Gairebé el primer que sento del dissabte de Sant Joan és que el primer toc ha estat "brutal". Hi ha ganes de festa. Una gernació es dirigeix cap as Born, entra pel Camí de Maó i va envaint els carrers del nucli antic de Ciutadella, mentre comença a teixir-se la catifa de gots i bòtils de plàstic. Hom arrossega encara bosses i maletes encara que són majoria els que van vestits a l'ús, roba còmoda i fresca, capells, mocadors, ulleres de sol. Hi ha qui seguint antigues tradicions s'ha mudat.
L'expectació es màxima a la plaça minuts abans de les sis. No ha fet la seva entrada el caixer senyor quan ha començat a escampar-se la notícia que sa capellana ha caigut. Un clamor, aplaudiments i braços en alt ho anuncien, comença el caragol des Born. Per als que renuncien fins i tot a la primera volta, el camí de Sant Joan de Missa els regala una circulació còmoda i fluïda. Una hora després l'embús no perdonarà ningú, fins i tot, monsenyor Giménez es veurà atrapat.
Però uns i altres seran rebuts per la visió del campanar de l'ermita que llueix emblanquinat sota el sol del capvespre. Altra mena de festa comença kilòmetres enllà del seu epicentre. La de les taules i les cadires, les cistelles, les carmanyoles i les "neveretes". La dels nadons asseguts als seus cotxets encuriosits i atents, la dels fillets que corren i juguen a futbol i els adolescents que passegen o seuen despreocupats. La dels turistes i afeccionats carregats de càmeres, la de l'apassionat que ha arribat en velo amb la creu retallada i colorejada al seu cap. La de la cervesa i el ginet, els refrescos, els entrepans, les coques i els rubiols, la de la mare que alleta el seu fill.
Un any més, sembla que hi ha més gent que mai, però es repeteix l'animació tranquil·la, la bondat del camp menorquí banyat de llum i perfumat d'estiu acabat d'estrenar. Poc després de les set i mitja la repicada de campanes precedeix la qualcada. La gent s'acosta al pati de l'ermita, a dintre es revesteix el bisbe, qui rebrà els cavallers sense perdre el somriure i la curiositat, acompanyat de monsenyor Taltavull i preveres arribats de diferents punts de l'Illa.
Hi ha qualque cabriola, agraïda pels assistents amb crits i aplaudiments, aplaudiments que es fan més forts amb l'entrada de Josep Sastre, qui ha substituït sa capellana per mor de la seva caiguda. Els cavalls queden en repòs mentre la comitiva forma a les portes de l'ermita. Són les vuit i quart quan comença la pregària de vespres, amb la comunicació per part del bisbe Salvador del bon estat de Florenci Sastre.
"Tenc una bona notícia -assenyala- Florenci està bé. Només té contusions i estem a l'espera dels resultats d'un TAC, però es troba bé. Com que tots us heu interessat per ell, us ho comunico. Hem de donar gràcies a Déu perquè la caiguda no ha tingut conseqüències".
Càntics i paraules es barregen amb el soroll que s'escola des de l'exterior, l'assemblea respon agermanada al Pare Nostre i s'acomiada cantant la Salve. Amb rapidesa es compleix amb el petit refrigeri que espera al casat de l'ermita. Molts corren per sortir abans que els cavalls, d'altres apuren la seva estada a Sant Joan de Missa. L'omnipresent toc de fabiol crida caixers i cavallers. S'acaba la pau per la qual s'ha pregat durant les vespres, s'ha de tornar a la bulla que espera, sobretot, el jovent als carrers de Ciutadella.
La qualcada -tancada pel caixer senyor i sa capellana, que no dubten en saludar als més fidels (entre ells, un nombrós grup de maonesos)- surt de l'ermita mentre els darrers raigs de sol acaronen la façana del petit temple. La lluna saluda els darrers, mentre la frescor i un suau oratge envaeix el camp. Sols resta que el silenci torni apoderar-se dels seus dominis. Fins l'any vinent.