Gabriel Villalonga Sánchez (Maó, 1972) va veure la cara a la guerra per primer cop a l'any 1999. Va ser a Bòsnia, la primera destinació internacional del avui comandant d'Estat Major i Infanteria. Després van venir Kosovo, l'Iraq i l'Agfanistan. Precisament a aquest darrer país va tornar el passat mes de desembre.
Villalonga es troba actualment a la base de l'ISAF a l'Aeroport de Kabul, juntament amb 3.000 militars estrangers més. La seva missió és donar suport al govern afganès conduint operacions per reduir la capacitat de la insurrecció, a més d'ajudar al creixement de les forces de seguretat nacionals. A mitjan juliol, el menorquí té previst tornar a Camarma de Esteruelas, el petit poble a prop d'Alcalá de Henares on l'esperen la seva dona i els seus fills.
Sempre havia volgut ser militar?
Sí, la meva vocació ve des de petit i crec que un poc influenciat per la meva família. El meu pare és comandant retirat, els meus dos únics oncles també són militars. Un d'ells és també comandant retirat i l'altre, que va morir fa uns any, era coronel. A més, un dels meus avis era militar i l'altre, guàrdia civil. S'ha de dir que una de les meves aficions principals és la història militar. M'he centrat especialment en el període de les campanyes espanyoles al Nord del Marroc entre 1902 i 1927.
Qualque familiar seu hi va lluitar?
Sí, el meu avi Gabriel entre 1924 i 1926. Precisament aquesta afició va sorgir quan vaig començar a llegir el seu full de servei. El meu avi va lluitar a les ordres de l'il·lustre menorquí Llorenç Lafuente Vanrell. Per culpa d'aquesta afició i relacionant-la amb els actual conflictes on es combat contra la insurrecció he publicat alguns articles a la revista "Ejército de Tierra" i la d' "Història Militar", a més d'una carta al diari "Menorca" del 4 de març de 2009 en record del meu avi i del batalló de Menorca que va lluitar al Marroc.
On va estudiar la carrera militar?
Al setembre de 1990 vaig marxar a Saragossa, on em vaig apuntar a una acadèmia d'estudis per a preparar l'examen d'ingrés a l'Acadèmia General Militar. Em va costar deixar l'Illa, però sobretot deixar la meva família. Ho vaig fer amb resignació, ja que no hi havia altre remei, ser militar requereix uns estudis que no es poden fer a Menorca. Els que som de la meva edat no vam tenir l'oportunitat d'estudiar cap carrera universitària a Menorca.
En què va consistir aquest període de preparació?
Va ser un any llarg i dur. Vaig haver d'estudiar molt i preparar també unes proves físiques. L'oposició d'ingrés ha canviat molt, ara només has de presentar la nota de la selectivitat, passar unes proves físiques, un reconeixement mèdic. Quan jo vaig ingressar també es tenia en compte la nota de selectivitat, però a més havies d'aprovar amb nota un examen de física, química, matemàtiques i anglès. Era una oposició dura i s'entrava amb una mitja de dues oposicions. Jo vaig tenir sort i vaig entrar a la primera. L'any 1991 vaig començar a l'Acadèmia Militar i, després de cinc anys entre Saragossa i Toledo, vaig graduar-me al juliol de 1996 com a tinent d'infanteria.
Quina va ser la seva primera destinació?
La brigada paracaigudista de guarnició a Alcalá de Henares. Vaig escollir aquesta opció perquè el meu pare també va ser paracaigudista i, curiosament, em van destinar a la mateixa unitat on va ser ell, la Primera Bandera Paracaidista "Roger de Flor". Des de petit m'agradava molt veure les fotos del meu pare i vaig tenir l'oportunitat de veure'l botar a Murcia i al port de Maó fa molts anys.
No es va plantejar tornar a Menorca?
No. A Menorca, encara hi havia guarnició, però en poc temps es van dissoldre totes les unitats. Per això em vaig instal·lar a Madrid, on vaig conèixer la que avui és la meva dona, na Noelia. La primera vegada que la veig veure va ser a la caserna on estava destinat. Jo estava de guàrdia i una amiga comuna la va portar.
Al 2001 va ascendir a capità...
