La vinculació amb l'escoltisme de Bartomeu Garriga Andreu (1960, Es Castell) va ser determinant a l'hora de convertir-se en missioner laic de la mà de l'associació Obra de Cooperació Apostòlica Seglar Hispano-Americana- Cristians amb el Sud (OCASHA-CSS). Les paraules del fundador del moviment escolta, Badem Powell, sobre la importància que els homes deixin el món millor de com se l'han trobat va empènyer el menorquí fins a la República Dominicana ara fa 25 anys.
El seu primer destí va ser Higüey, on va treballar en un projecte educatiu i pastoral a uns barris marginals. Després de tres anys, Garriga es va instal·lar a Peralta, un poble de muntanya al sud del país. Mentre treballava coordinant les activitats de la parròquia, va conèixer la seva dona i junts es van traslladar a San Juan de la Maguana. El menorquí va ser nomenat director de Caritas Diocesana i de la Fundació del Desenvolupament de la Diòcesi (FUNSADEP) i actualment s'encarrega de coordinar el departament de programes i projectes de totes dues entitats.
Quan va entrar en contacte amb l'associació OCASHA?
Va ser a principis de l'any 1986. Vaig llegir al "Full Dominical" que s'organitzava una trobada a El Toro sobre els missioners laics i vaig decidir assistir-hi.
Ja estava interessat a marxar com a missioner?
La veritat és que des de petit vaig estar molt lligat a la parròquia des Roser des Castell i també formava part de l'Agrupament Escolta Àngel Ruiz i Pablo. La meva família vivia amb intensitat l'escoltisme i, per això, tenia molt clar que volia intentar deixar aquest món una mica millor de com l'havia trobat, tal com deia el fundador del moviment escolta, Badem Powell. Per això vaig decidir aprofitar l'oportunitat que em donava OCASHA per formar-me com a missioner.
En què va consistir aquest procés de formació?
Vaig assistir durant tres caps de setmana a unes jornades que s'organitzaven a Madrid. Érem una trentena de persones i, entre tots, l'organització va escollir onze persones per fer el curs intensiu. Jo era un d'ells. Així, entre octubre i desembre de 1986 vaig estar a la capital.
I després va partir cap a la República Dominicana...
Sí. El 22 de febrer de 1987 vaig marxar cap allà.
Va deixar-ho tot a Menorca?
Sí. Feia quatre anys que treballava per l'empresa Fruites Gonyalons. M'encarregava de les comandes i d'anar a cobrar les factures a les botigues, els mercats i els hotels. Vaig haver de deixar la feina i també acomiadar-me de la meva família. No tots comprenien per què volia marxar tan enfora.
Quin va ser el seu primer destí?
El meu primer destí va ser la ciutat d'Higüey, a prop dels grans complexes turístics de Bávaro i Punta Cana.
Com recorda l'arribada a Higüey?
Va ser tota una aventura. En aquell moment no hi havia cap vol directe entre Madrid i Santo Domingo i, per tant, vam viatjar fent escala a Veneçuela. L'avió que ens havia de dur des de Caracas fins a Santo Domingo es va espanyar i vam estar 18 hores a l'aeroport. No vam arribar a Santo Domingo fins les 2 de la matinada i aquella nit no vam dormir res. Feia una calor sufocant i humida. Ensoldemà ens van portar a mi i a una companya de Bilbao amb una petita furgoneta cap a Higüey, que està a dues hores i mitja de la capital.
Què es va trobar allà?
Vaig arribar a Higüey amb molts d'interrogants, tenia por de no aconseguir adaptar-me, però tot va anar rodat. Recordo que a la primera carta que vaig enviar als meus pares ja els explicava que em sentia com a casa. A diferència d'altres cultures més tancades, els caribenys són molt acollidors, gent senzilla i alegre que t'obre les portes de casa seva.
Llavors, no va tenir problemes en aquest sentit?
No. És cert que els costums i la cultura són diferents de les nostres, però m'hi vaig adaptar bé. Em van sobtar algunes coses com, per exemple, que els caribenys escolten la música molt alta. Obren els maleters dels cotxes, on tenen uns altaveus enormes, posen música a un volum molt alt enmig del carrer i tothom ho accepta, ningú es queixa. També em va sorprendre que la base de tots els sopars és el plàtan, que allà anomenen "guieno". El mengen bullit o fregit i l'acompanyen de sardines, salami, pollastre o ou. Per contra, a l'hora de dinar sempre mengen arròs, normalment amb mongeta seca i carn. És una dieta molt monòtona.
Quin tipus de feina portava a terme a Higüey?
