A finals d’any es publicava, a l’editorial Proa, «Entre dues fosques», el darrer llibre de poemes d’Antoni Vidal Ferrando. Poeta de Santanyí amb forts vincles amb Menorca, on va exercir tres anys de mestre als inicis de la seva carrera docent, és una de les veus més importants i més honestes de la lírica en llengua catalana i autor, així mateix, d’una magnífica obra narrativa. Els seus llibres han estat traduïts, entre d’altres, a l’anglès, l’alemany, el francès, el castellà o el rus i han estat guardonats amb els premis més importants de la nostra literatura, a més de ser reconegut per la seva trajectòria amb el Premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2023).
A «Entre dues fosques» Vidal Ferrando desplega el mestratge i la seva saviesa en uns poemes en què la reflexió sobre l’existència i la intimitat del poeta es manifesten per mitjà de la riquesa metafòrica, un ús sumptuós del llenguatge i una intensitat que sacsegen i emocionen el lector al llarg de la quarantena de poemes que conformen el volum. Són poemes en general breus, algun en prosa, punyents i amb els versos finals brillants en què ens té acostumats l’autor, com aquell «jo enyor les pluges verdes dels somnis inviables» o tants altres que podríem citar.
Publicat el mateix any en què Vidal Ferrando complia els vuitanta, el títol del llibre és una metàfora del trànsit vital, de l’esclat de llum, que es produeix entre la fosca d’abans del naixement i la fosca de després de la mort. L’autor ja veu pròxim el final del recorregut —«Fa estona que em criden des dels avencs / inescrutables del país dels morts»— i reflexiona sobre la contingència d’allò que li ha estat favorable i del que li ha anat en contra. En aquest sentit, hi ha també la fosca, el pes, de la història, dels mals de la història; altra vegada tan presents als nostres dies. A partir de la seva identitat illenca, el poeta eleva un cant universal en uns poemes que respiren una profunda humanitat i, a pesar de la tristesa que els transita i la dualitat d’aquesta contingència —«o el món és aquest joc còsmic de clarobscurs?»—, hi ha, tanmateix, l’afirmació del desig i la vitalitat: «¿Com és que aquests galls canten / si els meus ulls són dos eclipsis de sol?».
La mirada del poeta es mostra també amarada de nostàlgia, de l’enyor pels éssers estimats que ja no hi són i per la pèrdua d’un món que constituïa una forma de ser —i que veim desaparèixer inexorablement en aquests dies tan plens de misèries: «Plou desconcert, incalculables agents infecciosos». El poeta es gira, així, cap a la infantesa «Trob a faltar la gamma de colors / dels rodets de fil de la mare...» O bé «Del carrer on vaig néixer només queden despulles, / entreclarors, somnis crucificats». Però aquesta nostàlgia és també l’expressió de l’esclat de llum de tot allò que ha viscut, del que duu dins ell i que, per tant, continua encara com una presència que perdura.
Hi ha versos que, com en altres llibres del poeta, tenen també el to de la denúncia contra allò que deshumanitza, ens maltracta, ens traeix: «Alguns dels nostres tenen un pacte amb el diable», i també hi ha poemes en què recorda autors i artistes que l’han acompanyat i l’han enriquit, com Juan Rulfo, William Faulkner, García Máquez, Virginia Wolf, Marcel Proust, Quasimodo, Merini, Rodoreda, Munch..., o també llibres de la infància.
I a pesar que «la llum dels ametllers cau morta», Vidal Ferrando acaba el llibre amb un poema que defuig la tristesa i proclama l’esperança: «Un dia o altre podrem prescindir / definitivament de dogmes i censures, / de totes les insídies dels truans de mal pèl». I nosaltres, lectors afortunats, en tancar el llibre, després de tanta bellesa expressiva, fonda i mai gratuïta, allò que volem és tornar-hi, capbussar-nos de nou en aquests poemes, en la paraula exuberant d’aquest gran llibre que és «Entre dues fosques».