Sartre deia que posar en escena un personatge que expressa lliurement la pròpia condició humana és el més commovedor que pot mostrar el teatre. Qui dissabte nit va assistir al Teatre Principal de Maó a gaudir de "Camarada K" va poder experimentar, en pròpia ment, el que Sartre va dir. Joan Carles Bellviure, autor, dramaturg i director de l'obra, descobreix la dura vida d'un literat rus poc conegut, Daniïl Karms (1905-1943) en una espècie de biografia construïda a través dels seus diaris i correspondència al mateix temps que escenifica textos de Kharms sempre tràgics i a la vegada carregats d'enormes dosis d'ironia.
"Camarada K" va despertar l'interès a Maó especialment de la gent a qui agrada el teatre ple d'originalitat i de profunditat, tanta que es feia difícil trobar el temps per pensar entre una història i l'altra, entre els distints recursos escènics..., i acabava un amb ganes de tornar-la a veure de nou o, el més factible, descobrir l'obra literària del literat rus que fregava sempre el límit cap a l'absurd. "Meditau profundament el sentit d'aquesta faula i no us sentireu gaire bé...", diu en una ocasió un dels seus personatges.
Els intèrprets, formidables. Sergi Baos, Margarida Grimalt i Joan Manel Vadell responen a l'exigència del fet de transmetre el contingut surrealista i absurd amb cos i ànima. Els gestos mecanitzats i la dramatització dels personatges, que anaven variant en cada esquetx, creixia per sorpresa del públic que, a pesar del dramatisme real, els reia totes les gràcies que no van ser poques.
Daniïl Karms era una persona turmentada per la seva pròpia existència, i la realitat que l'envoltava, que vivia en l'extrema pobresa. La seva obra va ser silenciada per l'estalinisme triomfant, només arribava a publicar contes infantils que escrivia per sobreviure, i dos del seus poemes. No obstant això, els seus relats curts, a vegades curtíssims, són el més destacat de la seva obra on juga amb l'extrem, amb l'invers i l'absurd "només m'interessa allò que no té cap sentit pràctic, la vida absurda" declara un personatge en forma de titella, molt ben realitzada per Juliette Prillard, que acompanya els intèrprets reals.
L'escenografia de l'obra, a càrrec de Miquel Àngel Joan, és un altre dels recursos que es fusionen amb el missatge. Una habitació petita i amb poca profunditat, tal i com es descriu a la pròpia peça, dóna joc a múltiples possibilitats que es conjuguen amb la intenció del guió amb recursos diversos que són utilitzats constantment pels actors i que finalment s'enfonsa com la vida de l'escriptor que és conduït a la presó on morirà de fam.