Hi ha històries d'amor que et fan somriure per la seva tendresa i la d'en Jaume Orfila (Es Migjorn, 1980) és una d'elles. Als 18 anys, el menorquí va començar a treballar com a cambrer i així va conèixer un matrimoni britànic i les seves dues filles. Una d'elles, na Sarah Laurie, es convertirà l'any vinent en la seva dona.
Quan la va conèixer només tenia nou anys i, amb el temps, els dos joves es van enamorar fins el punt que el migjorner va decidir deixar la seva Menorca per marxar cap a Carlisle, la ciutat del nord-est del Regne Unit on vivia la seva al·lota.
Ara fa més d'un any i mig des que Orfila va iniciar una nova vida a Anglaterra, on assegura trobar-se a gust. La parella regenta una botiga de menjars preparats i fa uns mesos van comprar la seva pròpia casa. El passat 14 de febrer es van prometre dalt de la Torre Eiffel de París i, des de llavors, preparen el seu casament, que tindrà lloc a Carlisle el 5 de maig de 2012.
Sempre ha treballat en el món de l'hostaleria, a quins establiments va fer feina?
Vaig començar a treballar com a cambrer l'any 1998 a l'hotel Sol Menorca de Sant Tomàs. Després vaig estar a l'hotel Victoria Playa, a la mateixa urbanització, i l'any 2002 vaig treballar a un restaurant d'Arenal d'en Castell. La temporada següent vaig trobar feina a Ca n'Aguedet, as Mercadal, i a l'estiu de 2004 vaig tornar a l'hotel Victoria Playa. Allà vaig estar quatre temporades, fins al 2006. Finalment, vaig treballar durant tres temporades al restaurant S'Escopinya de Cala Galdana.
Quan va conèixer la seva al·lota?
Quan treballava a l'hotel Sol Menorca acabava de fer feina al voltant de les 22.30 hores i, normalment, anava a veure el meu germà, que treballava a l'hotel Victoria Playa. Ell em va presentar uns clients, un matrimoni anglès amb dues filletes, una d'elles era na Sarah, la meva promesa, que en aquell moment només tenia 9 anys. Aquell hivern vaig mantenir contacte amb la família a través de correu electrònic i l'any següent van tornar a Menorca amb les nenes. Precisament aquell estiu jo vaig fer feina a l'hotel Victoria Playa, on es van tornar a allotjar. La relació va continuar any rere any. Seguim en contacte i ens veiem quan venien de vacances. A l'estiu del 2004 na Sarah ja tenia 15 anys, començava a sortir pel vespre i a vegades anàvem junts. La relació no es va consolidar fins l'estiu del 2009.
Quan va posar sobre la taula la idea de marxar de Menorca?
Va ser durant el juliol del 2009. Des del 2007 jo treballava al restaurant S'escopinya de Cala Galdana, però amb vista al 2010 la qüestió de la feina es presentava complicada i vaig pensar que marxar a Carlisle amb ells seria una bona opció. Primer vaig parlar amb na Sarah sobre aquesta possibilitat i ella hi va estar d'acord. Després vam parlar amb els seus pares i també els va semblar bé. Al setembre van tornar una setmana més a Menorca per conèixer els meus pares i al mes de novembre vaig partir cap allà.
Coneixia l'idioma abans de marxar?
Havia estudiat anglès a l'escola però on vaig aprendre més va ser treballant de cambrer i parlant amb els clients. Tot i així, la veritat és que pensava que dominava més l'idioma abans d'arribar a Carlisle. Les primeres setmanes no entenia res, sobre tot quan parlaven entre ells. Quan els britànics venen de vacances a l'Illa parlen de manera que els puguis entendre, però quan ets allà no és el mateix. Parlen molt ràpid i recordo que em va costar bastant habituar-m'hi. Escoltava molt, llegia els diaris i mirava la televisió. Amb el temps, ja m'hi he acostumat.
On va anar a viure?
Ens vam instal·lar a casa dels pares de na Sarah però fa quatre mesos ens vam comprar una casa pròpia. Té dues plantes i dos jardins, un davant i l'altre darrere. Hem estat mirant durant prop d'un any, però la veritat és que a Carlisle és més econòmic que a Menorca comprar una casa.
Per tant, la seva intenció és quedar-se a Carlisle?
En principi sí. A vegades hem parlat de tornar a Menorca i a na Sarah no li importaria instal·lar-se a l'Illa, però jo sé que enyoraria molt la seva família. Tot i així, els seus pares es plantegen comprar una casa a Menorca quan la seva germana petita marxi de casa i potser llavors seria un bon moment per establir-nos a Menorca. De moment, intentem visitar l'Illa amb regularitat, sobretot a l'estiu. Durant la temporada turística ens resulta més fàcil viatjar fins a l'Illa perquè hi ha un vol directe des de Manchester, que es troba a dues hores i mitja en cotxe de Carlisle. A l'hivern és més complicat poder venir a Menorca.
