La sastressa i modista menorquina Isabel Mercadal Cardona (Maó, 1941) ha publicat un llibre, «Historias detrás del telón», en què recull les vivències i anècdotes dels vint-i-set anys, de 1988 al 2015, que va ser la sastressa i modista de les temporades d’òpera del Teatre Principal de Maó. Un llibret d’una seixantena de pàgines que no es comercialitzarà, sinó que l’autora n’ha fet una edició limitada per obsequiar els seus familiars i amistats.
D’on li ve l’ofici de sastressa?
—De petita vaig anar a escola a Can Fontirroig, a Maó, jo tenia 7 anyets, ma mare era una sastressa molt bona i com que m’agradava molt, els capvespres quan tornava de l’escola ajudava sa mamà a fer de sastressa, ella era pantalonera i jo sobrefilava els calçons, també l’ajudava els estius. Amb 14 anys li vaig dir, ‘mamà no vull ser sastressa com tu, vull ser modista’.
On en va aprendre?
—Vaig tenir la gran sort que me van agafar a ca na Cleofe, era un taller molt gran, enorme, a ses Moreres, a Maó, érem 27 al·lotes. La propietària era sa mare, que tenia 90 anys, i sa filla na Isabel en tenia 50. Era un taller molt conegut que feien feines per a tota Menorca, també organitzava desfilades de models.
Vostè ja sabia la tècnica, com fer la feina.
—Sa mare, el dia que vaig entrar a ca na Cleofe, va venir i va seure al costat meu i quan va veure com cosia va anar cap a la filla i li va dir ‘no perdis aquesta al·lota, perquè sap de què va, sap agafar l’agulla i també el didal’. Jo sempre vaig dur el didal foradat, com els sastres, però les modistes no l’empraven.
Per què va deixar ca na Cleofe?
—Amb 21 anys, encara era fadrina, vaig demanar més paga i em va dir que no. Com que havia duit una cadira petita amb el meu nom, la vaig agafar i me’n vaig anar a ca meva, on vaig quedar per cosir pel meu compta. A la primera setmana ja vaig fer un abric, hi vaig estar poc més d’un any fins que em vaig casar als 22 anys, vaig seguir cosint a ca nostra per familiars i gent del carrer.
Quan va començar a fer feina al Teatre Principal?
—A jo el que m’agradava molt era poder fer els vestits grossos de teatre i me’n vaig anar a l’Orfeó Maonès, on vaig fer bastanta feina. Un dia em vaig trobar amb un parent d’un cosí meu i li vaig demanar, ‘tu que ets dels Amics de s’Òpera, saps si necessiten algú’, em va contestar que no, resulta que la roba la duen les companyies d’òpera. I al cap de dues setmanes em va telefonar i li vaig dir que sí.
Com era la feina?Quin horari feia?
—Començaven a les 9 del matí, jo tenia un grupet d’amigues que m’ajudava, érem dues o tres, fèiem fins a la una del migdia i el capvespre a les 3 tornàvem. I el vespre no sabíem mai a quina hora acabaríem, perquè hi havia del cor que venien a provar-se roba, també hi havia els assaigs. A vegades mos anàvem a les 10 del vespre, també a les 11. Els dies que anàvem molts estrets, perquè ho havíem d’acabar, dúiem un poc de menjar i quedava a dinar.
En el llibre conta moltes anècdotes...
—Li contaré una que no surt al llibre. Una vegada a la soprano li va tocar un vestit que jo trobava lleig, però no li vaig dir res al responsable del vestuari. A la soprano tampoc li agradava i li va dir al senyor que no sortiria amb aquell vestit i aquest es va enfadar amb jo. Ho vaig aclarir agafant un vestit d’una dona del cor que era més polit, i al vestit d’aquesta li vaig fer uns volants, li vaig posar dos flocs i va quedar ben contenta.
Com recorda aquests anys?
—Va ser meravellós, van ser uns anys molt bons. Tan els Amics de s’Òpera, com el cor, el personal del Teatre, com la gent, tots, per jo han estat meravellosos.