L'esperit de servei ha mogut sempre Maria Llompart (Ciutadella, 1976) qui, després de llicenciar-se en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va tornar a Menorca i va iniciar la seva carrera en el món del periodisme local. Després de nou anys treballant a diversos mitjans de comunicació de l'Illa va decidir donar un tomb professional i dedicar-se a la docència.
Llompart va treballar a diversos instituts menorquins fins que un viatge en solitari a l'Índia va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. La menorquina va tornar a Menorca però l'experiència a Anantapur va deixar una intima empremta al seu cor i, des de llavors, va lluitar per fer realitat el seu somni: treballar com a voluntària a l'Índia per a la Fundació Vicenç Ferrer.
Al setembre de 2010 va arribar el moment esperat, Llompart va emprendre el vol de nou cap a Anantapur, aquesta vegada sense bitllet de tornada.
L'Índia va remoure alguna cosa dins seu...
Sí. Els viatges m'han ensenyat dues coses essencials: a prendre consciència del privilegi que suposa haver tingut la sort de néixer a Menorca, i que en el món hi ha massa desequilibris i gent que pateix a Orient i Occident. Va arribar un moment en què fer de turista i contemplar la pobresa ja no em servia. Necessitava actuar, fer alguna cosa pràctica i concreta . Feia anys que admirava la feina humanitària de la Fundació Vicenç Ferrer (FVF), tenia una filleta apadrinada i la volia anar a conèixer. Per això vaig fer les maletes i vaig marxar cap a Anantapur. Era l'agost del 2009. Just trepitjar el campus vaig sentir que tornaria per quedar-m'hi i treballar-hi un temps.
Com ho va aconseguir?
Vaig tornar a Menorca, vaig enviar el meu currículum i vaig decidir cultivar la paciència i esperar un miracle. Passats uns mesos, la FVF em va comunicar que m'esperaven per fer de professora voluntària amb els indis. Al setembre de 2010 vaig emprendre el vol cap a una nova vida… El miracle havia arribat!
Com recorda l'arribada a Anantapur?
El viatge fins allà em va semblar molt llarg. Vaig agafar tres avions diferents i vaig fer moltes hores de carretera. Recordo que vaig viure els darrers dies a casa amb molta emoció i sentiments contradictoris. Deixar la comoditat d'una illa com Menorca, la família, amics i el privilegi que suposa veure la gent que t'estimes cada dia no és fàcil, però sabia que tot aniria bé i em sentia tranquil·la. En arribar a Anantapur em va rebre un guarda de seguretat del campus i com que el meu nom no sortia a la llista, el guarda va decidir que el que més s'hi assemblava era "Marta Lechuga" que sí que era a la llista. Jo no entenia perquè aquell indi amb bigoti i somrient em deia a altes hores de la matinada que era una "lechuga", però amb el temps he vist que aquest nom era una mica profètic ja que les lletugues són precisament el que més trob a faltar per menjar!
Es va trobar a gust des del primer moment?
Sí. No vaig tenir cap problema, em sentia com a casa, plena d'energia, feliç i amb moltes ganes de fer coses. La FVF t'ho posa molt fàcil. De fet, tot va començar a fluir de meravella i vaig sentir que la meva estada a Índia no seria un voluntariat de només tres mesos… Em van començar a arribar propostes de feina diferents i a poc a poc m'he anat implicant més amb la Fundació i la vida a l'Índia profunda rural.
Es pot dir que va trobar el seu lloc...
Sí. És un sentiment difícil d'explicar, però sents que el teu propòsit a la vida encaixa aquí, molt lluny del lloc on has nascut i que totes les experiències i les pèrdues que has viscut durant els darrers anys tenien un sentit. Per als hindús hi ha una paraula en sànscrit per explicar tot això: 'dharma'. Segons la llei del dharma, tots tenim un propòsit a la vida, un do o un talent especial per oferir als altres i una manera única d'expressar-lo. Primer has de trobar-lo, cercar què saps fer, i després oferir-ho, posar-ho al servei de la humanitat. Quan combines la teva capacitat d'expressar el teu talent únic amb el servei a la humanitat estàs en el camí del 'dharma`'. I en els textos sagrats com els Veda, el 'dharma' significa el destí marcat pels teus avantpassats i l'herència familiar. Jo sento que tenc la vida que la meva mare voldria haver tingut i si la tenc jo, que som una continuació seva, en algun lloc de l'infinit, ella també ho està fent. A Anantapur ofereixo tres coses que m'agraden: escriure, ensenyar català i ensenyar ioga i meditació. Ara mateix no m'imagino un lloc al món on em pugui sentir més feliç i realitzada.