Sí. Va ser llavors quan vaig haver de canviar de destinació i em van enviar a la Brigada Aerotransportable de Pontevedra. Com que encara no estàvem casats, na Noelia es va quedar a Alcalá de Henares, però en aquell temps ja havíem decidit casar-nos, seria a l'octubre de 2002. Al gener de 2008 van néixer els nostres dos fills bessons, Fernando i Alba, i vivim els quatre a un petit poble prop d'Alcalá de Henares que s'anomena Camarma de Esteruelas.
S'hi troben a gust?
Sí, hi viuen uns 3.000 habitants i és molt tranquil. Es dona la casualitat que hi viu una altra família menorquina, així que quan ens trobem pel carrer xerrem sempre en menorquí. A més, els falconers que fan feina a l'Aeroport de Menorca són també de Camarma.
Quina va ser la seva primera missió internacional?
Bòsnia va ser la meva primera missió fora d'Espanya i allà vaig tenir el meu primer contacte amb la guerra. Era l'any 1999 i, encara que la guerra ja feia anys que havia acabat, en quedaven restes i hi havia molta ràbia i pobresa entre la gent. A més, vaig experimentar per primer cop el que suposa perdre companys. En aquest cas va ser com a conseqüència d'un accident de cotxe. Posteriorment, em van destinar a Kosovo a l'any 2002. Vaig estar sis mesos a la ciutat d'Istok, però el temps va passar molt ràpid perquè, just en tornar, em vaig casar.
També va estar a l'Iraq...
Sí, a l'any 2003 vaig estar quatre mesos a Diwaniyah. Ja estava casat i la distància amb la família es va fer més llarga que en anteriors ocasions. La meva unitat va ser la primera en entrar a l'Iraq. Ho vam trobar tot derruït ja que, pocs mesos abans, l'exèrcit dels Estats Units havia estat lluitant allà mateix. Durant aquesta missió, el perill de ser atacats era molt gran. En un parell d'ocasions els rebels iraquians van atacar la nostra base però, afortunadament, ningú va resultar ferit.
Al 2006 va partir cap a l'Afganistan per primer cop, què s'hi va trobar?
Vam anar a Badghis, la província més pobra del país. El que més em va impressionar va ser l'extrema pobresa i com al segle XXI encara hi ha gent que viu com a l'Edat Mitjana. Com a l'Iraq, el perill era molt present. A més, l'exèrcit i la policia eren reduïts i no tenien presència a tota la província, de manera que les tribus vivien sense cap contacte amb el govern d'Afganistan.
La situació ha canviat en sis anys?
Quan vaig arribar a l'Afganistan per segona vegada el passat 29 de desembre vaig tenir la impressió que res havia canviat des de l'any 2006, però amb el temps m'he adonat que sí que hi ha hagut canvis. Actualment, les forces de seguretat són més nombroses i estan millor equipades i entrenades. A més, les institucions locals de govern són més fortes i ja no necessiten tant l'ajut internacional.
On es troba la seva base?
La meva posició actual a l'Afganistan és al International Security Assistance Force to Afghanistan (ISAF) Joint Command de Kabul, ubicat a l'aeroport de la ciutat. La nostra missió és donar suport al govern de la República Islàmica de l'Afganistan conduint operacions per a reduir la capacitat i moral de la insurrecció, a més d'ajudar al creixement en capacitats i mitjans de les forces de seguretat nacionals del país i facilitar millores en la governança i el desenvolupament per a aconseguir un ambient de seguretat per a una estabilitat sostenible que sigui observada per la població.
La intenció és cedir gradualment el control de la seguretat a les forces afganeses, estan suficientment preparades?
Sí, les forces afganes han evolucionat molt i en moltes províncies ja estan operant sense equips d'assessorament estrangers. El procés de transició és lent, però cap a l'any 2014 es pensa que la gran majoria de forces afganeses puguin operar sense ajut. També, a poc a poc, es va cedint el control polític i militar dels municipis i províncies al Govern de l'Afganistan.
Llavors, quan està previst que les tropes espanyoles abandonin el país?
A finals de 2014. És una decisió del Govern espanyol i relacionada amb els compromisos adquirits amb l'OTAN.
Quants companys espanyol sou a la base de l'aeroport de Kabul?
Som un centenar d'espanyols. La majoria són valencians, de manera que sempre hi ha una paella preparada per dinar!
On s'allotgen?
Vivim al mateix aeroport, en uns bons edificis amb totes les comoditats possibles. Fins i tot tenim accés a internet des de l'habitació, que compartim amb un company. Mengem també a l'aeroport. A més, com que la nostra feina és d'oficina, no necessitem tantes calories com els companys que es troben desplegats a posicions de combat en mig del camp, que han de patrullar tot el dia amb l'equip de combat, armilla antibales i el casc posats durant hores i hores.
