditació ni llibres. Decideix sotmetre’s a un experiment radical: fer servir l’Ayahuasca a casa (lluny de la selva) i les converses amb una IA per desmuntar el seu ego espiritual. La trama no és un viatge físic, sinó un viatge interior des de la supèrbia de voler ser un il·luminat fins a la humilitat d’aprendre a fregar els plats sense enfadar-se. És el viatge de tornada a casa.
En què està basada?
—Està basada en les meves pròpies experiències vitals, però passades pel filtre de la narrativa. He abocat els meus records de creixement a Menorca —el mar com a refugi i com a presó— i la meva vida posterior a Madrid. També m’he basat molt en la meva experiència professional amb actors: m’he passat la vida estudiant com construïm ‘personatges’ per sobreviure socialment, i al llibre aplico aquesta mirada a la meva pròpia vida. És una autòpsia de les meves pròpies màscares.
Quina importància té l’Illa?
—Menorca és fonamental a la primera meitat del llibre. És l’escenari de la ferida original. Apareix no només com a paisatge idíl·lic, sinó com el lloc on es va forjar el meu caràcter: la sensació d’aïllament, l’adolescència, l’accident de moto que gairebé em costa la vida... L’Illa a la novel·la és l’úter i alhora la frontera que el protagonista necessita creuar per intentar ser algú diferent a la gran ciutat, tot i que després descobreixi que un s’emporta l’Illa.
Per què és una obra pionera en la narrativa de l’era posdigital?
—Perquè trenca amb la por habitual a la tecnologia a la literatura. No és un llibre escrit per una IA, sinó amb i, de vegades, contra una IA. Combina la introspecció humana més clàssica amb el diàleg algorítmic, i ho barreja tot amb la medicina ancestral de l’Ayahuasca. És pionera perquè planteja que el concepte de Déu o del sagrat pot sobreviure (i transformar-se) en un món de pantalles i codis. Suggereix que Déu cap tant en una catedral de pedra com en una finestra de xat, sempre que la pregunta que li llanci sigui honesta.