Els costums van sobtar-la en un primer moment?
M'he adaptat a certes coses, però no a totes. La cultura índia és molt diferent a la nostra. M'he acostumat, per exemple, a vestir-me com les índies, amb "punjabi" o "sari", a compartir un "rickshaw" amb quinze persones i tres cabres si fa falta, a caminar entre vaques o a menjar amb la mà dreta. L'esquerra es considera una mà impura. També m'he habituat a viure amb molt poques coses materials, a rentar la roba a mà com feien les nostres àvies, a dutxar-me amb un poal per estalviar aigua i a viure amb talls permanents en el subministrament elèctric. Hi ha moltes coses que em sorprenen encara avui dels indis. Per exemple, la facilitat que tenen per dormir-se a qualsevol lloc. Te'ls pots trobar dormint a la carretera, a una estació de tren, sota un arbre, a un passadís, a una finestra o un simple esglaó d'una escala…. A més, tenen una gran tolerància a la contaminació acústica. També em sorprèn molt la manera suïcida que tenen de conduir.
El clima també deu ser molt diferent?
Sí, el clima és sempre calorós. Ara representa que és hivern a Anantapur però fa calor igualment. Les temperatures ronden els 25 graus i, per a ells, fa fred. Els mesos d'abril i maig és el període de vacances escolars i és quan fa més calor. Viure a 45 graus no és fàcil, tot bull, l'aire és molt calent i t'ofegues dia i nit. El sol et crema i la rutina de cada dia es complica molt per l'excés de calor. El cap i el cos van més lents i no pots ni pensar… Aquí tampoc puc anar vestida com ho faria a Menorca. Viure en una societat rural tan tradicional implica, si ets dona, anar vestida i tapada des dels turmells fins al coll. Plou poc, però a vegades, després dels mesos forts de calor, arriben dies de pluges intenses.
Quin idioma es parla a Anantapur?
Índia és una Torre de Babel, té 415 llengües i el telugu, la llengua de l'Estat d'Andra Pradesh on visc, és una de les 18 llengües oficials que reconeix la Constitució. És una llengua molt complicada i difícil. Al principi no entenia res, però a poc a poc vaig aprenent paraules i frases bàsiques. No obstant això, el campus on visc i faig feina és un lloc amb una diversitat lingüística ben curiosa: pots veure un indi parlant en telugu, en anglès, en castellà, en català o en llenguatge de signes. L'hindi, tot i que és l'idioma oficial del país, no s'utilitza a Anantapur, tot i que la majoria el saben parlar també.
Es va habituar amb facilitat a la gastronomia de la zona?
A poc a poc. El menjar aquí és molt picant i amb moltes salses que no saps de què estan fetes. La base de cada dia és sempre l'arròs. No obstant això, a la Fundació tenim la sort de tenir unes cuineres índies que ens preparen un menú més occidentalitzat, han après a fer pizzes, truita de patates i sopa de pastanaga, entre d'altres coses. Quan vaig arribar tots els indis que em trobava em feien sempre la mateixa pregunta: "Has berenat?". Vaig tardar un temps a comprendre que aquesta pregunta tan repetitiva no era casual. Per a ells, no està garantit que tothom pugui menjar cada dia i és el primer que et demanen quan et veuen. No volen saber com estàs, si no si avui has tingut la sort de menjar.
Com es desenvolupa la vida quotidiana al campus de la Fundació Vicenç Ferrer?
El campus està situat als afores de la ciutat i és com un oasi de pau i verdor enmig d'un caos. S'agraeix tenir un refugi així en un país com aquest. Visc en una petita habitació tota sola. Només tenc un llit, dues taules per fer feina amb el meu portàtil, i un bany. Normalment començo el dia a les set del matí fent una classe de ioga matinal a l'aire lliure sota un arbre sagrat. Després vaig a La Cantina a berenar i dedico tot el matí a treballar amb el llibre d'en Vicenç Ferrer fins les dues, l'hora de dinar. A la tarda vaig a l'oficina d'apadrinament, després faig la classe de català i per acabar el dia, a les set de la tarda, torn a tenir classe de ioga. Després és el moment per anar a sopar i retirar-me a descansar. Tots treballem de dilluns a dissabte fins les 18.30 hores i només tenim un dia lliure a la setmana, que és el diumenge.
Fa prop d'un any que fa feina revisant i cohesionant el llibre pòstum del missioner català, en quina fase es troba aquest projecte?
