El Teatre Principal aixeca de bell nou el teló. L'associació dels Amics de s'Òpera ha presentat en la XXXIX edició un muntatge rodó de l'última òpera còmica de Mozart, en la qual es posa fi a la fructífera col·laboració amb el genial llibretista Lorenzo Da Ponte: "Così fan tutte" ("Així fan totes [les dones]"), un títol "políticament incorrecte" que resulta molt oportú en els temps que vivim.
Perquè, en els codis de la comèdia, res és el que pareix. No sols les relacions socials estan regulades per les aparences i la hipocresia. Hi ha més. En el món interior dels sentiments la cosa no millora. Banalització, desconfiança, infidelitat i gelosia són vicis de la societat d'avui i de sempre. La naturalesa humana és així. O no. D'aquí la referència didàctica del subtítol ("l'escola dels amants"), una antiga aspiració il·lustrada a constituir una vertadera escola de la vida.
No crec exagerat afirmar que ens trobem davant d'una de les produccions (que u recordi al coliseu líric maonès) més completes vocalment dels darrers anys. La qualitat individual de les veus, l'homogeneïtat dels conjunts, la sincronia de l'escenari amb el fossat de l'orquestra col·loquen aquest "Così fan tutte" a una altura difícil de superar.
En blanc i negre
I què dir de la posta en escena d'Stefano Poda. Idò, que no va quedar al darrere. L'escenògraf, vell conegut del públic menorquí, va presentar una interessant lectura que s'aparta de les propostes més naturalistes. Un decorat monumental en blanc i negre, com un escaquer de joc (la trama de l'argument arrenca d'una aposta, d'un joc perillós que posa a prova la voluntat dels personatges). Conceptual i claustrofòbic. Un laberint de portes que no duen enlloc. De parets que giren sobre un eix perquè res no canvia (una metàfora de la incapacitat per modificar els comportaments humans?). Un espai exempt d'artifici on els personatges es mouen com autòmates. Simples titelles a l'arbitri del manipulador Don Alfonso. Tot pur simbolisme.
Els dos únics actes en què s'estructura el llibret condensen tanta música que no saps per on començar. I, encara més, si has de destacar algun triomfador de la vetllada. De Barbara Frittoli (Fiordiligi) i Lo Monaco (Dorabella), les dues enamoradisses germanes, a la Despina de Gladys Rossi; de Joel Prieto (Ferrando) i Alfredo Daza (Guglielmo), els dos presumptuosos oficials, a l'intrigant Don Alfonso de Natale de Carolis. I el cor (quina treball està fent Mertxe Orfila!) i el director Daniele Gallegari al front de l'Orquestra Simfònica de les Balears... Tothom va estar soberg. El respectable així ho va reconèixer aplaudint amb ganes.
Ara, si hem de mesurar pels decibels dels aplaudiments, Barbara Frittoli s'endugué la palma. De veu ben timbrada, ampla tessitura i generós volum la italiana demostrà en les àries "Come scoglio" i "Per pietà, ben mio" per què és una de les sopranos de més renom en l'actual panorama operístic. Però tampoc desmeresqueren, en absolut, la mezzo Josè Maria Lo Monaco, molt aplaudida en "È amore un ladroncello", ni les intervencions còmiques de Gladys Rossi.
La grata sorpresa vingué, no obstant, per part del tenor Joel Prieto i del baríton Alfredo Daza (de les excel·lents prestacions de Natale de Carolis ja en teníem constància els aficionats), dues veus destinades a escalar el cim de l'èxit per la qualitat del seu material i la planta que tenen a dalt de l'escenari.
Després de "Don Giovanni" i de "Le nozze de Figaro", per fi, Mozart s'ha graduat cum laude en el Teatre Principal amb el "Così fan tutte". L'única ocasió que tenim d'assaborir aquesta música sense parió serà avui a les 21 hores. Val molt la pena.