En la convocatòria del passat dilluns, amb el claustre del Seminari més nodrit que en les primeres actuacions, el quartet Fauré es confirmà com un conjunt de luxe per a un concert excepcional, que no va decebre les expectatives de què venia precedida aquesta formació cambrística alemanya.
No és la forma més habitual la del quartet amb piano; però és precisament l'annexió d'aquest instrument al grup de corda el que li dóna una dinàmica particular, una exuberància i un color que sobrepassa la coherència i l'intimisme del quartet de corda clàssic -clàssic en el sentit de tradicional- essent precisament els romàntics, els que incorporaren aquesta modalitat cambrística en llurs creacions, de la qual el quartet Fauré ens oferí un programa prou representatiu, atraient i de gran interès musical.
La primera obra fou una mostra certament rara en la producció del compositor austríac Gustav Mahler, que dedicà poca atenció a la música de cambra. El quartet en la m. no és la característica composició en quatre moviments, sinó solament el primer moviment d'un quartet que Mahler començà als setze anys i que mai arribà a concloure.
Malgrat la seva apreciable bellesa, que per alguns és sempre aclaparadora -com tota la seva música- no presenta una gran riquesa temàtica i esdevé reiterativa i, d'alguna manera, amb solucions més bé previsibles. El quartet Fauré demostrà el seu art en una versió equilibrada, dissenyada amb claredat la trama de tensions harmòniques que dibuixa la corda, amb el suport adequat del piano.
Completà la primera part el quartet en fa m. nº 2, opus 2 de Felix Mendelssohn. Situat a l'altre costat de l'obra de Mahler, la música de Mendelssohn es presenta com la del romàntic més conservador, més clàssic, en el que destaca el lirisme i l'elegància formal, a la vora d'una espontaneïtat, una delicadesa i un sentit de la mesura, que fan de la seva música una de les més universalment apreciades. El quartet Fauré format per Erika Geldsetzer, violí; Sascha Frömbling, viola; Kostantin Heidrich, violoncel i el pianista Dirk Mommertz, demostrà que disposa de valuosos medis, enriquits per una vocació conscientment assumida, el que portà la seva interpretació a un grau de rellevància i brillantor veritablement notables. Amb una personalitat individual clara i definida, mostraren una única intel·ligència conjunta, amb un criteri unitari, qualitats que conferí a la seva versió un equilibri singular, on fou d'agrair sobretot l'absència de divisme.
Omplí la segona part el quartet en La M. nº 2 opus 26 de Johannes Brahms. La música del genial compositor alemany –en el seu temps ja esdevingué famosa la qualificació de les tres "B": Bach, Beethoven, Brahms, per definir els que eren considerats els grans pares de la música europea- Brahms destaca com el més filosòfic, el més profund, el més sever del compositors del romanticisme. Potser per açò és també un dels més complexos.
L'autor de les vigoroses danses hongareses, o de l'obertura Académico-festiva esdevé en les sonates, quartes i "concerti" d'una profunditat de conceptes, d'una amplitud en els desenvolupaments, d'una riquesa de solucions harmòniques, que exigeixen una profunda concentració en l'oient, sovint difícil de sostenir. Vençut emperò aquest escull, es descobreix una obra d'una gran bellesa intrínseca, d'una originalitat en les idees, d'una evolució en els temes i el tractament de les variacions, a les que, per cert, fou tan afeccionat el compositor, d'encís incomparable.
Pocs dubtes podien quedar sobre l'ànima, sobre el foc interior que exalta aquest magnífic grup, ple d'entusiasme i vehemència. De la mà del quartet Fauré, Brahms assolí una lectura ajustada i fidel, per la qualitat del so, la densitat harmònica i l'entramat sòlid i convincent propis del llenguatge musical del mestre alemany. Imprimiren vehemència i continguda passió en l'allegro inicial; en l'adagio central aconseguiren un dels moments més feliços per les belles sonoritats i per l'expressió fervorosa, gairebé mística que perfila el lirisme d'aquella pàgina. Aquells pianissims del violí gairebé imperceptibles! Posaren ritme i gràcia al scherzo i la intensitat de l'allegro assolí la càrrega emotiva justa, expressada en un final que remuntà a cotes d'inusual bellesa.
Ajust, claredat en el fraseig admirable, equilibri perfecte en la conjunció, un so sumptuós obtingut per la corda, una netedat -veritat- encomiable dissenyada al teclat del piano, en una part certament compromesa, resolta amb gran eficàcia; són més que suficients per demostrar l'altíssima qualitat del quartet Fauré.
L'auditori, extremadament atent, tot i la considerable extensió de l'obra, mostrà la seva satisfacció i aplaudí amb convicció. Els components del quartet agraïren l'atenció i fervor del públic amb dos petits joiells sobre temes d'actualitat en arranjaments propis: un motiu candenc de L. K. Feist i "Fauré Tango" d'Eduardo Hubert.