La Diòcesi, juntament amb el Govern, havia construït una escola de tres aules i una capella a la perifèria d'Higüey, on s'establia molta gent del camp que arribava a la ciutat cercant una vida millor. Nosaltres ens encarregàvem de la direcció i administració del centre educatiu i de l'animació pastoral de tres barris de l'entorn: Antonio Guzmán, Pepe Rosario i Nazaret. Vam ajudar també a crear una associació de veïns que pogués tenir un caire reivindicatiu perquè la gent vivia allà en unes condiciones de pobresa molt importants, sense llum i sense aigua i amb carrers sense asfaltar. D'una altra banda, teníem una funció eclesial. En aquest sentit, ateníem la catequesi i treballàvem per la salvació de la paraula. A més, vaig organitzar un grup d'escoltes. Va ser una experiència molt polida i, encara avui, hi ha al·lots que ara són pares de família que m'escriuen recordant bons moments d'aquell període.
Van aconseguir millores en l'àmbit social durant els tres anys que van treballar allà?
Sí. Com ja he dit, quan vam arribar l'escola només disposava de tres aules i, gràcies a l'ajuda de Mans Unides, vam aconseguir ampliar la capacitat fins a nou aules. A més, en un primer moment, el centre només disposava d'una porta i finestres i, per tant, els al·lots havien de seure al terra o portar una cadira de casa seva. En tres anys vam moblar el centre i també la capella. A més, vam posar en marxa un taller de costura i manualitats per a dones. D'una altra banda recordo que, en un primer moment, els professors de l'escola van estar cinc mesos sense cobrar ni un cèntim. Jo estava indignat i, entre tots, vam organitzar una marxa de protesta cap a la direcció d'Educació Local.
Com va anar?
Em vaig trobar amb el director del districte escolar i vaig començar a fer reclamacions. Em va mirar i em va preguntar: "Vostè, no és d'aquí, oi?". Li vaig dir que era espanyol i va somriure. "No es preocupi, ho entendrà més endavant", em va contestar. Amb el temps em vaig adonar que a vegades arribem a llocs que no coneixem i ens indignem en veure injustícies. Ho volem resoldre a la nostra manera sense tenir en compte que les coses funcionen a un altre ritme.
A què es refereix?
Per explicar-ho més gràficament, nosaltres estem acostumats a tirar aigua per un embut i que surti directament però a la República Dominicana l'embut té algunes busques i a l'aigua li costa baixar. Tot i així, finalment el Govern va pagar als professors tot el que els devien.
Una vegada finalitzada la seva estada a Higüey va decidir continuar amb la feina de missioner...
Sí, es pot dir que vaig trobar la meva vocació. Aquells tres primers anys em van passar volant i vaig emmagrir molt perquè estava totalment capficat en la feina. La tasca que desenvolupava m'omplia tant que menjar era secundari. En aquell moment podia haver tornat a Menorca però volia continuar. Tot i així, vaig pensar que si em quedava a Higüey em lligaria massa a aquell lloc i encara seria més dur marxar. Per això vaig demanar a l'organització un nou destí.
A on el van enviar?
A Peralta, un poblet de muntanya ubicat al sud de la República Dominicana. Hi vaig arribar l'any 1990 i, juntament amb tres companyes més d'OCASHA, una de Palència, una altra d'Onil i una altra de Huelva, vam treballar animant i coordinant les activitats de la parròquia Nuestra Señora de Lourdes, en una època en què no hi havia capellà. Recordo que, cada quinze dies, feia un recorregut per les comunitats de dalt la muntanya. Anava a peu o en mula i em dedicava a fer un seguiment de les activitats que realitzaven, tant eclesials com socials. Gràcies a l'ajuda de Mans Unides i de l'Ajuntament de Maó vam aconseguir que es construís un aqüeducte per portar l'aigua fins a un poblat anomenat El Pinar. Realment van ser els anys més polits que he viscut en la missió.
També va trobar l'amor...
Sí. A Peralta vaig conèixer na Grècia, que avui és la meva dona. Ella era membre de l'equip de litúrgia que preparava les celebracions. Em va captivar la seva manera d'explicar la paraula de Déu i a poc a poc ens vam anar enamorant. Na Grècia tenia un fillet petit i, en un primer moment, passava pena per aquesta situació. S'ha de dir que la societat allà és bastant masclista. L'home porta una vida de poc compromís matrimonial i és molt comú que tingui diverses dones i al·lots al llarg de la seva vida. A més, quan un home festeja una dona que ja té fills, normalment no es vol fer càrrec dels petits d'un altre.
Quan es van casar?
Ens vam casar a Peralta, a la mateixa parròquia Nuestra Señora de Lourdes l'any 1993. El bisbe va presidir la cerimònia i al casament van assistir també el meus germans i alguns amics de Menorca.
Per què van decidir marxar de Peralta?
