El mes de setembre la periodista i escriptora menorquina Esperança Camps presentarà a València i a Barcelona la seva darrera novel·la, "Col·lecció particular", una obra que explica trets de la societat actual. Abans, però, demà passat, l'autora ciutadellenca serà a Ciutadella per explicar les particularitats d'un treball que l'ha conduit a experimentar amb nous formats literaris. Serà dimecres fosquet al pati des Seminari, junt a un altre escriptor menorquí, Pau Faner.
Què és "Col·lecció particular"?
És una novel·la breu on es ralla de la corrupció, de la pèrdua d'ideals, d'ideologia i del desencant que hi ha. El protagonista és un galerista d'art d'èxit, un triomfador, però que en la seva vida privada no ho és tant. A través d'ell anam coneixent unes quantes dècades de la història contemporània del país. Comença sent un lluitador antifranquista, passa la transició, i amb l'arribada de les autonomies es posiciona molt bé en els negocis. Veiem la seva evolució personal i política.
I tot això en un únic paràgraf?
Sí, vaig optar per aquest format, perquè em semblava que s'adequava bé al contingut. És com un magma, un vòmit producte de la indigestió que provoca contemplar l'actualitat. Era un repte perquè, realment, la novel·la són 140 pàgines però l'original són 76 folis. No va ser una cosa voluntària sinó que me'n vaig adonar quan ja duia uns quants folis escrits, i revisant em vaig adonar que no havia fet cap punt i a banda. Vaig pensar que era una bona manera de transmetre, a través de la forma, el contingut de l'obra.
No és gaire habitual...
No és habitual però no ho he inventat jo. Per exemple, Tomás Berhard ja ho ha fet. M'agrada, cada vegada que faig una novel·la, llarga o breu com aquesta, plantejar un joc al lector. Sempre reclamo la seva complicitat a l'hora de llegir la novel·la, i el lector la completa acceptant el repte que li proposo. Em va semblar que era un format adequat, si haguessin estat 200 folis no ho hauria pogut fet.
Convida a llegir-la d'un sol cop?
Hi ha gent que em diu que sí, que ho ha llegit d'una tongada, no és llarga, amb dues o tres hores la llegeixes. Però et pots aturar. La tècnica per escriure d'aquesta manera és concreta, i a l'hora d'escriure ho has de tenir en compte que el lector ho anirà llegint i que és una mena d'espiral que el va embolicant. I sembla que sí, que una vegada comences no et pots aturar perquè no veus on. Però no perquè no hi hagi un punt i a part, sinó perquè el relat demana més i més lectura. M'agrada fer aquest tipus de joc. Com a lectora me sent activa també, m'agrada que l'autor em posi paranys o em proposi jocs, així em sent part activa del llibre. I com autora m'agrada fer el mateix.
En quin punt es troba com escriptora?
No ho sé. Estic molt contenta i molt feliç, perquè quan treus una novel·la vol dir que algú ha confiat en tu. I en aquest cas, la gent d'Editorial Moll ha confiat molt amb aquest text que els vaig enviar i que han decidit treure en uns moments en que ells tampoc ho estan passant gaire bé. M'agradaria aprofitar per agrair-los que hagin confiat en aquesta novel·la. A més, Editorial Moll representa molt per jo, la va fundar un ciutadellenc, Francesc de Borja Moll. Hi han publicat molts autors menorquins, Pau Faner va publicar el seu primer llibre a la mateixa col·lecció, "Les Illes d'Or". És un tema emblemàtic i sentimental. Cada vegada, quan treus una novel·la, hi ha diversos sentiments, d'alegria, perquè surt al carrer, d'incertesa, d'inseguretat per si has estat capaç transmetre el que volies, o si arribarà als lectors. S'obren un munt d'interrogants, que són molt fascinants. És una festa, és magnífic. I des del punt de vista creatiu, no ho sé, aprenent i intentant millorar cada dia. Perquè jo, tot just començ.
Fer un pas endavant és un repte?
Sí, un pas endavant i, si pot ser, diferent. No sé si és endavant, o per avall, o més endins. Tenc un amic que diu que si s'enquadernessin juntes totes les seves novel·les, el lector no ho notaria i semblaria que és un sol llibre. I jo he arribat a la conclusió que tal vegada sigui així. Però també pens que a cada una de les aportacions, per exemple, aquestes noves 140 pàgines que afegiria, hi ha alguna cosa diferent. Depèn de la situació personal en què l'he escrit, hi influeix l'entorn. Intent fer coses noves, no fer sempre el mateix perquè m'avorriria. En aquest cas, una novel·la breu. No n'havia escrit cap mai, havia fet relats, novel·les, contes... Per jo ha estat un repte, perquè una novel·la breu té unes normes que s'han de complir. Quan la planteges saps que serà així i l'has de centrar en uns paràmetres que no són els mateixos que els d'una novel·la de 200 pàgines o un conte de 20.
L'actualitat del dia a dia influeix en el procés d'escriptura?
Jo no ho voldria. En aquest cas no ho sé, perquè el procés va ser una mica a raig, molt ràpid, va durar uns tres mesos, i la reelaboració va durar més. Però voldria que no hi influís, perquè, per deformació professional, estic sempre en contacte amb l'actualitat, i no acaba de ser bo per un creador. No s'ha de perdre de vista la realitat, però sense deixar-se influenciar. Aquesta novel·la està ambientada a València però podria ser qualsevol altre lloc. De corrupció també n'hi ha a Balears i a Madrid.
Ja té nous projectes en ment?
El mes d'octubre sortirà a Brumera la novel·la amb què el novembre vaig guanyar el Premi Ciutat de Xàtiva. Ara estem en procés d'elaboració, ja hem triat la portada i és una novel·la normal, amb punts i a banda i capítols i té una llargària considerable.
Com conjuga escriptura i periodisme?
Segur que si no hagués estat periodista no hagués estat escriptora, vaig començar a escriure novel·les quan feia anys que era periodista. Supòs que és la confluència de dos fets, l'espai i el temps és molt limitat. Has d'omplir una pàgina o un minut de televisió i és una faixa que comprimeix. Va arribar un moment en què no en tenia prou amb una pàgina o amb un minut i mig i vaig començar a escriure històries més llargues. Però tot surt de l'observació, perquè d'imaginació en tenc molt poca. I això m'ho dóna el periodisme.
Com veu el periodisme, avui?
En un estat delicadíssim, tant a les empreses públiques com a les privades. No em cans mai de reivindicar aquest paper, i no és per corporativisme absurd, però el ciutadà és cada vegada més pobre a mesura que desapareixen aquestes empreses. Perquè tenim menys capacitat per ser crítics, tenim més dificultat per accedir a la informació, al que passa. Perquè si sempre ens donen les coses mastegades des de la mateixa banda no podrem saber la cara b o la cara c de la realitat. És una època molt complicada. I ara no li donam importància perquè sembla que és més rellevant que a la gent li falti doblers per poder menjar. Serà molt difícil, si qualque dia sortim d'aquesta crisi i tornam a tenir ganes de tornar a ser persones civilitzades, educades i cultes, tornar al sistema de llibertats que hem gaudit fins ara amb mitjans públics i privats, perquè se l'estan carregant.