Síguenos F Y T I T R

De catedral a catedral

El Cor de la Capella Davídica de la Catedral de Menorca, que va conduir Biel Barceló amb magisteri provat, va sorprendre el nombrós públic que es reuní a la Catedral Metropolitana de Barcelona

CONCERT. El cor demostrà una vegada més amb la seva interpretació trobar-se en un lloc de privilegi entre les corals illenques - Quique taltavull

| Barcelona |

"De catedral a catedral", amb aquestes paraules resumí Mons. Taltavull la presència del cor menorquí arrenglerat davant l'altar, al presbiteri de la Seu de Barcelona, en fer l'acte de presentació. El Bisbe auxiliar de Barcelona, en saludar la Capella volgué fer esment de la significació especial d'aquell concert, que era un punt d'inflexió, entre aquell assaig publicat recentment per Mons. Taltavull, glossant les darreres paraules de Crist a la Creu, els textos i la música proposada pel Cor, degudament traduïts en el programa de mà i el lloc de la celebració: l'altar del sacrifici i als peus de Crist crucificat.

En aquest ambient i a través dels textos litúrgics del Divendres Sant i la vestidura harmònica de les arquitectòniques polifonies de Victoria, els càntics d'introducció, entonats amb tanta unció com emoció esdevingueren, expressives pregàries plenes de sentiment.

Després, seguint una pauta d'alguna manera marcada amb feliç elecció, la coral oferí una selecció de l'oratori de Theodor Dubois "Le set paraules de Crist a la Creu" encapçalat pel fragment introductori a les documentacions de Jeremies: O vos omnis qui transitis per viam –o tots vosaltres que passeu pel camí: atureu-vos i mireu si hi ha cap dolor semblant al meu dolor–. Curiosament el text de "Galia" del també francès Charles Gounod inclou el mateix fragment.

Són les dues cares d'un mateix quadre: Dubois l'impregna d'una dolça melangia, de resignació i també d'esperança Gounod és dur. El seu crit és el de la desolació, de la solitud, de la desesperança. Però al final la fe retorna la pau a l'esperit i permet entonar el "Adoramos te, Christe amb l'afirmació de la Redempció. I amb el Himne Exultant "Jesus aleu convertere ad Dominum" que augura la nova pàtria celestial.

El cor demostrà una vegada més trobar-se en un lloc de privilegi entre les corals illenques. La seva versió fou equilibrada, ajustada sempre en l'atmosfera religiosa que la partitura exigia, ben controlada en els pianos, expressiva en els crescendos; majestuosa, contundent en les dramàtiques intervencions de la "primera paraula" amb aquell esgarrifós "Deus est mortus, tolle, tolle, crucifige eum", l'efecte incomparable.
Igual altura mostraren en "Galia" aquell poema, veritable lamentació en la que l'autor mostra la desolació que manté la France vençuda, destruïda i abatuda com una nova Jerusalem.

El cor va prestar total atenció a la direcció eficaç i minuciosa de Biel Barceló, eficient nota del concert.

Maria Camps va respondre com ens té acostumats: Senyora del cant, la seva veu brillant sonà segura en l'entonació, clara en l'emissió, lírica en la introducció de les Set Paraules. I fent gala de la seva gran classe en la versió de "Galia" tant en el "Viae Sion lugent" de dens dramatisme i ardides dificultats tècniques, com en el de la invocació final "Jerusalem" en la seva veu poderosa i els ajuts puríssims sobre la massa coral que lluïa amb mèrits propis i va fer esclatar l'entusiasme del públic. Es pogueren veure moltes cares menorquines amigues que aclamaren els participants amb una ovació de gala, a la que Barceló correspongué amb la repetició del "Jerusalem" final.

Biel Barceló conduí el grup amb magisteri provat. Suso González culminà l'èxit al piano com sols ell ho sap fer, amb el regal –sempre agraït– de la seva originalitat i inventiva.

Diumenge matí Mons. Taltavull obsequià el grup amb una visita especial al temple de la Sagrada Família, acompanyats del Sr. Bonet, germà de l'arquitecte director actual d'obres de la Basílica. El Sr. Bonet féu una prolixa i entusiasta explicació teològica del simbolisme de l'Església que brolla de la pedra i defineix aquell moment únic, imposant, impossible.

I davant els retaules gegantins, a l'ombra de les torres de vertigen, sota els boscos de columnes que sostenen les voltes inversemblants, sonaren novament les veus de la Capella, entonant l'Adoramus te, Christi a l'entrada del recinte; l'Ave Maria de Victoria al peu de l'altar, molt vibrant Jerusalem sota el pòrtic, "Jo som es pastor més gran" davant el portal del naixement i encara una vegada més davant el portal de la Passió. No cal dir que foren molts entre els centenars i centenars de visitants que giraven pel recinte, foren molts els centenars que lliuraren una part de la seva admiració excelsa que els produí aquell ambient tocat per la màgia per compartir-lo amb el grup que féu música espontàniament, una música que, amb els ulls clucs, sonava gairebé celestial.

Lo más visto