Es va fer esperar, una hora i mitja més tard que l'any passat, però Sa Convidada, sempre emotiva, no va decebre ningú. El caixer senyor Borja de Morgades i, sobretot, l'alcalde José María de Sintas -qui ha anunciat que medita no seguir l'any que ve en el càrrec- van tenir un sentit record pels santjoaners absents, els voluntaris i la gent del camp -incloses les dones- que fan que la festa revisqui cada any.
Després d'una llarga espera, per mor de l'important retard que acumulava la qualcada tot just en iniciar el replec, els 135 cavalls feren acte de presència as Born passades les vuit i vint.
Mancava poc més d'un quart d'hora per les nou de la nit quan els responsables de megafonia, escoltats per quatre agents de la Policia Local, s'obriren pas per tal de fer arribar el micròfon a Borja Morgades. El primer caixer senyor que surt de Cas Baró en 40 anys agraí al «noble i molt lleial poble de Ciutadella que cada any sapi obrir les portes de les cases i els seus cors per a tornar a viure i transmetre la tradició de les festes». I remarcà de forma «molt especial» el paper dels voluntaris «que, amb el seu gran esforç i dedicació fan possible que tots els actes es celebrin amb el màxim respecte, ordre i seguretat».
Acompanyat per tota la corporació, l'alcalde rebé la invitació «amb el sentiment despert que tenim de poble ple d'història i tradició. Un poble que somriu a cavalls i cavallers, que abraça l'amistat visitant, que cuida a petits i grans, un poble que viu, s'emociona i plora per la millor festa del món».
José María de Sintas, qui abans de ser batle ha fet de caixer senyor, volgué retre homenatge als cavallers de la qualcada, «homes que lluiten cada dia pel camp, i les dones que lluiten per ells».
Tot seguit s'emocionà, a l'igual que la seva esposa que seguia el discurs des de la balconada veïna i recordà a «aquells que ja no són amb noltros, aquells que ens van fer viure la festa, que ens van mostrar a caminar per l'arena, a trepitjar les avellanes, que ens van explicar el sentit dd'una rialla, d'una abraçada. Aquella a qui hem despedit amb llàgrimes als ulls, amb el desig que disfrutin d'un Sant Joan etern. Que el nostre crit de festa els hi arribi i tenguin clar que, tot i no ser ja al nostre costat, els duim dins el cor».
Ni ell ni alguns dels regidors i familiars van poder contenir l'emoció. I quan, seguint la tradició, desitjà sort i ventura als cavallers i animà als ciutadellencs a baixar as Pla, tothom va sentir una picor interior al seu cor.