Síguenos F Y T I T R

Tota una vida en vers

Antoni Moll Camps rep avui un merescut homenatge per la seva llarga trajectòria dedicada a unes lletres catalanes que viu amb total passió

"Ermàs en flor". Moll amb l’obra de Miquel Julià que esbossa aquells anys al Seminari de Mallorca - I.P.D.R.

Ciutadella |

Antoni Moll Camps (Ciutadella, 29 de juliol de 1926) rep avui un homenatge ben merescut a ponent, organitzat per l'Institut Menorquí d'Estudis però que és celebrat pel món de les lletres menorquines per la importància del llegat que deixa aquest ciutadellenc nét d'un altre il·lustre menorquí, Francesc Camps i Mercadal o Francesc d'Albranca, a qui va perdre quan tot just tenia tres anys.

Serà per genètica o per haver-ho mamat de ben petit, però el cert és que escoltar Antoni Moll durant una estona et trasllada a un altre món, el de la poesia, la narrativa, la novel·la. "De jove no vaig fer gaire cosa, però tot em ve de petit, i em ve més per la banda de mo mare, perquè el pare escrivia en castellà encara que deia que la poesia li agradava en català". És en aquest context en que "sentia com mo mare recitava versos en català i en vaig aprendre. No acabaria mai si comencés a recitar versos". I ben cert que és. Amb una estona de ser amb ell són nombrosos els textos que recita, sense pensar-s'ho. Un exemple, del pròleg d'Atlàntida, de Jacint Verdaguer. "Vora la mar de Lusitània, un dia los gegantins turons d'Andalusia veren lluitar dos enemics vaixells; flameja en l'un bandera genovesa, i en l'altre ronca, assedegat de presa, lo lleó de Venècia amb sos cadells."

"El pare em va publicar "Serenor" amb 21 anys", recorda Moll, obra que "va tenir cert ressò" a la premsa catalana. "En va fer comentaris Josep Maria López Picó, poeta que havia guanyat l'Englantina d'or als Jocs Florals (1936) amb "Poblet"", destaca el poeta menorquí.

Mestres i companys

Antoni Moll explica que va tenir a mossèn Josep Salord i Farnés "de mestre i gran amic". "Era una persona que en sabia molt de català, molt erudita amb els clàssics medievals catalans, havia fet investigacions sobre el Llibre Vermell. Com que al Seminari no s'ensenyava català, durant les vacances d'un estiu em va donar lliçons de gramàtica, amb exercicis. Un altre estiu vam llegir l'Atlàntida, llegíem un cant i després cercàvem paraules al diccionari, perquè era un llenguatge molt ric". Però no tot era estudi, també hi havia temps per "anar a nedar, voltàvem Sa Galera, i a Binigaus vam descobrir una caverna a l'illot".

De l'estada al Seminari de Mallorca, on hi va estudiar filosofia, física, química o astronomia, Moll en va treure, el 1944, "l'amistat de dos poetes, Miquel Julià i Blai Bonet. A tots tres ens agradava fer versos". D'aquella època se n'han sabut més coses després que Julià hagi publicat recentment "Ermàs en flor", un llibre prologat pel propi Moll.
poesia

"Tenc idees molt endarrerides sobre poesia. M'agrada que s'entengui però no pot ser el llenguatge de cada dia. La poesia té un llenguatge especial que fa servir les metàfores. Per a mi, la poesia estava molt treballada en la forma, estava molt ben mesurada. Fins i tot els millors poetes, com Miquel dels Sants Oliver que de jove m'agradava molt, fan els diftongs a la castellana, el diftong creixent no hi és en castellà", il·lustra.

Antoni Moll entén la poesia com el record. "Les poesies de "Finestres del dia" em fan reviure moments del passat. Miro fotos i dic: Sí, així era jo! Però no sé ni com ni quan. En canvi, recito un poema i sé el moment exacte que vaig viure, si era a dalt el terrat as Migjorn Gran o si era a un altre lloc. Me fa viure el moment".

Aquestes poques obres repassades aquí, junt amb les altres que Moll té publicades, i tot el material inèdit que queda per treure a la llum (a ell li agradaria que es publiqués "Et guardaré el teu secret si tu em guardes el meu"), no són més que un petit esbós al llarg, fructífer i rellevant llegat que Antoni Moll Camps deixa. Una persona a qui, des de l'IME, Josefina Salord, no dubta en definir com "el patriarca de les lletres menorquines".

Lo más visto