El viatge de final de carrera va portar a Dani Márquez Piris (Maó, 1978) fins a Tunísia, un país que va despertar la curiositat d'aquest menorquí llicenciat en Psicologia. Les ganes de conèixer més a fons la Mediterrània el van dur a viatjar de nou cap al nord d'Àfrica amb només una motxilla a les espatlles i ganes de descobrir nous indrets. Després d'aquesta aventura, Márquez va tornar a Barcelona, on va treballar en l'organització dels cursos d'estiu de la Universitat de Barcelona (UB). No obstant, el jove menorquí va optar per continuar amb el seu aprenentatge tot i que, aquesta vegada, el seu destí va ser Egipte. El país el va captivar i allà va decidir establir-se, concretament a Alexandria, on Márquez viu des de fa sis anys amb la seva dona i el seu fill de només cinc mesos i mig.
Què és el que li va atraure de Tunísia durant aquell viatge de final d'estudis?
Tunísia em va impressionar molt. Durant la carrera ja havia viatjat fora d'Espanya, però només per Europa. El de Tunísia va ser el meu primer viatge cap al sud de la Mediterrània, cap a un país àrab. Em va sorprendre gratament la concepció del temps i de la vida en general. Les coses a Tunísia semblaven molt més simples que a casa nostra i em donava la impressió que el temps havia tornat enrere i que allà encara es conservaven els valors i les tradicions que a Menorca hi havia hagut en el passat, segons m'havien contat els meus pares i havia llegit i sentit.
Va recórrer el país durant un estiu, ¿amb què es va trobar?
Sí, en acabar la carrera, abans de posar-me a cercar feina, vaig decidir prendre'm un temps sabàtic per viatjar. En principi havia de fer tota la Mediterrània, començant per Tunísia i seguint cap a orient, però al final em vaig quedar només a aquell país. Era l'octubre de 2001, un mes després dels atemptats de les Torres Bessones que van canviar el món, però aleshores no es sabia amb tanta certesa com avui la transcendència d'aquell esdeveniment. El viatge per Tunísia va ser molt enriquidor. Vaig partir amb una motxilla a l'esquena i vaig recórrer gairebé tot el país, des del Mediterrani fins als Oasis. Van ser tres mesos increïbles, d'un intens aprenentatge i de viure el dia a dia. L'home quan no es sent lligat materialment a res i es permet la llibertat de deslligar-se de l'espai, aprèn moltes coses importants.
Tot i així, va tornar a Barcelona...
Sí. L'experiència tunisiana va durar tres mesos, d'octubre a Nadal. Després vaig tornar a Barcelona però l'estil de vida mediterrani s'havia convertit en una addicció. Suposo que és una conseqüència natural després d'haver viatjat només amb una motxilla i amb total llibertat. A Barcelona vaig fer feina a una oficina de la UB que organitza els cursos d'estiu i sempre que tenia vacances les aprofitava per tornar al Magreb. Vaig anar a Tunísia i també a Marroc un parell de vegades.
Què el va portar cap a Egipte?
Al 2003 vaig decidir tornar a viatjar. Havia començat a estudiar nocions molt bàsiques d'àrab i volia conèixer la resta de la Mediterrània, així que vaig viatjar cap a Egipte, un dels països més importants del món àrab. En un primer moment, la meva intenció era descobrir si m'interessaria formar-me com a diplomàtic, cosa que al final no he fet. He de dir que el doctor Carles Carreras, catedràtic del departament de Geografia i Història de la UB i actual vicerector de Relacions Internacionals, em va ajudar molt en la meva decisió de no tenir por d'anar-me'n a conèixer orient. Primer vaig anar a El Caire i, des d'allà vaig recórrer tot el país de cap a peus, sempre tot sol i amb una motxilla i prou.
Què cercava?
No cercava res en especial, només conèixer com es vivia en aquella part del món. Tenia un gran interès i fascinació per saber com funcionava aquella cultura per entendre les claus més importants del món àrab, i sí, en vaig aprendre bastant.
Les nocions d'àrab que havia après amb anterioritat van ser suficients?
Les nocions que vaig aprendre a Barcelona em van ajudar a saber llegir i escriure, bàsicament. La resta ho vaig aprendre a través de la immersió amb la gent. Tenia alguns amics arreu del país que visitava constantment i que no parlaven anglès. Aquest és el truc de l'adquisició d'una llengua: necessitar-la. Ara puc dir que, després de gairebé set anys, ja parlo l'àrab.
Al 2004 es va establir a Alexandria, ¿per quin motiu es va decantar per aquesta opció?
Després de sis mesos a Egipte ja tenia ganes d'establir-me a qualque lloc. És un país molt intens i, d'alguna manera, necessites descansar dels aprenentatges. Al principi havia pensat quedar-me a El Caire però un dia vaig visitar Alexandria i, tot just quan vaig arribar a l'estació del tren i vaig començar a caminar per la ciutat vaig sentir l'olor de la mar, de la nostra Mediterrània. Sempre he trobat a faltar la mar i la Mediterrània té un olor especial, així que aquell era el millor lloc d'Egipte per quedar-me a passar un temps. També en aquell moment vaig guanyar una beca de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per completar els estudis de postgrau a l'estranger, i vaig decidir seguir-los a la Facultat de Psicologia de la Universitat d'Alexandria.
