Per tercer any consecutiu l’esperat Festival de Jazz a Menorca ens presenta una dona jove d’enorme talent com a cap de cartell. A la 26a edició vam gaudir de la reconeguda Sarah Mackenzie pianista i cantant, la 27a edició es va inaugurar amb el talent explosiu de la cantant Cécile McLorin i el passat divendres vint de febrer vam obrir la 28a edició de la mà d’aquesta jove pianista i cantant excepcional d’origen italià que és na Francesca Tandoi.
El concert a Menorca, ens va comunicar la Francesca amb la simpatia que irradia cada cop que fa una intervenció i s’adreça al públic, va ser el primer de la gira d’hivern d’aquest trio internacional.
La Francesca és molt i molt simpàtica, ens va xerrar en italià tota la vetllada cercant paraules del seu vocabulari en castellà i fent-nos riure ben sovint, emperò la Francesca Tandoi quan es posa al piano va per feina; és una pianista d’un talent excepcional, amb un cap ple de música que ha begut de tots els grans pianistes de la història del jazz, amb un llenguatge propi, amb una tècnica impecable i amb una elegància i un gust exquisits.
Just és dir que la Francesca no fa la feina tota sola perquè els músics que l’acompanyen, el brasiler Matheus Nicolaiewsky al contrabaix i l’holandès Sander Smeets a la bateria porten onze anys tocant amb ella, des que es van conèixer com a estudiants a Holanda, i poques vegades hem vist un trio jove tan ben acoblat, amb tanta escolta entre ells i tanta complicitat.
El concert es va iniciar amb una composició pròpia de nom ben suggeridor, «The nuclear preacher» en la que ja ens va oferir un llenguatge càlid i ple de poesia. El tercer i quart tema també van ser temes propis, ambdós compostos el mateix dia, un al matí i l’altre a la nit i ambdós encara sense títol, ens va explicar la Francesca que ens els va presentar com a un medley propi. Tant durant aquest dos temes així com en el segon, una bossa nova preciosa, «Ocean», com en la resta del concert el contrabaix va tenir molt més protagonisme del que estem acostumats a sentir en un trio d’aquestes característiques. Sovint era el contrabaix l’encarregat de desgranar la melodia del tema que estaven interpretant, com en el cas de «Garota de Ipanema» del que Francesca ens va advertir que el sentiríem com no l'havíem escoltat mai i va ser fidel a les seves paraules. D’altra banda els diàlegs entre el piano i el contrabaix es van succeir durant tot el concert, i a moments el piano era el pols i l’acompanyament del contrabaix i a d’altres era a l’inrevés, va ser un veritable plaer, i l’audiència ho va celebrar, tenir més protagonisme musical d’aquest instrument dalt de l’escenari.
Al final del medley de la Francesca i després d’un solo de piano trepidant i frenètic el públic ja ben escalfat es va arrencar a aplaudir amb entusiasme mentre començava el solo de bateria.
Seguidament ens van oferir un medley de bossa nova, estil molt present en el repertori del trio i després d'interpretar «Beatriz» d’en Jobim vam sentir cantar la Francesca en italià i en portuguès «Eu sei que vou te amar» , aquí vam descobrir una veu càlida, intimista que vam tornar a gaudir amb l’estàndard «Teach me tonight» on en Sander Smeets no només ens va sorprendre iniciant un diàleg vocal amb la Francesca i cantant amb una magnífica veu de crooner sinó que a més ens va confessar que estàvem presenciant la primera vegada que accedia a cantar al mateix temps que tocava la bateria. Un tema que ens va descobrir al trio com una veritable màquina de fer swing!
Durant el vuitè tema gaudirem d’una interpretació de «Quando» del gran compositor i cantant italià Pino Daniele.
I aleshores Francesca es quedà sola a l’escenari i compartirem amb ella un moment íntim i romàntic quan ens interpretà «Overjoyed», un tema de Stevie Wonder, un dels seus cantants preferits.
Per concloure aquesta vetllada plena de jazz i de música el trio ens ofereix un blues que diuen improvisar una mica segons l’energia de l’audiència que tenen al davant i ens sentim afortunats perquè gaudim d’un tema amb variacions, canvis de ritme, molt ben marcats per en Sander Smeets i un extraordinari darrer solo de baix per aquest Matheus Nicolaiewsky a qui seguirem ben de prop a partir d’ara.
Després d’aquest generós concert de poc més d’hora i mitja i d’acomiadar aquests tres virtuosos músics emparats pels càlids aplaudiments d’una audiència satisfeta ens queda desitjar poder sentir més sovint jazz d’aquesta qualitat al nostre Teatre Principal i felicitar els organitzadors del Menorca Jazz Festival perquè un any més s’afegeixen a l’arribada de la primavera per redoblar la nostra felicitat amb bona música començant amb una inauguració impecable i seguint amb una programació que promet!