Floria Pons Coll és l'autora de "La búsqueda de Violeta" (Tarannà Edicions), un relat semi autobiogràfic en què narra la historia de superació personal que protagonitza Violeta després de la mort del seu fill Carlos, de vuit anys, en un accident de trànsit. El proper 7 d'abril, a l'institut Joan Ramis i Ramis de Maó tindrà lloc la presentació d'aquesta novel·la "plena de vida".
Què es trobaran els lectors a "La búsqueda de Violeta"?
És un relat contat en tercera persona que consta de dues parts. La primera és autobiogràfica en un 90 per cent. Cont el que pensa Violeta, com li dóna voltes al que li ha passat -la mort del seu fill- i es demana per què. La segona part és fictícia en un 90 per cent. Per escriure-la m'he inspirat en el que he vist, en la reacció de la gent que ha passat per una cosa així i que ha aconseguit tirar cap endavant.
No es tracta, doncs, de la seva història.
No. Vaig tenir clar des del principi que no volia contar la meva historia perquè em semblava que no em faria bé. Vaig pensar que seria furgar damunt la ferida.
Quina és la recerca de Violeta?
Violeta viu estancada en la pregunta de per què li ha passat a ella, per què al seu fill. Un dia se'n va a una cala, on figura que hi ha les cendres del seu fill. Allà es fa aquestes preguntes fins que un dia rep respostes d'un personatge que troba per casualitat i que arriba a ser un mestre per a ella. Li treu aquest interrogant de davant els ulls i li fa veure la vida d'una altra manera. A partir d'aquí, Violeta adopta una actitud activa, comença a viure de nou.
Quin seria el missatge?
Duim una vida programada i de repent tot s'enfonsa. Violeta compren que ni controla res ni pot programar res. Arran de la mort del seu fill veu que la vida no és com s'havia pensat. Havia viscut enganada pensant que si es portava bé, no li passaria res. Quan descobreix la realitat, en què hi ha malalties, morts i accidents, queda paralitzada. I fins que no l'accepta, no pot començar a viure de nou.
No és en cap cas és una història de lamentacions.
No. És un llibre ple de vida. Sí, en el transfons hi ha una mort, però és un llibre de superació, de com reinventar-se. No volia una cosa trista, de lamentació, íntima. És emotiu però no és un llibre de gemecs.
Per què va decidir escriure aquest llibre?
El meu fill va morir en un accident el 22 d'abril de 2008 quan tenia vuit anys. Se'n va anar de repent i em van quedar moltes coses per dir-li. La gent em deia que li xerrés, que ell ho rebria d'una manera o l'altra. Però no podia. Així que vaig començar a escriure un diari en què em dirigia a ell. Va ser una manera de mantenir un vincle amb ell. Si escrivia em sentia bé, em donava la sensació que no l'havia perdut del tot. També vaig anar anotant converses i reflexions de gent que havia passat per situacions semblants a la meva i que em va ajudar molt.
Totes aquestes anotacions no les va fer pensant en escriure un llibre. Com va sorgir la possibilitat?
Una d'aquestes persones que vaig conèixer per casualitat, a qui jo li explicava totes les meves pors, va saber que escrivia i em va dir que fes un llibre. Abans de decidir-me a publicar-ho vaig mostrar-ho a dos professors, Miquel Àngel Maria i Diego Dubón. Tots dos es van entusiasmar i em van dir que si ho publicava podria ajudar persones que havien passat per situacions semblants a la meva i també persones que en un moment donat es puguin fer una sèrie de preguntes com "Què s'ha fet d'aquest món que jo m'he creat?" Va ser aquesta idea de poder ajudar que em va fer decidir a publicar el llibre.
Fins a quin punt l'escriptura l'ha ajudat a tirar cap endavant?
M'ha servit d'autoajuda i m'ha mantingut motivada. M'ha permès expressar sensacions que tenia molt amagades. Moltes vegades quan escrivia i després ho llegia pensava que no ho havia escrit jo, em sorprenia tot el que era capaç de treure.
Ha après molt en aquest camí cap a la serva pròpia reinvenció?
Sí. Quan vaig conèixer persones que havien passat per una adversitat i els veia amb aquella serenitat, jo volia arribar a ser com ells. Tenien una saviesa que em feia falta. Si vaig escriure tant és perquè em vaig convertir en una aprenent.