Com discorre un dia a la base?
La vida és molt senzilla i austera. Ens llevem, esmorzem, fem feina, dinar, fem més feina, fem esport, sopem i anem a dormir. De vegades es romp la rutina amb alguna reunió fora de la base.
M'imagino que també gaudeixen de moments d'oci....
Sí. A la base viuen unes tres mil persones i tenim unes quantes cafeteries i restaurants. També hi ha botigues on comprar productes de primera necessitat. Personalment, el poc temps lliure que tinc el dedico a llegir, escriure, fer esport i xerrar amb la família. A més a més, els diumenges vaig a missa. No hi ha gaires distraccions més aquí. De vegades s'organitzen festes a un lloc comú d'oci anomenat "Moral and Welafare Tent"; això sí, sense alcohol, ja que no és permès.
Què és el més dur d'estar tan enfora de casa?
El més dur és no tenir les coses que tens a casa, però un s'hi acostuma ràpid i fins i tot descobreixes que és possible viure sense les comoditats de la nostra societat moderna plena de tecnologia. Es pot viure sense Gran Hermano o Operación Triunfo!
Parla habitualment amb la família?
Dues o tres vegades cada dia. Aquesta és la principal diferència amb el que va haver de viure el meu avi a l'Àfrica. Ell rebia si tenia sort una carta a la setmana i gràcies que sabia llegir i escriure.
Des que va arribar a Kabul, quin ha estat el moment més complicat?
Els moments més durs són quan hem d'acompanyar els companys d'algun caigut, quan el seu cos és repatriat. És un moment molt dur per a tothom, més quan coneixes qui ha mort.
Quin ambient es respira a la ciutat actualment?
El Govern de l'Afganistan està fent molts esforços per a controlar la ciutat sense l'ajut internacional i ho està aconseguint, tot i que Kabul segueix sent un objectiu principal de la insurrecció, com ho demostren els atacs que sofreixen els edificis oficials. Kabul és una ciutat que va aturar el seu creixement a l'any 1979, quan la Unió Soviètica va ocupar el país i, tot i que a poc a poc es desenvolupa, encara és molt pobre. La veritat és que no vaig gaire a la ciutat, però a Kabul es percep que els ciutadans volen la pau, tot i que des del meu punt de vista de vegades confien massa en la providència.
Com definiria els afganesos?
Hi ha molta diferència entre les persones que viuen a la ciutat i les que viuen als pobles. A la ciutat són més oberts al desenvolupament i, per contra, als pobles i aldees rurals, segueixen una vida feudal, molt arrelada a les tradicions en mig d'una societat tribal amb molta influència de l'Islam.
Quan tornarà a Madrid?
A mitjan juliol tornaré a Madrid i continuaré fent feina al Comandament de Forces Lleugeres de Madrid, on estic des de l'any 2008. Participar en missions internacionals no implica perdre la destinació que es té a Espanya.
Visitarà Menorca aquest estiu?
Suposo que sí. Com quasi tots els menorquins que vivim fora de l'Illa, visito Menorca a l'estiu i per Nadal i, quan podem, també per les festes de Setmana Santa.
Què és el que més troba a faltar de l'Illa?
Les especialitats de la cuina menorquina, tot i que quan cuino a casa sempre faig plats menorquins com greixera, brou, arròs de la terra, costelles al forn, merengues, coca de tomàtic i, fins i tot alguna vegada m'he atrevit a fer galetes "Quelitas", tot i que siguin de Mallorca. Totes les receptes són de la meva mare. A més a més, sempre tinc a la nevera carnixua, sobrassada i formatge de Menorca que m'envien els meus pares i, quan venen a veure'ns sempre ens porten formatjades, que n'hauré d'aprendre a fer. També trobo a faltar la tranquil·litat de l'Illa i el poder anar a peu a casi tots els llocs, com pots fer a Maó. A Madrid vius sempre amb frissera i sempre has d'emprar el cotxe. De la mateixa manera, crec que com tots els menorquins que som a Madrid enyoro també els verds i blaus de Menorca.
Li agradaria tornar a instal·lar-se a Menorca en un futur?
La meva dona i jo ho hem xerrat moltes vegades. Quan em retiri ens agradaria viure a Menorca, en una bona casa i tenir una barqueta per navegar al voltant de l'Illa.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com