Bé, bastant avançat. És un projecte complicat i difícil que requereix molta paciència i dedicació. A poc a poc anem fent passes. La dona d'en Vicenç Ferrer, Anna Ferrer, és una dona extraordinària amb una capacitat de feina admirable i una gran claredat mental. Jo escric i ella revisa i suggereix, i ho fa en una llengua que no és la seva amb comentaris precisos i molt encertats. L'experiència de treballar en un projecte com aquest és un gran regal i per damunt de tot, al marge del resultat final, tenc present cada dia que el més important és gaudir molt, aprendre del procés i sentir-me agraïda.
A més, fa classes de català, perquè els indis estan interessats en aprendre aquest idioma?
Un dia els vaig fer aquesta mateixa pregunta a classe i ells em van donar la resposta: perquè volen conèixer i parlar la llengua materna de la persona que ha dignificat les seves vides, Vicenç Ferrer. Els meus alumnes són un grup de dotze adults que treballen com a guies o traductors a l'oficina d'apadrinament. Per a ells, aprendre un nou idioma és una oportunitat per seguir progressant, i en el cas del català el poden posar en pràctica de manera immediata perquè a Anantapur arriben molts grups de viatgers catalans. Són alumnes molt exigents, competitius entre ells i qualsevol moment del dia és bo per aprendre o posar en pràctica una nova paraula. Ells tenen moltes ganes d'aprendre i jo d'ensenyar.
També fa feina a l'oficina d'apadrinament, quina és la seva tasca?
Ajudo a resoldre dubtes en la traducció de les cartes que els fillets envien cap a Espanya. A vegades també tradueixo cartes especials de l'anglès al castellà que escriu el Director de l'Àrea d'Educació quan s'ha de comunicar al padrí d'Espanya alguna situació delicada relacionada amb el seu fillet o la seva família. La majoria de casos són males notícies: fillets que han tingut algun accident, l'empitjorament o la detecció d'alguna malaltia greu, el suïcidi dels pares... Històries reals que et fan prendre consciència de la vida tan dura que tenen els infants i les famílies a l'Índia rural.
La taxa de mortalitat infantil és molt alta?
Fa anys enrere, molts fillets morien per desnutrició, però l'impacte de la feina de la Fundació ha representat una millora en les condicions de vida de més de 3.000 pobles del districte d'Anantapur. Ara bé, és cert que moren fillets per altres causes com, per exemple, accidents de trànsit, picades de serps, malalties com la sida, la malària, el càncer o també assassinats. Les filletes índies són les més vulnerables, encara hi ha famílies pobres que les abandonen just neixen. Tenir una filla vol dir pagar un dot per casar-la i això és una ruïna per a moltes famílies.
Es tracta llavors d'una societat masclista?
Sí. Ser dona en aquest país és molt dur però s'està treballant molt en aquest sentit. Abans les dones no gosaven ni parlar i ara fins i tot encapçalen manifestacions el dia internacional de la dona. La FVF fa molta feina de sensibilització, moltes ja són conscients dels seus drets, però és una feina lenta. Mares analfabetes tenen filles universitàries conscients que primer volen tenir una bona educació, una carrera professional i després ja es casaran. Si la dona té diners és respectada socialment. Així i tot els matrimonis pactats entre famílies amb filletes de 14 anys es continuen fent, tot i que l'edat mínima per llei són 18 anys. I en molts casos, aquestes filletes acaben quedant sense formació, treballant al camp fent les feines més dures i amb un home o una sogra que les maltracta.
D'una altra banda, també fa sessions de ioga...
Sí. Ja fa més d'un any que faig classes de forma voluntària al campus. El ioga és la primera activitat d'oci que ha permès que indis i occidentals ens puguem unir tots junts. Els indis d'Anantapur mai abans havien fet ioga ja que aquí les prioritats han estat, fins ara, les bàsiques: tenir una casa, menjar, un hospital i una escola. No hi havia temps per a les qüestions de l'ànima. Tots tenen molts problemes físics i mentals i a través del ioga espero ajudar-los a retrobar l'equilibri que no tenen.
A quins problemes físics i mentals es refereix?
Als provocats per un entorn social i cultural que els tanca i els immobilitza dins un sistema molt rígid de tradicions, també per problemes familiars, econòmics o per l'excés de feina. El concepte de llibertat individual no existeix aquí i una vida amb moltes cadenes culturals és sempre un gran pes i una font de sofriment. Quan visites l'Índia per primera vegada hi ha una cosa que tothom veu: la gent sempre somriu. Però amb el temps t'adones que aquest somriure tan sincer amaga un gran patiment. Els indis t'ensenyen a posar un somriure on hi ha un problema. El factor clau per entendre això és l'idioma. Si pots comunicar-te amb ells i que t'expliquin la vida tan dura que tenen, et quedes de pedra. Si véns de turista tres dies, te'n vas amb la imatge que els indis sempre somriuen i són feliços. I això tampoc és del tot real. El que sí tenen és una gran fortalesa interior per superar situacions i refer-se'n. A Anantapur descobreixes que l'Índia espiritual que cerquen molts viatgers occidentals aquí no existeix.
