Roser Moll Mascaró, té 25 anys, ha estudiat la carrera de Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra i, a més, ha fet un màster en Traductologia a la Universitat de Leipzig, Alemanya. Arran d’aquest màster, l’any passat va començar a fer el treball final, «Estudi del lèxic no normatiu de l’obra ‘Els ullastres de Manhattan’, de Ponç Pons Giménez» que va entregar el passat mes de gener.
Per què un treball final de màster sobre l’obra de Ponç Pons?
—Arran d’un màster que vaig fer a Alemanya que es deia Traductologia al cap de dos anys del màster s’havia de fer un màster final, com que a la Universitat de Leipzig s’estudien llengües iberoromàniques, com el català, basc i gallec, una elecció també era poder-lo escriure en català, algun professor d’allà el parla. Tot d’una vaig pensar a enforcar-ho amb un tema d’en Pere Melis Pons, els seus «Espipollants», perquè també hi ha un professor alemany que l’havia conegut en una ponència a Palma. No vam trobar una pregunta acadèmica que poguéssim respondre i, per tant, vaig repensar un poc avam de quin tema el podria fer. L’any passat llegint «Els ullastres de Manhattan» de Ponç Pons, quan al lèxic vaig veure que se li podia treure molt de suc, bàsicament.
Quina ha estat la metodologia utilitzada per fer el treball?
—He fet un buidatge manual de l’obra, el que vol dir que m’he anat fixant en totes les paraules o sintagmes, és a dir, només una paraula que forma un concepte i que no fossin normatius, n’he trobades un total de 565, és a dir, alguns dialectalismes i molts neologismes, i tres casos només que són paraules o sintagmes que tenen trets tant dialectals com neològics alhora.
Per què precisament s’ha fixat en el llenguatge no normatiu?
—Era important acadèmicament perquè d’aquesta manera es podia veure les tendències predominants en aquesta obra de Ponç Pons i també era una aproximació fiable de les tendències de les unitats lèxiques que no són normatives si s’extrapolen en l’àmbit del català contemporani.
Quina és la presència de dialectalismes i de neologismes?
—De dialectalismes, n’empra molts, sobretot empra molts anglicismes, segurament per les tres dominacions britàniques de l’Illa durant el segle XVIII. Quant als neologismes, també sobretot quan els manlleus predominen els anglicismes i segurament s’ha arribat a la conclusió pel fet que vivim en un món globalitzat.
Podria citar alguns exemples d’ambdós casos?
—Exemples dels dialectalismes detectats són colàrsega, vergamansa, bensenes, futanta, moguin i pugós -osa (pel que fa a aquest darrer cas, vaig haver de telefonar a en Ponç perquè no vaig arribar a deduir que provenia del castellà «pulgoso -a»), entre d’altres; i de neologismes, pied noir, gulag, de cine, ecopsicologia, psicogeografia, etc.
Quina extensió té el seu treball?
—El treball és de 246 pàgines, la part dels annexos és la més llarga, perquè a les taules s’hi recullen tot els casos, totes les paraules recollides i s’hi detalla la definició, el context en què apareixen, quin procés de formació de paraules les ha format, és a dir, derivació, canvi, troncació, composició o si bé són manlleus. Són unes taules detallades que s’explicita tot i després el treball com a tal són unes 90 pàgines.
L’ha sorprès aquesta gran presència de dialectalismes i neologismes?
—El llibre «Els ullastres de Manhattan» són 96 pàgines, però el lèxic és molt ric. Vaig entregar a Ponç Pons el meu treball perquè se’l llegís i em va dir que no s’adonava que mentre escrivia fes servir tantes paraules que no eren normatives, aquest llibre és una mina de paraules.
Està treballant actualment?
—La setmana que ve començaré com a posteditora a «La Vanguardia» en la versió en català, ho faré en línia des de Ciutadella, la meva primera feina en l’àmbit de les lletres.
Algun projecte de la seva especialitat?
—De moment, no tenc cap projecte creatiu en ment, no ho descart, però ara que començ una nova feina m’agradaria centrar-me i fer-la bé. Aquesta part creativa també m’agrada, quan tengui més temps lliure.
Quines són les seves aficions?
—Una és la lectura, m’agrada molt la literatura narrativa, també poesia i assaig. M’agrada molt llegir en llengua original, sobretot català, Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Ponç Pons també és un referent. També m’agrada Quim Monzó, quant a premsa o columnes periodístiques a Pau Vidal.