Fill d'una família humil, Marcos Victory González (Es Castell, 1952) va marxar de Menorca amb només tres anys. Els seus pares cercaven una vida millor i van decidir provar sort a l'altra banda de l'Atlàntic.
La família es va instal·lar a Sao Paulo (Brasil) el 1955 i allà van viure durant nou anys, fins que van optar per tornar a Espanya i, més concretament, a Barcelona. Victory, que només sabia parlar en portuguès i menorquí, va aprendre el castellà a l'escola i, amb només 15 anys, va començar a fer feina com a "botones" a la companyia aèria brasilera Varing.
Amb el temps, el menorquí va arribar a ocupar el càrrec de gerent de l'empresa a Barcelona i, a l'any 1995, li van oferir la direcció general d'Europa. Va ser llavors quan es va instal·lar a París amb la seva dona i el seu fill. En concret, es van establir a Saint Germain en Laye, una zona residencial ubicada a 20 quilòmetres del centre de París.
Victory va treballar per Varig fins a l'any 1998, quan va ser contractat per la companyia TAM com a director general d'Europa. Durant set anys, el menorquí es va encarregar d'obrir sucursals de la companyia a 14 països fins que, a l'any 2006, va decidir retirar-se. Avui, viu durant els mesos d'hivern a París i els estius els passa a l'Illa, concretament as Grau.
Només tenia tres anys quan va marxar de Menorca amb la seva família, té records d'aquells primers anys d'infància a l'Illa?
No gaires. Vivíem as Castell, d'on era natural el meu pare. Ell treballava a un taller de bijuteria de Maó i ajudava al forn familiar que es deia "Cas Guixerets" i es trobava a un cap de cantó del carrer Sant Jordi. La meva mare, que era de Maó, no feia feina fora de casa.
Per què van decidir partir cap al Brasil?
Els Victory sempre han estat molts inquiets. També s'ha de tenir en compte la situació en què es trobava Menorca en els anys 50 l'Illa estava endarrerida i les perspectives de futur no eren clares. Per això vam marxar al Brasil juntament amb un ranxo de famílies de Maó i Es Castell. Només nosaltres érem vuit, els meus pares i la meva germana i els meus concos i els seus dos fills.
On es van instal·lar?
A Sao Paulo. En aquell moment era una ciutat molt provinciana: els al·lots jugaven al carrer, ens coneixíem tots, els veïns es reunien per fer festa. Era un lloc molt segur, una ciutat molt agradable per viure. El meu pare va fer feines administratives i comercials a diverses empreses brasileres i nord-americanes. Vivíem a una casa enorme amb els meus concos i els meus cosins.
Allà va començar a anar a l'escola?
Sí. A casa continuaven parlant menorquí i a l'escola vaig aprendre portuguès. Mai vaig sentir parlar castellà i per això quan vaig tornar a Espanya em sonava a xino!
El 1964 van decidir deixar enrere Brasil i es van establir a Barcelona...
Sí, jo tenia llavors 12 anys. No m'ho vaig prendre malament perquè sempre rallaven de tornar. Per nosaltres, el fet de tornar a Espanya de nou era una fita. Els motius que van portar els meus pares a prendre aquesta decisió van ser diversos. En primer lloc, la meva germana petita es va posar malalta i tenia més possibilitats de curar-se a Europa. A més, l'1 d'abril de 1964 hi va haver un cop d'Estat contra el president João Goulart i la situació era incerta. La veritat és que la decisió la va prendre el meu pare. Ell s'enyorava però la meva mare no, fins i tot avui diu que s'hauria quedat al Brasil.
Per què no van tornar a Menorca?
La meva mare tenia un germà a Barcelona que estava ben situat i els va semblar que seria més fàcil trobar feina a la Ciutat Comtal que a l'Illa. La veritat és que vam trobar pis tot d'una al barri del Clot i el meu pare també va trobar feina amb facilitat. Jo vaig anar a una escola de jesuïtes molt a prop de casa, on vaig tenir molta ajuda dels mestres per aprendre castellà.
Quan va visitar l'Illa per primera vegada?
