Cada dilluns de l'any, l'ermita de Sant Joan de Missa es pot visitar i és gràcies a què Perico Llorens i Tònia Fedelich s'encarreguen d'obrir les portes. És una feina altruista que avui dia fan conjuntament. Ara s'han sumat nous voluntaris, però el pioner en mantenir l'ermita i el seu contorn va ser en Perico. Va néixer el 1931 a sa Pavordia Nova en una família del camp. Va fer de pagès durant unes dècades i als anys 50 va traslladar-se al poble. Primer va fer de manobre, però acabà treballant com a xòfer de camió, com a repartidor de paqueteria. Amb l'arribada del bisbe Ciuraneta, el matrimoni s'encarregà del manteniment de Ca'l Bisbe i de les feines quotidianes de la casa del prelat fins a la jubilació.
Es pot dir que els 80 anys de vida de'n Perico han estat sempre lligats a l'ermita. De petit, amb la seva família, com la resta dels pagesos del contorn, anava els diumenges a missa. Llavors la deia el senyor Nicolau de Santa Clara. Mentre a poble es feia en llatí, el capellà era l'únic que a l'ermita la deia en pla. Açò agradava als pagesos perquè l'entenien. També, per Sant Joan, en Perico anava a l'ermita a aguantar els cavalls mentre es celebraven les vespres. Perico recorda quan l'ermita a més, era una escola rural, on de dia hi anaven els al·lots, i els fosquets els l'amos. Les classes les impartia el senyor Juanico. Així mateix, l'ermita era el punt on una infermera atenia els pagesos que precisaven medicació.
"El culpable (i riu quan ho diu) de que comencés de voluntari a l'ermita va ser el senyor Rafel Oleo, al cel sia. Amb altres capellans, com el senyor Pepe Mascaró, hi anaven de tant en tant a fer feina per a mantenir l'ermita. Com que compartíem amistat, em va cridar. Açò va ser quan van deixar de viure-hi els donats, que eren els que s'encarregaven de cuidar l'ermita", explica. Llavors la responsabilitat de l'ermita passà a mans del rector de Sant Rafel i ho foren Francesc Triay i Sebastià Taltavull. Diu que quan va ser rector Antoni Fullana es va executar la restauració de Sant Joan de Missa i la casa del donat es reconvertí en casa de colònies. Des de llavors, cada dilluns capvespre s'encarrega d'obrir les portes de l'ermita per a les visites. "Sigui estiu o hivern, sempre hi ha gent. També venen els nuvis que es volen casar a l'ermita i la volen veure. Ara casar-se a Sant Joan de Missa ha agafat força", comenta. Va ser llavors l'època en què el pati també va créixer i el rector es proposà sembrar arbres allà on hi havia conradís per donar ombra als usuaris. "Vam ajudar els joves a sembrar-los i després ens vam cuidar noltros. Era necessari fer un pou per regar i es va fer", diu. Ara es sent orgullós que la gent pugui gaudir de l'ombra de l'arbrat que ha vist créixer. "Per noltros la feina a Sant Joan de Missa és un sacrifici, però és un gust perquè mos ho estimam. Ho farem mentre puguem i tinguem salut", indica. "És un lloc entranyable. El Caragol des Born fa anys que no el veig. La gent no entrava a l'ermita fins que no arribava jo a obrir, abans de l'arribada dels cavalls". Ara l'ermita ja no depèn de Sant Rafel i és la Diòcesi que s'encarrega directament, els dos últims capellans responsables són Rafel Portella i Bosco Martí. En Perico combina la seva labor voluntària a Sant Joan de Missa amb aficions personals com les abelles, sembrar l'hort, l'art dels bonsais i la gimnàstica de manteniment amb la seva dona, amb la qual fa 55 anys de casat.