Avui és un dia especial per a Sebastià Moll Benejam, un ciutadellenc molt rialler que el 29 de juliol farà 70 anys i que en duu 35 sent el protagonista de les anades a veure a ballar el sol a primera hora, cada dissabte de Sant Joan. Ell és l'Amo des Julivert. Després de passar la joventut al camp, a Son Saura Nou i a S'Albufera, Moll va venir a viure a poble, on va fer feina de camioner per en Toni Bosch de Son Salomó. Però sempre ha mantingut l'afició pagesa, com ho demostra que encara avui s'encarrega de diversos horts. Un d'ells Bini Moll, d'on ahir fosquet en va treure el julivert que avui haurà estat protagonista de bon dematí, quan alguns han vist ballar el sol.
Com va començar tot?
Jo manejava l'hort des sogre de Dalt es Penyals, i sempre que tornava de bon dematí li duia cosetes a na Lluch, a la plaça. Era una tia de l'advocat Lluch, que tenia una parada. A jo sempre m'ha agradat sembrar coses rares fora temps, com naps i julivert. Llavors no se'n sembrava massa per Sant Joan. Aquell dia n'hi vaig dur un poc. Jo havia passat per darrera Ca's Padres i havia sentit que hi havia gent a es Molí. I després na Lluch me va demanar si n'hi podia dur un poc més de julivert. I quan vaig tornar de l'hort hi vaig passar expressament.
I què va passar?
Me van prendre tot el julivert, el van tirar per amunt i me van aixecar. Jo m'ho vaig prendre bé i vaig fer bulla. Què podia fer?
No li va molestar? Vostè duia la collita a la plaça i li van prendre...
Sí, me van prendre el julivert del segon viatge. Però no, la veritat és que no em va molestar.
I com es va convertir en tradició?
La cosa va seguir, de broma en broma. Perquè la festa era per als cavalls, que davallaven a poble des dels llocs. Partien per arribar a Ciutadella just quan sortia el sol, així venien amb la fresca, perquè si un venia de Son Felip, tal vegada tardava una hora per arribar. I aquí els esperava la gent. Hi havia cavalls que feien estragos de bots que feien. Jo m'aturava per deixar-los passar i entrar després, quan els cavalls estaven cansats de fer bots. Però ara, de cavalls, ja no n'hi van, ja fa uns anys. Llavors passaven de bona hora, i a les sis no hi podia passar amb la Mobylette. Ara ja no hi ha ningú fins que arrib jo a les vuit, que comencen a tancar el carrer. I ja en fa 35 anys, i són molts, el mes que ve faré 70 anys. Ho he de retre i a veure si algú fa cosa.
Sap de qualque voluntari que ho vulgui seguir?
Ja n'hi ha ja que hi voldrien anar. Però... els hi hauria de donar el julivert sembrat i collit. I si ho he de fer jo, ja m'hi puc posar jo també damunt la moto.
I el fet que el pugin per amunt amb la moto no li fa por?
No, de por gens. És bona gent, es porten bé, és enganador. Per Sant Joan sempre n'hi haurà un que no, però no hi ha maldat. Hi ha algú que duu massa gin, però amb jo sempre s'han portat bé. I no ho deix per açò, ho deix perquè crec que tot ha de tenir un final, vaig més feixuc i els peus ja no me duen igual.
Què és el que més li agradava?
El més polit és l'entrada. La gent ve cap a tu. I també és polit quan t'aixequen i t'entren a es Molí. He d'acotar el cap per passar per la porta, com els cavallers. He d'anar més viu... (riu).
Quantes motos ha tingut?
Unes quantes. Rèiem molt perquè duia motos rares. Sempre m'ha agradat fitorar, les arreglava jo. Una vegada hi vaig anar amb una Mobylette amb un dipòsit d'una Lambretta (riu molt). Era molt xistós perquè duia el dipòsit dalt.
I l'any que ve, hi anirà vostè a veure ballar el sol? Ho enyorarà?
Ja hi aniré ja. Hi hauré d'anar, si som viu. Ara tenen un any per pensar-hi, a veure si algú ho agafa i ho fa. Jo està clar que ho enyoraré, perquè sembla que no, però s'ha de sembrar el julivert, el veig néixer, el mir, el vaig a segar. És com qui té un cavall i se l'estima. Per açò enguany carregaré tot el que pugui, si la moto no s'atura... (torna a riure).