Adrià Casinos, professor emèrit: «S’Arxiduc era pacifista i el devia afectar la Gran Guerra»

El professor emèrit de la Universitat de Barcelona Adrià Casinos, en el departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals s’estrena en el gènere de la novel·la amb l’obra «Lluís Salvador de Àustria. Diari (25 de juliol de 1913 - 11 d’octubre de 1915)».

Aquesta primera obra de ficció històrica d’Adrià Casinos, que durant 46 anys va impartir l’assignatura de Zoologia, es presentarà el pròxim dimarts dia 31 de març, a les 19.30 hores, a la sala d’actes de l’Ateneu de Maó, amb la intervenció de Josep Pons Fraga, editor del diari «Menorca», Miquel Àngel Limón, periodista, historiador i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i del mateix autor de la novel·la, en un acte que ha estat organitzat per «Es Diari».

Un llibre en què Lluís Salvador d’Àustria és el protagonista. De què tracta?

—És una obra de ficció històrica basada en la documentació que he pogut trobar sobre aquesta etapa, que és molt restringida, dels últims dos anys i escaig de vida de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. És una ficció, es podria considerar una novel·la una mica especial, perquè és un diari que suposadament ell hauria escrit durant aquest temps.

Per què precisament els dos darrers anys de la vida de s’Arxiduc?

—He agafat el període de la darrera vegada que se’n va de Mallorca el juliol de 1913, entre altres coses està malament de salut i vol que el tractin, però amb la idea de tornar, i clar esclatar la Primera Guerra Mundial un any després i ja no pot tornar i l’evacuen a Triestre, quan Itàlia entra en guerra el porten finalment al castell familiar a l’actual República Txeca, a Bohèmia, on mor el 12 d’octubre de 1915. Llavors el diari són aquests dos anys i escaig.

És una ficció històrica, en què s’ha documentat per redactar-la?

—M’he basat en una sèrie de llibres ja publicats, però precisament aquesta etapa final de l’arxiduc està molt poc documentada, he trobat molt poques dades reals; per açò és una obra de ficció, novel·lada, hi ha coses que són veritat perquè estan documentades i altres que me les he inventades.

Hi ha algun fil conductor en el diari?

—És un diari que ell escriu, no cada dia, i va comentant les coses que passen, que ell llegeix a la premsa, o quan esclata la Gran Guerra, quan a Sarajevo maten a l’arxiduc Francesc Ferran que és l’hereu de l’Imperi amb qui, i això sí que està documentat, hi tenia bastant relació. A partir d’aquí comenta tots els esdeveniments de la guerra fins que mor, tenint en compte que ell era pacifista, havia participat en congressos pacifistes; per tant, jo assumeixo que la guerra li devia afectar moltíssim.

Apareixen referències de Mallorca, on s’Arxiduc tenia propietats, o de Menorca, illa que va visitar en tres ocasions en el segle XIX?

—En aquest diari, en funció de la data, ell evoca records de la seva vida, a Mallorca i a altres bandes. A Menorca va venir molt poc i m’he basat en obra de M.À. Limón que tracta de relació de l’arxiduc amb Menorca. A Balears fonamentalment va estar ubicat a Mallorca, on tenia moltes finques a la Serra de Tramuntana.

Com s’ha trobat escrivint aquesta primera novel·la? Ha estat complicat?

—El juliol farà set anys que vaig començar aquesta obra de ficció, jo no havia fet mai ficció, sempre he fet assaig, la ficció em costa una mica. Per altra banda, mentre jo anava treballant ha sigut molt laboriós, perquè trobar dades reals per fonamentar la ficció tampoc és tan fàcil, havia de buscar situacions externes amb ell i que pogués comentar en el diari.

Per què l’ha interessat la figura de s’Arxiduc?

—M’interessava la figura de l’arxiduc i em venia molt de gust fer una cosa, però no trobava com, a més m’interessava la part final de la seva vida, perquè jo pensava que un home com ell, cosmopolita, va tenir dos iots i va viatjar per tot el Mediterrani, com es devia sentir al final de la seva vida, en aquell castell a Europa central, enmig de la guerra, allunyat del Mediterrani que tant estimava, m’interessava més pel factor humà que devia suposar per ell morir en aquelles circumstàncies. Al final, i ho recordo perfectament, estàvem a Menorca i veníem de la platja, allò que estàs pensant mentre estàs en el cotxe i se’m va ocórrer per què no fer un diari. Estava llegint les «Memòries d’ultratomba», de Chateaubriand, i possiblement això em va inspirar la idea.

Vostè també és autor d’un assaig sobre Mateu Orfila.

—Orfila també és un personatge històric que m’interessava, vaig proposar la idea a l’IME amb Fina Salord i a la UB on jo era professor i es va fer una edició conjunta. Per mi va ser una experiència molt interessant. Jo vaig ser becari a París i sempre he treballat també col·legues al Museu d’Història Natural, on Orfila és una persona mot coneguda. Jo tenia un col·lega que una vegada jubilat va passar a dirigir el Museu Orfila de la Facultat de Medicina de París, però després el museu el van desmuntar.

Fa uns anys que assegura que a Menorca falten equipaments que omplin el buit de la divulgació científica.

—Sí, crec que a Menorca falten dues coses, una seria un Museu d’Història Natural, que podria fer-se als quarters des Castell o en un altre indret; i una cosa que seria molt interessant és un jardí botànic, una mica com el que hi ha a Sóller, amb mitja hectàrea es podria muntar perfectament. Atrauria més un turisme cultural, que és el que ha de treballar més Menorca. L’Illa té una tradició científica molt important al llarg dels anys. Jo que he sigut professor de Zoologia durant 46 anys he tingut no sé quants estudiants menorquins, vull dir que la tradició existeix. Hi ha alguna col·lecció a l’Ateneu, un petit museu a Ferreries, però seria fer un museu públic, molts aficionats que hi ha a l’Illa podrien aportar exemplars. I el jardí botànic basat en la flora pròpia de Menorca però també amb la flora introduïda.

Per cert, quina és la seva relació amb Menorca?

—Fa 52 anys que jo vaig venir per primera vegada a Menorca i no he fallat ni un any. La meva dona és geòloga i ja havia vingut abans, vam venir el 1974 perquè feia poc que ens havíem casat i el geòleg santlluïser Benito Mercadal Pons ens va oferir una casa que tenia a Alcalfar, va ser el primer cop que vaig venir a l’Illa. Després vam tenir amistat amb ell i, fins i tot, alguna vegada vaig anar amb en Benito a pescar raons en la seva barca, fins que ell va marxar a Mallorca i vam perdre la pista. Desprès, l’any 1980 vam comprar una casa as Mercadal.