Era l'any 1966 quan Catalina Pons (Alaior, 1934) partia amb el que ja era el seu marit a viure a la ciutat francesa d'Avignon. El seu caràcter obert i emprenedor va fer que no dubtés ni per un segon d'anar-se'n a viure a un indret desconegut per a ella amb Pepe Nadal, de qui s'havia enamorat i amb qui s'havia comunicat més per carta que cara a cara.
Tenia vostè 32 anys quan va anar-se'n a viure a França. Com va viure l'experiència?
M'havia enamorat feia uns mesos del que seria el meu marit, Pepe Nadal, i anar-me'n amb ell em donava tota la seguretat del món. Ens coneixíem des de feia temps, però ell s'havia exiliat i, tot i ser alaiorenc, venia poc a Menorca. Jo era amiga de la seva germana, amb qui treballava en una fàbrica de frontisses. En una ocasió en Pepe estava a Punta Prima i va demanar per jo a la meva mare, ella va dir sempre des de llavors "aquell dia me la va prendre".
Si el seu enamorat no vivia a Menorca, com va ser el festeig?
Sobretot per carta. Tot d'una venia amb certa freqüència, però després va començar a fer feina i durant 13 mesos només ens vam escriure. En Pepe m'escrivia cada dia, una postal o una carta. Jo li contestava, però no li escrivia tant. Al cap de dos mesos sense venir a Alaior, hi havia gent que deia "es pensa que tornarà..." posant-t'ho en dubte. Jo sabia que tornaria i que ens casaríem. Si haguéssim comptat els dies que ens havíem vist abans de casar-nos, només eren tres mesos.
I va tornar...
Sí, va arribar dia 30 o 31 de maig de 1966 i dia 8 de juny ens casàvem. Va ser a l'església de Santa Eulàlia d'Alaior. Jo duia un vestit blanc que m'havia fet na Paquita Subirats i després vam fer un convit a una sala del carrer Menor on havies de dur el menjar. El dia de Sant Joan arribàvem a Avignon, que era la ciutat on ell vivia.
Com va ser la seva arribada a Avignon?
Els primers dies em trobava fatigada, el viatge de quasi 500 quilòmetres era llarg per a jo, que quasi no havia sortit de Menorca. Primer vam viure a un pis molt petit de dues habitacions. Record que hi havia un tros de paper que penjava quan vam arribar... però així i tot em trobava feliç. Ensoldemà d'haver arribat vam anar a dinar a casa d'uns amics del meu home, que tenia allà molts coneguts i fins i tot una cosina que havia nascut a Alger i a qui anàvem a veure cada diumenge.
Va ser difícil l'adaptació?
No, en absolut. Em vaig fer tot d'una a la nova vida. Era molt diferent de Menorca, Avignon era una ciutat de quasi 100.000 habitants, però no em va costar. En Pepe sempre m'ho va posar molt fàcil.
Manté l'accent menorquí, com va aprendre l'idioma francès?
Sobretot al carrer, en el dia a dia. Amb en Pepe sempre vam xerrar menorquí encara que ell dominava el francès i també m'ensenyava moltes coses. Primer anava a comprar amb ell, tenia un horari de feina que li permetia estar molt de temps amb jo. Es curiós perquè vaig aprendre primer a llegir en francès que a xerrar-lo. Sabent llegir castellà és fàcil llegir francès. Escriure'l és més difícil. És ver que sempre he conservat molt bé l'accent menorquí, en canvi el meu fill parla el castellà i el menorquí, però amb accent francès.
Thierry, el nom del seu fill, és del tot francès...
Sí, es diu de nom Thierry. Va ser idea del meu home. Hi havia una sèrie a la televisió que es deia "Thierry Laufondo." Ell es diu Thierry Antonio Josep Nadal. Abans només es posava el llinatge del pare a França, ara ja poden posar els dos. De la mateixa manera, jo vaig agafar el llinatge del meu home i sempre he firmat com a Catalina Nadal. Tot i així, els papers oficials posen Catalina Pons Esposa Nadal.
Té més descendència?
Sí, en Thierry es va casar amb na Celine i tenen tres fills: n'Eva, na Lola i en Víctor. Viuen a prop d'Avignon i cada any vénen de vacances a Menorca. Jo cuido els meus néts uns quants dies a la setmana quan som a Avignon, sempre que m'han de menester. També els agrada venir a estar a casa meva sempre que poden, i venir a Menorca a l'estiu és tota una festa. Així estem tota la família d'aquí junta.
Quines van ser les principals diferències que va trobar entre Avignon i Alaior?