Què vol dir?
Si véns a l'Índia per trobar-te és molt probable que t'acabis perdent del tot davant una realitat que et supera per moments. Jo penso que primer has de trobar el teu propi centre al lloc on vius, i després pots venir a l'Índia, si això és el que vols fer. A Anantapur la gent necessita molta ajuda i nosaltres, els cooperants, hem de venir centrats i amb energia. No podem ser una càrrega. La vida aquí val molt poc i els suïcidis són el pa de cada dia davant la desesperació existencial permanent en què viuen.
Com és Anantapur?
Anantapur és com totes les ciutats índies, un caos organitzat ple de gent que va i ve, amb molt de soroll i contaminació i on et pots trobar de tot: carros, bicicletes, motos, cotxes, camions, muntanyes de fems, porcs, vaques i molts cartells de publicitat. Sortir del campus i baixar a la ciutat per fer qualsevol encàrrec requereix una bona dosi d'energia. Creuar un carrer és molt difícil perquè cap vehicle s'atura quan et veu i acabes fent un zig-zag entre aquell caos i sents que, tot plegat, és una autèntica bogeria.
Quina valoració en fa d'aquesta experiència a l'Índia?
En l'àmbit personal i laboral l'experiència és extraordinària. Hi ha moments en què encara no em puc creure el gir que ha fet la meva vida i la quantitat de coses brillants i màgiques que m'han passat des que visc a Anantapur. Formar part del projecte humanitari de la Fundació i treballar per a una entitat que lluita per dignificar la vida dels dàlits i els grups tribals m'omple, em commou per dins, i em fa sentir molt bé. La FVF ajuda més de dos milions i mig de persones, ho veig amb els meus ulls cada dia i la feina que es fa és impressionant i em desperta una gran admiració. Com deia en Vicenç Ferrer en el món hi ha moltes causes per les quals val la pena lluitar, però n'has d'agafar una com a pròpia. Ajudar és un privilegi i hauríem de demanar perdó cada dia per haver nascut en un lloc que ens permet donar un cop de mà als que, quan van néixer, ja ho havien perdut tot.
Enyora Menorca?
Trobo a faltar el meu pare i els meus germans, els bons amics i llocs especials com La Vall, Cala Morell o el far de Punta Nati. També enyor el plaer que suposa asseure't a una terrassa i llegir un llibre i, sobretot, la tranquil·litat i el silenci de casa meva. A Índia és impossible fer una cosa tan senzilla com sortir a passejar sense que ningú et faci preguntes pel carrer. Vas a qualsevol lloc i acabes rodejada de criatures i persones que et miren com si acabessis d'aterrar de la lluna. Som blanca i aquí no puc passar desapercebuda, encara que ho intenti. En el campus sempre hi ha molta vida social i un trànsit constant de persones i, encara que m'agrada relacionar-me, també necessit espais de soledat i calma que aquí són difícils de trobar.
Viatja sovint a l'Illa?
Vaig anar-hi a l'estiu per fer vacances, renovar el visat i, sobretot, recuperar forces a prop de la mar, la família i els amics. Ho necessitava molt. Viure a Anantapur requereix molta energia i vitalitat, i hi ha moments molt esgotadors. Els indis són molt absorbents i per viure aquí un cert temps sense posar-te malalta d'esgotament has d'aprendre a dosificar les energies. Visitar Menorca i tornar a casa és la millor medicina per recuperar-te. Tornar a l'Illa ara m'impacta molt, sento que el temps s'ha aturat, es respira silenci pels carrers, tot està molt net, els cotxes circulen de manera ordenada i no hi ha vaques, la gent no somriu pel carrer i tothom té la pell molt blanca! Fins i tot la roba occidental em sembla estranya i sobretot fosca, tothom va de gris o negre. El contrast de viure entre dos mons tan diferents és molt fort. Des d'aquí Menorca em sembla encara més un paradís. Ara tothom parla de la crisi i entenc que hi ha gent que ho passa malament, però no m'impressiona, perquè visc a un lloc on fa segles que estan en crisi. La crisi d'Occident prové de l'egoisme, l'ambició humana i la pèrdua de valors.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info