Jo tenia 14 anys. Vaig anar a passar una setmana a l'estiu a Cala Figuera, on teníem família. Durant aquests dies vaig conèixer molts concos i cosins, gent de qui havia sentit parlar tota la vida però que no coneixia de res. L'Illa em va semblar molt agradable, tot i que no vaig tenir l'oportunitat de veure gaires coses més enllà de Cala Figuera i Maó.
Va començar a treballar de molt jove, no és així?
Sí. Tenia només 15 anys quan vaig començar a treballar a Varig Línies Aèries Brasileres, que en aquella època era la millor companyia d'aviació del món. Parlava portuguès i vaig aprofitar aquest avantatge per demanar feina allà com a "botones". Em van agafar i, durant els primers anys, treballava durant el dia i estudiava al vespre.
Amb el temps va conèixer qui després es convertiria en la seva dona...
Sí. Na Maria Rosa treballava a una agència de viatges. Allà ens vam conèixer i ens vam casar a l'any 1977 a l'església de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. Ella és catalana i tota la vida havia estiuejat as Grau. Els seus pares havien passat unes vacances d'estiu a Menorca i l'Illa els va agradar tant que van decidir fer-s'hi una casa. Des que el nostre fill, en Marc, tenia un any la meva dona i ell passaven tot l'estiu a casa dels meus sogres, des de Sant Joan fins a les festes de la Mercè. Jo agafava un avió cada divendres per venir a Menorca i tornava a Barcelona o a París dilluns al matí. Així ho vaig fer durant 19 anys, no vaig fallar cap cap de setmana. La gent no s'ho creu quan ho explico.
Durant quants anys va treballar per Varig?
Vaig estar allà durant 31 anys. Vaig començar de "botones", després vaig dur a terme feines administratives, més endavant vaig ascendir a promotor de vendes, després a cap de vendes i al desembre de 1993 vaig arribar a ser el gerent de la companyia a Barcelona.
Quan li van oferir la possibilitat de marxar a París?
Va ser al desembre de 1995. Quan fas feina a una companyia aèria i tens aspiracions, sempre et prepares per marxar un dia o l'altre. Fins i tot el nostre fill va estudiar anglès des de molt petit perquè sabíem que en qualsevol moment arribaria l'oportunitat de marxar d'Espanya. Em van oferir el lloc de feina de director general de l'empresa a França. Vaig acceptar tot d'una. Sempre havia pensat que conèixer altres indrets i cultures era molt enriquidor i la veritat és que ho recomano a tothom. Marxar a França va ser l'ametlla que va caure de punta, la sort de la meva vida.
Què es va trobar quan va arribar a la capital francesa?
Jo vaig partir sis mesos abans que na Maria Rosa i en Marc, perquè volíem que el nen acabés el curs a Barcelona. Recordo que el dia que vaig arribar a París hi havia una gran vaga de transports i feia molt de fred. Durant els primers dos mesos vaig estar vivint a l'Hotel Holiday Inn de la Plaça de la República i treballava a l'avinguda dels Camps Elisis. Havia de caminar durant més d'una hora per arribar a la feina. Després vaig llogar un apartaments d'uns 60 metres quadrats a l'avinguda dels Camps Elisis, a la cantonada amb el carrer Colysee, just damunt d'una botiga de Disney. Allà vaig estar quatre mesos, fins que van arribar la meva dona i el meu fill.
On es van establir?
A Saint Germain en Laye. Es troba a 20 quilòmetres del centre de París i té 60.000 habitants. És una de les millors àrees dels afores de la capital, similar a Sant Cugat, a Barcelona. És un poble molt antic, fins i tot l'hospital de Saint Germain el va fundar San Vicente de Paul. Totes les persones amb les que treballava em van recomanar que el meu fill estudiés a la secció espanyola del Lycee International de Saint Germain en Laye. Per que l'acceptessin al col·legi era necessari que visquéssim a la província i per aquest motiu vam anar a viure allà. Abans de que De Gaulle, decidís sortir de l'estructura militar de l'OTAN, el quarter general es trobava a Saint Germain en Laye i l'actual Lycee International era l'escola on estudiaven els fills dels oficials. Avui és un gran campus on estudien nens de moltes parts del món.
