Dilluns passat el món es despertava amb la trista notícia de l'assassinat d'Elgarhi Nayem Foidal, un jove de 14 anys que viatjava en un tot terreny mentre es dirigia cap al campament instal·lat a 13 quilòmetres d'El Aaiún, al Sàhara Occidental. El tràgic succés es va produir quan el vehicle va passar per un control militar, on els gendarmes van obrir foc ferint de mort un dels seus ocupants, i tres més de gravetat.
Uns fets que succeïen durant l'estada a la zona de l'enviat de l'ONU, Christopher Ross, en una gira de diversos dies emmarcada en l'anunci del proper reinici de les converses entre el Front Polissari i el Marroc a Nova York. Una trobada en què es mirarà de trobar una sortida a la greu situació que es viu entre sahrauís i marroquins.
La mort de Nayem no fa més que evidenciar la gran tensió que hi ha entorn a la problemàtica, i demostra, una vegada més, les intencions del Govern marroquí. Qui millor coneix el conflicte són els que pateixen aquesta injusta i cruel persecució. Menorca, terra solidària amb la causa sahrauí, acull des de fa anys fillets que venen a passar temporades a l'Illa, en un intent d'allunyar-los de les dures condicions dels campaments durant l'estiu, a més del caràcter conscienciador entorn a la problemàtica. A més, aquesta experiència obre la porta a la possibilitat que els joves siguin acollits permanentment per famílies, de manera que vénen a viure aquí, cosa que els permet accedir a l'educació i formar-se.
És el cas de Fati Mohamed, Neyla Seini i Salec Brahim, tres joves acollits per famílies menorquines que, des de la distància, veuen com es succeeix la cadena de despropòsits al Sàhara Occidental.
Salec defineix el que està succeint com "una situació desesperant" i assegura que "se me fa molt dur veure el que està passant". Ell explica que el campament que s'ha organitzat als afores d'El Aaiún serveix per recordar al món la gran violació de drets humans que estan patint els sahrauís, reclamar un habitatge i condicions de vida dignes i fer veure a tothom, per si encara hi ha qualcú que ho dubti, la gran pressió i hostilitat que hi ha contra el seu poble.
Neyla considera que els fets de diumenge passat són lamentables, i creu que "ja és hora que els joves sahrauís fem qualque cosa per defensar els nostres drets". "Entre el 1975 i el 1991, el Marroc i el Sàhara Occidental van estar en guerra, i tot i que en teoria s'ha acabat, per als marroquins encara no ha finalitzat", ja que, assegura, és el Marroc qui té ganes de seguir amb el conflicte i impedir la lliure determinació dels sahrauís.
Quan va acabar –teòricament– aquella guerra, les forces del Sàhara Occidental van alliberar uns 3.000 presos marroquins. En canvi, el Marroc ha deixat una herència de 514 desapareguts. De fet, Fati Mohamed, amb un menorquí perfecte, explica que "jo no conec la família de mon pare, no sé si són vius. Només sé que tenc concos i ties, però no sé si són morts".
Aquesta situació insostenible fa que les famílies, moltes d'elles separades, hagin de fer autèntiques acrobàcies per veure's en la clandestinitat. "Una tia meva, la germana de la meva mare, que era una de les millors metgesses a una clínica en territoris ocupats, va morir en un accident de cotxe fa dos anys, quan anava a Mauritània per trobar-se amb la meva mare i la meva àvia", explica Neyla. I és que el país veí, igual com a Algèria, és un dels indrets que utilitzen per fugir del rígid control marroquí.
Responsabilitat
Fati, Salec i Neyla tenen molt clar que Espanya ha de jugar un paper més decisiu en la causa sahrauí. "No hem d'oblidar que el conflicte comença quan Espanya decideix abandonar el Sàhara el 1975", recorda Salec.
Tots tres joves consideren que l'ONU no està fent res per solucionar el conflicte, i que tot el que es diu que es fa és una simple comèdia. "El nord d'Àfrica no interessa a ningú, no hi ha petroli com a l'Iraq. Com és que hi ha més interès per Angola o el Congo? Hi ha diamants", diu indignat Salec. "Si Estats Units intervingués es solucionaria el problema, però ni els americans ni l'ONU hi tenen interès", confirma. "Ja que no ens deixen ser lliures, que no ens deixen ser el que volem, que almenys ens deixin viure tranquils, que ens respectin i deixin menjar, que ens deixin gaudir dels drets humans, no demanem res més", reivindica Neyla.
L'Estat Espanyol tampoc surt ben parat en aquest conflicte. "Espanya tampoc fa res perquè no li convé. Li interessa poder pescar a les costes marroquines, hi ha el problema de les pasteres, fet pel qual necessita de la col·laboració del Marroc. Hi ha el tema de Ceuta i Melilla, que si Espanya es decanta amb els sahrauís tindria problemes amb els marroquins per aquestes dues ciutats. També el tràfic de droga i la immigració són qüestions que Espanya tracta amb el Marroc. Per això no entra de ple al conflicte del Sàhara Occidental", detalla Salec, molest i decebut pel poc interès dels diferents governs espanyols que s'han succeït en el temps. A més, "a Espanya tampoc l'interessa defensar el dret d'autodeterminació del poble sahrauí perquè després tindria problemes amb el País Basc i amb Catalunya, que ho reclamen fa estona i demanarien que se'ls reconegués el mateix dret", afegeix el jove acollit per una família de Ciutadella.
Però el que tenen clar els tres sahrauís residents a Menorca és que, "per damunt dels interessos econòmics i de les relacions entre els dos estats, en la causa sahrauí haurien de prevaldre els drets humans", afirmen els joves. I és que la situació sempre és més greu del que sembla. "Si tot això es sap, imagina la quantitat de coses més que hi ha i que queden silenciades", diu Neyla. "El problema és que sempre hi ha d'haver un mort perquè es faci alguna cosa. És un problema polític", afirma convençut Salec.
De fet, Neyla recorda amb tristesa uns fets viscuts fa uns anys al Sàhara. "Al carrer hi havia uns fillets, d'entre 4 i 11 anys, que jugaven a futbol davant d'una paret on hi havia una pintada que posava 'Sàhara lliure'. Van venir uns policies i els van apallissar. Eren fillets, no sabien de què va el tema, quina culpa en tenen?", es demana l'al·lota que viu as Mercadal. "Em dol tant veure aquestes coses", confessa. És en aquest punt d'indignació quan apareix la sensació que la solució és una utopia i que, per molt que s'estigui massacrant els sahrauís, ningú no farà res per ajudar-los i acabar, d'una vegada per totes, amb el sofriment de tot un poble. És en aquest punt de desesperació quan aquesta gent, poc nombrosa i amb escassos recursos, es planteja una dramàtica solució. Ho explica Salec. "No m'agrada la violència, però quan veus això t'adones que segurament només hi ha una sortida: anar a la guerra. Els marroquins són més i ho tenen millor, però si he d'anar a la guerra hi aniré, no deixaré sols els meus", diu amb determinació un jove que veu com s'acaben els arguments per evitar enfrontaments armats.