Avignon era una ciutat molt gran comparada amb Alaior. Alaior era un poble amb molta vida, tenia tres cinemes, feien ball cada diumenge, el carnaval era una gran festa, tot i que sense disfressats, i el futbol es va posar molt de moda, així com els festivals de cançó, que eren molt diferents als que fan ara. Avignon era una altra història. La ciutat és molt coneguda pel Palau dels Papes de l'època en què hi van viure. És també una ciutat molt turística i el que més m'agrada és passejar entre les seves antigues murades. A Avignon tenc molt bons amics des de sempre, els veïns eren com quasi de la família des del principi, de fet el meu fill els deia avis en francès. Noltros cada estiu veníem amb cotxe, quan al vaixell encara l'havíem d'embarcar amb la xerxa. Arribàvem a Menorca a mitjans de juliol i sempre procuràvem quedar fins passades les festes d'Alaior. El que si tenen de semblant Alaior i Avignon és el vent, allà no l'enyores gens ni mica, bufa tan fort com aquí.
Van tenir mai cap problema per la seva condició d'immigrants?
No, mai. Dels francesos que conec he de dir que sempre m'he trobat amb molt bona gent. A més vam relacionar-nos amb molts espanyols, em va sorprendre la quantitat d'espanyols que vivien allà, encara els conservo com amics. Jo vaig començar fent feina a una forn de pa i després com a encarregada a una residència d'estudiants, gràcies a una veïna. Quan em vaig retirar els estudiants em van fer una festa sorpresa, va ser molt emocionant.
El seu marit, Pepe Nadal, va viure tres guerres: la civil espanyola, la d'Alger i la segona Guerra Mundial a França. Quins eren els seus records?
Van ser experiències dures, però ell en xerrava amb jo amb molta naturalitat. M'explicava moltes històries però el seu caràcter pacífic feia que ho fes sense dramatitzar-ho. Quan feia el servei militar a Maó es va trobar al bàndol republicà, amb els seus companys s'havien negat a disparar contra el poble a l'Esplanada. Després el van destinar a Barcelona i allà va acabar la guerra, mentre les tropes nacionalistes entraven a la plaça Espanya ells sortien de la plaça Catalunya cap a Vic on estava el seu regiment. D'allà van anar cap a França, de dia es defensaven i de nit avançaven cap a la frontera. Després va estar a Alger, on va viure la guerra com a civil. I quan se'n va anar a França el va sorprendre la segona guerra mundial. Va ser presoner dels nazis, que el van obligar a fer feina en una fàbrica de bigues de ciment. Un dia va decidir fugir i li va sortir bé. Són moltes històries.
I de la seva infància i joventut a Menorca, quins records en guarda?
Tots molt bons. Vaig néixer el darrer dilluns de carnaval al lloc de Son Gall, igual que la meva germana Margarita i el meu germà Pepe. Tenia cinc anys quan vam anar a viure amb els meus pares al lloc de sa Boual. A Son Gall el missatge, en Bep "Poll", ens va ensenyar de lletres als tres germans. Després ens va ensenyar na Catalina de s'Estància Alta i quan tenia 13 anys vaig començar a anar a escola a Maó tres dies per setmana amb una mestre jubilada que donava classes a casa seva. De petita record també molt bé la primera vegada que els Reis Mags em van donar un regal, va ser a la posada d'Alaior, era un menjador de jugueta, de llenya. Amb els meus pares anàvem a Alaior a missa cada setmana, a mon pare li agradava fer el seu ginet i jugar a truc. La meva mare, després de missa, anava a veure les seves germanes. També solíem anar a les festes de poble i als balls de carnaval que es feien als llocs, a vegades dins el bouer. Necessitaven mesos per fer-los ben net! Vam viure a sa Boual fins que vaig tenir 17 anys, després, per motius de salut dels meus pares vam anar a viure a Alaior, on encara viuen els meus germans Margarita i Pepe.
Va enviudar fa 21 anys, no es va plantejar tornar a Menorca?
No, el meu fill tenia 21 anys i jo feia feina encara. Estava bé allà amb ell i ara també m'hi trobo bé, així estic a prop d'ell i de la seva família. Des de fa temps venc a Menorca dues vegades a l'any per estar amb la família i els meus amics. Fins que vaig tenir 75 anys venia amb cotxe però ara tinc el cotxe a Menorca i venc amb tren o bus i avió, o vaixell, depèn. Venc a l'hivern i després a l'estiu a fer més temps a la caseta que tenim a Punta Prima, que és la que el meu home havia comprat quan encara era fadrí. Encara que visc enfora gran part de l'any estim molt Menorca i sempre en consideraré menorquina.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com