Vostè dominava el francès?
Sí, no vaig tenir cap problema amb l'idioma. Potser a la meva dona li va costar una mica més, però s'ha de dir que teníem una base perquè en la nostra època s'estudiava francès a l'institut. Quan comences una nova vida a l'estranger t'has d'espavilar i això t'ajuda a superar-te i a créixer. Amb el pas del temps t'adones que has evolucionat com a persona.
El seu fill s'hi va adaptar amb facilitat?
Sí. En Marc tenia 12 anys quan va arribar a París. Va començar a anar a l'escola i, en només tres mesos, es defensava força bé amb l'idioma. Avui, s'estima França amb bogeria. Ha tingut l'oportunitat de fer cursar gratuïtament tres carreres i amb només 27 anys s'ha comprat un pis a París, on viu amb la seva al·lota, una noia que va estudiar amb ell des que tenien 17 anys.
Han tingut qualque problema pel fet de ser immigrants?
No, més aviat son nosaltres que ens fem enfora per un tema idiomàtic. Es veritat que hi ha vegades que et refrenes a l'hora d'opinar sobre política interior però això és una qüestió de bon seny. S'ha de dir que els francesos són tancats i, en aquest sentit, s'assemblen molt als catalans i menorquins. Potser un andalús té més dificultats a l'hora d'adaptar-se, però nosaltres no vam tenir cap problema.
Va treballar per Varig fins l'any 1998...
Sí, al desembre, tres anys després d'arribar a París, van contactar amb jo des de l'aerolínia brasilera TAM, que a dia d'avui és la companyia aèria més gran d'Amèrica del Sud En aquell moment, l'empresa només era present al Brasil i Estats Units i em van oferir la feina d'obrir les oficines a Europa. Em doblaven el sou, així que vaig deixar Varig per iniciar un nou projecte.
A quins països va obrir delegacions de TAM?
A 14 països: Portugal, Espanya, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Suècia, Àustria, Itàlia, Turquia, Israel, Bèlgica i dues a Suïssa. Va ser complicat, perquè cada país tenia una moneda diferent i legislacions comercials i laborals concretes. En aquella època vaig començar a viatjar intensivament. Molts dies visitava dues ciutats europees i tornava a dormir a casa. També viatjava sovint al Brasil, com a mínim dues vegades al mes. Anava i tornava el mateix dia sense ni tan sols anar a un hotel.
Al 2006 va decidir retirar-se ¿Per què?
Vaig tenir una bona oportunitat i la vaig aprofitar. A més, no pots estar al lloc de feina més cobejat de l'empresa sense estar disposat a tornar a la base en qualque moment. Pots estar uns anys a Washington, Londres o París però un dia et poden cridar per enviar-te a Brasilia o Sao Paulo. Jo no volia marxar de França. Per un altre banda, la meva àncora política, el propietari de l'empresa, va morir en un accident d'helicòpter. Així que vaig decidir deixar-ho córrer.
Des de llavors viu mig any a París i l'altre mig a Menorca...
Entre el 2006 i el 2008 vam viure a cavall entre París i Brasil, on teníem una casa a Porto Seguro, a l'estat de Bahía. L'havíem construït a l'any 2005 amb l'objectiu d'anar allà a relaxar-nos, però ja retirat no tenia necessitat de descansar i m'avorria. La vam vendre i des de llavors passem sis mesos a París i sis mesos a Menorca. A l'any 1988 ens van construir la nostra pròpia casa as Grau, just al costat de la dels pares de na Maria Rosa. És un lloc molt familiar i tenim molts amics. Ens agrada molt estar aquí. Tot i així, a l'hivern gaudim molt de la vida cultural que t'ofereix París. Ens agrada anar a veure museus, passejar per la ciutat o agafar el cotxe amb els amic i visitar castells. Fins i tot qualque dia anem fins a Bruixes, Gante o qualsevol altre ciutat propera i a la nit tornem a casa. També ens agrada molt viatjar. Abans de l'estiu vam estar a Birmània i ara marxarem a visitar la part sud de l'Índia.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info