A més, prest contrauran matrimoni...
Sí. Ens casarem el dia 5 de maig de 2011 a Carlisle. El passat dia de Sant Valentí vam anar de viatge a París i dalt de la Torre Eiffel li vaig demanar a na Sarah si es volia casar amb mi. Em va dir que sí i des de llavors estem preparant la boda. Tenim ja algunes coses tancades però encara queda molta feina per fer.
Tornant als seus inicis a Carlisle, quina va ser la seva primera impressió de la ciutat?
Tot i ser una ciutat bastant gran, és un lloc molt tranquil. Al centre hi ha moltes botigues i pubs però als afores només hi trobes cases. A uns 40 minuts amb cotxe es troba Lake Distriks, un espai rural preciós. Newcastle es troba a tan sols una hora de Carlisle però només hi anem algunes vegades per anar de compres. Recordo que em va costar molt adaptar-me, trobava molt a faltar la meva família i no estava del tot segur si volia instal·lar-me allà definitivament. Amb el temps he fet moltes amistats i em trobo a gust a Carlisle. Tot i així, encara avui enyoro la família, els amics, el bon temps i la platja.
Suposo que va notar un gran canvi amb relació a la meteorologia?
Sí. El primer hivern que vaig passar a Carlisle va ser el més fred dels darrers cinquanta anys. Vam arribar als - 20 graus i, tot i que les cases estan molt ben preparades, a l'hora de sortir t'has de tapar moltíssim. Aquí la majoria dels dies el cel està ennuvolat i plou molt. Per això es fa molta vida a casa. A l'estiu podem arribar als 28 graus i els dies de més calor, la gent va a nedar a les piscines públiques perquè al nord no hi ha platges. Fins i tot hi ha persones que viuen a cases de camp que tenen piscines climatitzades i pots anar allà i pagar per poder banyar-t'hi. Una hora costa al voltant de 13 o 14 lliures. Una de les coses que més em va sorprendre va ser que l'aigua a la zona nord d'Anglaterra és de color marró, i no blau com a Menorca.
Li va resultar complicat habituar-se als costums britànics?
El que més m'ha costat ha estat acostumar-me als horaris dels menjars. A Espanya estem habituats a fer un bon dinar i a sopar lleuger però a Anglaterra berenen molt fort, dinen un entrepà i sopen molt prest, cap a les 17.30 o les 18 hores. El menjar principal del dia és el sopar perquè és quan tota la família pot menjar junta, els pares ja han acabat de fer feina i els fillets han arribat de l'escola. Quan vivíem amb els pares de na Sarah ho fèiem així però ara que estem sols sopem més tard, a les 20.30 o a les 21 hores. A més, el tipus de menjar també es diferent, els anglesos no cuinen molt sinó que compren molt menjar precuinat. Per tot això, la cuina britànica no és tan sana com l'espanyola. Per un a altra part, els preus de la verdura i la fruita són molt més elevats que a Menorca. Una taronja pot arribar a costar 50 cèntims d'euro!
Va trobar feina amb facilitat?
Na Sarah té una botiga de menjar per endur que es diu The Sandwich Mill. En un primer moment vaig començar a treballar amb ella però després vaig trobar feina a un restaurant italià del centre de la ciutat anomenat Franco's. Vaig estar allà deu mesos però, a diferència d'Espanya, on la hostaleria és un ofici ben vist, allà és una feina mal pagada i treballes moltes hores. Gairebé cada dia començava a treballar a les 10 fins les 15 hores, tornava a les 17 i estava fins les 22 hores. Durant aquell temps no veia na Sarah. El mes de febrer va començar a davallar molt la clientela i vaig decidir deixar-ho.
Què va fer?
Vaig tornar a fer feina a l'empresa de la meva al·lota. Oferim als nostres clients el típic berenar anglès i sobretot, ens demanen entrepans de salsitxes i ous fregits. Al migdia venem molt pollastre i amanides de formatge, tomàtic i cogombre amb maionesa. Tot ho cuina na Sarah, abans d'obrir la botiga. Només té 21 anys però ja fa tres anys que va agafar el negoci. Havia començat a fer feina a un establiment similar i li agradava. Per això, quan li va sorgir la oportunitat d'encarregar-se de la seva pròpia empresa no s'ho va pensar. La botiga es troba molt ben situada i, de moment, està funcionant molt bé.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info