El grup teatral Tornam a ser aquí, de Sant Lluís, estrena aquest dissabte, a les 20 hores, «De Sant Lluís al paradís (passant per Ciutadella)» a la Sala Albert Camus, una comèdia sobre un atracament low cost a una entitat bancària, on a més es reflecteix temes actuals, com la corrupció i el problema d’aconseguir un habitatge digne a l’Illa, segons explica l’autor de la comèdia i director Pau Seguí. L’obra serà novament representada al mateix escenari diumenge, a les 19 hores, i el pròxim dia 7 de juny, a les 19.30 hores, a l’Auditori de Ferreries, en benefici de Creu Roja.
«De Sant Lluís al paradís (passant per Ciutadella)» conta les peripècies i les desventures de dues santlluïseres amb molt de caràcter, na Loli i na Cata, dues xonis de manual que fartes d’encadenar tot un seguit de feines precàries, emprenen un llarg viatge fins a l’altra punta de l’Illa per atracar una oficina bancària. El seu objectiu és fugir de l’Illa i instal·lar-se en un paradís tropical, però prest s’adonen que no serà tot tan fàcil. «Què passa quan un atracament low cost topa amb la realitat més surrealista de Menorca? Entre la suor de Sant Joan i la fredor dels negocis d'un grup d'especuladors, uns estranys descobriran que en un poble on tothom es coneix, atracar un banc és la darrera cosa que hauries de fer si vols mantenir l'anonimat», afirma Pau Seguí.
La formació teatral de Sant Lluís afronta un nou repte i després de mesos de feina i amb tota la il·lusió pugen dalt l’escenari per donar vida a una comèdia, en què el director del grup s’ha inspirat en diverses fonts per escriure el text final. «És evident que enguany hem tornat a apostar per la comèdia, to i que no ens hem pogut resistir de treure la nostra vena més reivindicativa. Entre rialla i rialla rallam de corrupció i del problema d’aconseguir un habitatge digne a Menorca. I és que açò també és el teatre, reflectir la realitat i reinventar-la», assegura.
Procés complet
Seguí assenyala que el teatre no és només escriure ni actuar ni dirigir, sinó que es tracta d’un procés complet, gairebé orgànic, que neix d’una idea i es va construint amb cossos, veus, espais i silencis. Afirma que des del primer impuls del text fins al moment en què s’encenen els llums del pati de butaques hi ha un recorregut col·lectiu que acaba amb un gest gairebé ritual, com és l’ofrena al públic. «En aquest oferiment hi ha una renúncia preciosa, perquè l’obra deixa de ser nostra per convertir-se en una cosa irrepetible a l’interior de cada espectador. El teatre és refugi i també necessitat. És un espai on podem qüestionar, provocar i, sobretot, entendre. Comprendre’ns a nosaltres mateixos i a la resta del món. Viure altres vides a l’escenari ens obliga a mirar el món des de llocs que potser mai hauríem explorat. I en aquest exercici hi ha una llibertat profunda. La possibilitat de ser, sense filtres, tot allò que encara no som», subratlla.