autofitxa
Em dic Joana Lamuza, tenc 85 anys i vaig néixer a Barcelona però duc gairebé tota la vida residint a Menorca, la major part, as Grau. Vaig ser una de les primeres dones en posar-me a treballar de pescadora amb el meu home, va ser la gran passió de la meva vida. Actualment resideixo al Casal de Gent Gran del Consell. Allò que més m'agrada fer és escurar, però també me sent molt bé quan llegeixo i faig manualitats als tallers del Casal.
Perquè una catalana acaba residint a Menorca?
La primera vegada que vaig venir a l'Illa va ser l'any 1951, però només va ser per passar uns dies. Un any després, vaig tornar i ja em vaig quedar. Tot va venir perquè un company havia de venir a Menorca i una amiga i jo ens hi vam apuntar. Ens va agradar tant que l'any 1952 vam tornar les dues i ja no ens vam moure més.
Com va viure vostè la infantesa?
Jo tenia deu anys quan va esclatar la guerra. M'en recordo que a l'escola sempre estava castigada. Amb setze anys vaig començar a fer de minyona en cases de senyors a Barcelona. La meva jovenesa la vaig viure amb aquella gent, va ser amb qui em vaig formar com a persona. M'encarregava de la cuina i m'en record que el temps lliure que tenia el passava llegint. També he de dir que vaig tenir una joventut escandalosa. Perquè si complies a la feina, després et donaven més llibertat i amb aquesta amiga ens ho passàvem d'allò més bé.
I com coneix vostè el mar menorquí?
Després d'un temps de ser a Menorca i fer de cambrera, vaig conèixer qui fou la meva parella tota la vida. El meu home va comprar un terreny as Grau amb un company on hi van construir dues casetes, una per a cadascun. Un dia, tots dos enamorats del mar, vam decidir comprar una tèquina amb la què anàvem a pescar calamars. Fins que va arribar un moment quan vam acordar fer-nos pescadors. Ens vam fer una barca i vam comprar xarxes. Em vaig treure el carnet per poder pescar i era com si el meu home fos el patró i jo la marinera. Ho vam fer una quinzena d'anys.
Què és lo que més li agradava d'aquest art?
Veure pujar el peix a la xarxa. O amb les llagostes, miraves i remiraves i veies un còdol, un altre còdol i una llagosta. Era una alegria. M'emocionava quan ho veia. També vam pescar amb palangres. A la nit allò era preciós.
M'imagino que el peix li deu encantar...
Sóc com un moix. A casa, durant aquests anys de pesca, sempre hi havia peix per convidar.
Des que resideix al Casal de Gent Gran, ha après informàtica, veritat?
He après a escriure amb ordinador però he de dir que em costa, no tenc tanta desimboltura com quan era jove. Aquí he après a fer moltes manualitats. Hi resideixo fa prop de sis anys.