Com recorda el seus inicis en aquesta ciutat?
Guardo molts records dels primers dies i els tenc gravats a la memòria. Les passejades pel llarg passeig marítim, que té 20 quilòmetres, la visita dels monuments greco-romans i islàmics, l'assistència a conferències interessants a la Biblioteca d'Alexandria i a events de tots tipus als centres culturals de la ciutat, la lectura de molts llibres… Van ser moments de molta riquesa pels sentits.
Va tenir problemes a l'hora d'adaptar-se?
La veritat és que no. Després d'haver passat algun temps a El Caire, una gran aglomeració, plena de contaminació acústica i ambiental, Alexandria era com un paradís. A més, ja tenia una base important d'àrab i molt aviat vaig fer amics, egipcis, espanyols i d'arreu del món, amb els que vaig conèixer els costums i la forma de vida de la ciutat.
Què és el que més li agrada d'Alexandria?
El que més m'agrada segueix essent la gent, el clima, la història i el ritme de vida. Pel contrari no m'agrada que la ciutat no sigui fàcilment passejable.
Hi ha qualque costum que encara avui trobi estrany?
El que encara em sorprèn i em fa enfadar moltes vegades és la manca d'ordre. No vull semblar etnocèntric però si les coses estiguessin més ordenades, tant a nivell de trànsit com a nivell burocràtic o educatiu, la vida seria menys complicada i més agradable.
A Egipte també va trobar l'amor, no és així?
Sí, una dona alexandrina em va prendre el cor. Na Rita i jo ens vam conèixer a l'Institut Cervantes, on jo faig feina i ella portava un temps estudiant castellà. Vam ser amics durant un temps i finalment ens vam casar, al juliol de 2008. Vam fer una celebració a Alexandria, al jardí de la casa d'estiu d'una amiga nostra. A la boda van venir els meus pares i el meu germà i la seva al·lota. Després vam viatjar a Espanya de lluna de mel i a Menorca vam fer una segona celebració per a la família. Ara fa cinc mesos i mig que va néixer n'Omar, el nostre primer fill.
A quina zona de la ciutat viuen?
Vivim al centre històric, Mahatet el Raml. Aquest era el centre de la ciutat fins a mitjans del segle passat i en ell es va viure el cosmopolitisme de la ciutat. Estic molt aprop de l'Institut Cervantes, a pocs minuts de la mar i a uns 15 minuts a peu de la Biblioteca d'Alexandria.
Quina tasca porta a terme a l'Institut Cervantes?
Treballo allà com a professor de castellà des de l'estiu de 2006. A més, pels matins dono classes als estudiants d'una universitat privada que es diu Pharos University of Alexandria. Està essent una experiència molt interessant, tant pel fet de ser un estil de docència diferent al de l'Institut Cervantes, obert a tot el món, com per pensar que estic formant persones a nivell universitari. Abans vaig fer feina com a investigador social a un departament de recerca de la Biblioteca d'Alexandria anomenat "Alexandria and Mediterranea Research Center", on vaig portar a terme un estudi sobre l'oci a la ciutat. Va ser realment interessant però ara ja fa un temps que no faig recerca, i ara amb un nadó a casa i amb el treball de professor a dos llocs és gairebé impossible, de moment.
Hi ha molta gent interessada en aprendre la llengua castellana?
Doncs sí, sorprenentment. Quan vaig començar a treballar a l'Institut Cervantes no em podia imaginar que realment hi hauria estudiants però després he vist que, certament, la llengua castellana desperta molt interès entre els alexandrins. I, sorprenentment, la gent aquí no estudia per emigrar a Espanya o a algun país d'Amèrica Llatina, és gairebé poca la gent que pensa emprar la llengua amb aquest propòsit: la majoria ho fa perquè li agrada la llengua.
Després de sis anys a Alexandria, quina valoració en fa?
Molt positiva. Crec que m'he sabut adaptar molt bé i he après bastant d'aquesta experiència. Em considero part d'aquesta societat, tot i que sempre seré un estranger que viu a aquesta terra, cosa que no em molesta.
Visiteu Menorca amb regularitat?
Menys del que voldria, la veritat. Aquests darrers anys només l'he anat visitant una vegada a l'any, a l'estiu. M'agradaria poder tornar, al menys, una vegada més a l'any. Potser ara que ha nascut n'Omar serà l'ocasió ideal per viatjar més cap a casa.
Què és el que més troba a faltar de l'Illa?
La família i els amics. M'agradaria molt tenir-los més aprop i viure junts el dia a dia. També trobo a faltar la manera de viure de Menorca. Si pogués viure un temps aquí i un temps allà... Crec que aquest és el somni de tothom que viu fora de la seva terra.
Teniu plans d'instal·lar-vos a Menorca en un futur?
Sí. Na Rita i jo tenim moltes ganes de venir a viure a Menorca o al menys aprop, encara que fos a Barcelona o a un altre indret d'Espanya. Ens agradaria molt estar aprop de la família i els amics i, també, que n'Omar visqués a Menorca, apart d'Alexandria. A veure si un dia trobem una feina interessant que ens ho permeti.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com