El Barberillo de Lavapiés arranca amb el mateix motiu rítmic que el nostre jaleo, la música de les nostres places, i que a Ciutadella un cop a l’any entra al teatre justament durant la representació d’una altra sarsuela. Així, ja des dels primers segons de música, El Barberillo de Lavapiés, una sarsuela ambientada al Madrid de finals del XVIII que parla del poble, de manera subliminal ens interpel·la com a poble i ens fa imaginar que Lavapiés podria ser el barri des Cavallitos.
Si l’entrada de s’homo des be durant la representació de Foc i Fum ja és un exercici de metateatre on la realitat entra a escena per a representar-se a si mateixa; entrar al Teatre des Born i trobar-se a l’escenari el poble fent de poble i els palcos fent de palcos, és tan metateatral i tan senzill a la vegada que no pot ser més genial. L’escena és una còpia del mateix amfiteatre, i així es converteix en un gran mirall on els fills de la perfumeria i la llibretera seuen a l’escenari de la mateixa manera que podrien seure a platea. Si sabem que els palcos de l’amfiteatre són tan postissos com els d’escena i que els ha (re)construït la mateixa persona, en Joan Gomila, juntament amb na Silvia Vivó i un grup de voluntaris, amb la manya que només pot tenir aquell que estima cada gest que fa, ja es tanca del tot el cercle: el teatre és pura vida.
La producció del Teatre des Born aposta per fer protagonista al poble. El cor del Teatre des Born creat expressament per l’ocasió, és sens dubte el gran triomfador d’aquesta producció.
Les vint persones que en formen part ens emocionen amb el seu compromís i les seves veus brillen d’il·lusió. El grup coral sona dinàmic, equilibrat, expressiu. Aquí cal destacar la feina excel·lent de na Clara Enrich-Genestar, directora del cor, qui amb mestratge i una visió sonora crítica i imaginativa, ha aconseguit equilibrar un conjunt de veus a priori molt divers i ha aconseguit un dels resultats corals més reeixits que hàgim sentit a l’illa fins ara.
La direcció d’escena te la impremta inconfusible d’en Joan Taltavull. Una producció de sarsuela a Ciutadella que no foc-i-fumetja gens. En un escenari reduït i amb un sol decorat pels tres actes, en Joan fa una gestió de l’espai i el moviment com només un coreògraf ho podria fer. Dels obstacles que presenta el decorat, se’n fa virtut: un palco pot fer de casa, la platea pot ser una plaça o uns porxos on fan feina unes cosidores. Cap ni un dels cantants fa d’estaquirot, cosa, d’altra banda, ben habitual en el món de l’òpera… sinó que els gestos i els moviments transmeten naturalitat i dinamisme i sempre hi ha espai per a l’humor, a vegades tan diminut que cap en una bossa de «palomitas». La inclusió d’un grup de quatre ballarins excel·lents articula la narrativa del moviment i tant poden traduir en llenguatge de signes corporals allò que diu la música, com poden ballar una jota contemporània amb tocs de vodevil.
De les intervencions vocals, destacar el carisma expansiu del baríton Borja Quiza en el paper de Lamparilla. En una illa de grans barítons, Quiza potser hauria pogut intimidar-se davant la presència a palco d’en Simón Orfila. Tot el contrari, es va lluir i encara li va saber tirar una broma. Com en Mollet, un «marmolista qui embalsamava dragons», en Lamparilla tant sap tenyir com arrencar queixals, afaitar o sonar la pandereta. Actoralment enginyós i amb gran magnetisme, en Borja Quiza sap fer de tot i utilitza magistralment una àmplia paleta de matisos vocals acord amb el reguitzell de registres i caràcters que encarna el seu personatge.
Igualment captivadora és la veu i la presència escènica de la mezzosoprano Andrea Rey, al paper de Paloma. Sap ser profunda i lleugera, brillant o vellutada i amb tanta agudesa com subtilesa eleva l’art de la sarsuela cap a la sublimitat. Especialment exitós va ser el duet del tercer acte amb la soprano Maria Camps, en el qual les dues cantants van demostrar gran complicitat. Na Maria, que ja va excel·lir durant tota la sarsuela amb un castellà digne de Cervantes i la bellesa vocal a la qual ens té avesats, es va coronar en aquest duet amb Andrea Rey amb una part força greu per a una soprano i que va defensar amb gran bravura. Dels tres personatges secundaris masculins, destacar la finor en els passatges legato del tenor Jorge Juan Morata en el personatge de Don Luis; la vitalitat i clara dicció del baríton Cristòfol Romaguera, encarnant un personatge de Don Juan astut i espavilat; i les taules del baix Ricardo Bosch, personificant un Don Pedro amb tota la serietat que es mereix.
Com havia de ser, el Teatre des Born va comptar amb l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, aquesta vegada dirigida per en Joan Mesquida, per acompanyar aquesta producció de sarsuela. L’OCIM demostra una vegada més que se sap defensar amb qualsevol repertori i reafirma que és imprescindible per a afrontar qualsevol producció orquestral a l’illa que es vulgui fer amb traça, solvència i professionalitat.
Si tornam a tenir sarsuela al Teatre des Born és gràcies al teixit social i cultural que el seu equip i el director en Josep Marquès han sabut revifar, facilitar i modelar a la nostra ciutat a través d’un tracte proper i una programació inclusiva i entusiasmadora. No necessitam un teatre perfecte, tan sols que ens emocioni amb la il·lusió de saber que tots en formam part.
Un triomf del poble!
Enorabuena a todo el equipo que ha hecho posible que la zarzuela haya vuelto a Ciutadella y a Menorca, con toda la dignidad que merece. Deseamos tenga continuidad en próximas temporadas. Debería tomar nota el Orfeón Maones, que tiene la zarzuela completa abandonada, cuando había sido el género principal de la entidad.