Llegendes de la música per al cinema. Il·ustres creadors d'estàndards sonors. Mestres de mestres. Qui no ha sentit a parlar de Nino Rota, Ennio Morricone, Jerry Goldsmith o John Williams? Quantes vegades no ens hem commogut escoltant alguna de les seves veritables simfonies o, inconscientment, no hem acabat cantussejant melodies a la sortida d'una projecció de "Romeo e Giulietta", "The Mission", "Star Treck" o "Indiana Jones"?
Gràcies al patrocini d'Endesa i amb la col·laboració de l'Ajuntament de Maó, aquestes entre d'altres partitures inoblidables del setè art sonaren dissabte al Teatre Principal. Un homenatge a la flor i nata dels compositors de bandes sonores, autèntics forjadors d'emocions en la gran pantalla, que la secció de metalls de l'Accademia Nazionale di Santa Cecilia sota la direcció de Carlo Rizzari (Catània, 1964) volgué brindar al públic menorquí.
La presència de la prestigiosa formació romana representava tota una fita en els anals del coliseu maonès i el Principal, en una prova de foc per a la recent estrenada gerència, es vestia de gala. Un no recordava tanta expectació. Alts executius del món de l'empresa, autoritats de les corporacions insular i municipal, melòmans de tota condició, el bo i millor de la societat illenca no es volgueren perdre l'esdeveniment i donaren a la vetllada el toc glamurós d'una nit d'estrena.
En l'aspecte estrictament musical, el concert fou un èxit esclatant. A la perícia d'uns intèrprets formidables, fermament dirigits des del pòdium, s'uniren uns sorprenents arranjaments per a conjunt de vent-metall. No faltaren tampoc tocs d'humor damunt l'escenari i, fins i tot, hi hagué moments per a l'anècdota (en l'ímpetu de la interpretació, quan s'atacava el tema central d'"Indiana Jones" i en un afany d'emular Harrison Ford amb el seu fuet, a Carlo Rizzari se li esmunyí la batuta d'entre les mans i a punt estigué de ferir el segon trompeta).
Màgia sonora
La dificultat, no obstant, vingué de la pròpia configuració del programa, ja que resultava del tot impossible trobar un fil conductor entre aquell allau de temes musicals, inconvenient suplit per un encomiable treball d'instrumentació força efectiu.
Trompetes, trompes, trombons, ocasionalment un fliscorno, bombardino i tuba exhibiren una sonoritat clara i a la vegada robusta, precisió en els atacs i pulcra afinació, una ampla gamma de matisos (entre fortíssims tronadors i pianos delicats) i tot un repertori d'efectes sonors (glissandos, ús de sordines, vibrato...). Els professors de l'Acadèmia Santa Cecilia sentaren càtedra i aconseguiren transformar el Principal, amb la màgia dels sons, en un improvisat teatre dels somnis.
D'homenatges anava la nit, perquè en les dues propines oferides també es reté honors "alla Spagna" i a Alberto Sordi, un dels grans actors de comèdia italians. I la concurrència seguia aplaudint de valent.
Ara més que mai, immersos en temps de greu dificultat econòmica, la iniciativa privada apareix com un suport fonamental per impulsar activitats culturals d'envergadura. És clar que les administracions públiques estan mancades de capacitat per afrontar un alt volum de despeses. No tanquem les portes a noves propostes. Tots en sortirem guanyant. Perquè, com encertadament apuntà la batllessa Águeda Reynés en unes breus paraules de presentació, "la cultura fa comunitat, poble" .