No m'agradava la idea que na Grècia passés de ser una feligresa més de la parròquia a ser "la dona de...". Vam pensar que aquesta situació no seria beneficiosa per a ella, perquè sempre hi ha moltes enveges i per això vam optar per marxar a San Juan de la Maguana. Teníem l'opció de participar en un altre projecte d'OCASHA, però na Grècia havia d'anar a Madrid a fer el curs de formació i era molt complicat. Va ser llavors quan el bisbe José Grullón em va proposar la direcció de la Caritas Diocesana i de la Fundació de Desenvolupament de la Diòcesi de San Juan de la Maguana (FUNDASEP), que conformen tres províncies (Azua, San Juan i Elías Piña) amb una població de 550.000 habitants distribuïts en 35 parròquies.
Va acceptar l'oferta?
Sí. Ens vam instal·lar a San Juan de la Maguana. Jo tenia alguns estalvis i, gràcies a l'ajuda econòmica de la família i alguns amics, com Antoni Subirats, vam comprar una casa de llenya a prop del centre de la ciutat.
Encara viuen allà?
No. L'ambient del barri no ens agradava gaire. Hi havia molt de bordell i no ens semblava un lloc adequat per criar els nostres fills. Finalment, vam vendre la casa i vam comprar-ne una altra a un barri més tranquil. Na Grècia va trobar feina com a encarregada de la biblioteca de l'escola on estudien els nostres fills. A més, va començar a estudiar Magisteri i actualment fa classe al mateix centre.
Tot i així, van passar una temporada a Menorca?
Sí, vam ser a l'Illa entre juliol de 2002 i agost de 2003. L'any 1998 l'huracà George va afectar greument a San Juan de la Maguana. Tres barris propers al riu San Juan van desaparèixer. Allà vivien prop de 700 famílies i la majoria d'elles van ser evacuades. Tot i així, va haver-hi persones que no van voler deixar les seves cases i van morir. En total, hi va haver entre 130 i 140 morts. D'una altra banda, l'huracà va afectar també a les zones de muntanya, on molta gent va perdre la seva casa. Després del desastre, Caritas Diocesana i FUNDASEP van haver de donar resposta immediata a una situació catastròfica i l'estructura de l'organització no estava del tot preparada. Durant els anys posteriors vaig viure un gran estrès fins que un dia vaig decidir que havia d'aturar. Ho vaig parlar amb la família i vam decidir marxar a Menorca. Tot i així, un any després vam tornar de nou a San Juan de la Maguana.
No va anar bé la tornada a l'Illa?
La veritat és que no gaire. Sobretot la meva dona i els fillets es van trobar amb un món que no era el seu i també l'ambient eclesial era molt diferent per a ells.
En quin sentit?
Els caribenys senten la fe d'una manera molt diferent de nosaltres. Ho senten i ho viuen des del sentiment i, d'alguna manera, nosaltres som més racionals. Déu és present en qualsevol acte de la seva vida. Quan va arribar allà em va costar entendre aquesta manera de viure la fe, però amb el temps m'ha ajudat a sentir Déu més a prop. De la mateixa manera, les pregàries allà són més espontànies i participatives. Trobo que aquesta manera és més sana i demostra que el que fas és més autèntic i no tan formal o protocol·lari.
El catolicisme, llavors, és molt present...
L'Església catòlica és la majoritària però també hi ha moltes sectes evangèliques, grups religiosos que aporten solucions alienants als problemes dels seus seguidors. D'una altra banda, s'ha de dir que quan vaig arribar a la República Dominicana l'Església seguia una línia més alliberadora, molt diferent de l'estructura eclesial actual amb la qual personalment no estic en sintonia.
Què vol dir?
Em fa la sensació que es vol recuperar el pes que tenia antigament l'Església institucional i s'està deixant de banda aquella Església que estava més a prop de la gent, més relacionada amb la lluita social. L'Església actual és més conservadora i tancada, tot i que crec que són situacions cícliques i, per tant, aquesta situació canviarà un dia o un altre.
Després de la fallida estada a Menorca van tornar a la República Dominicana....
Sí. Na Grècia no tenia feina i, tot i que l'experiència va ser molt positiva per fermar lligams amb la meva família, vam decidir tornar a San Juan de la Maguana. Quan vaig tornar em van encarregar la coordinació del departament de programes i projectes de Caritas i FUNDASEP.
Quina és la seva tasca?
La nostra funció com a Caritas i FUNDASEP és la de donar suport a les parròquies en tots els projectes socials. La Diòcesi té més de mil comunitats repartides pel tot el seu territori. El funcionament és senzill: les parròquies ens plantegen les necessitats de les comunitats, es pot dir que fan d'intermediàries. Posteriorment, dissenyem conjuntament amb la parròquia i la comunitat una proposta. Primer s'ha d'identificar la problemàtica i després s'estudien les possibles solucions. Quan acaba aquest procés, nosaltres ens encarreguem de presentar el projecte final als organismes i les institucions que ens puguin ajudar.
S'encarreguen de cercar els doblers per poder desenvolupar els projectes....
Sí. Toquem a totes les portes! El Govern ens dona una subvenció mensual per sufragar alguns dels programes i també rebem ajuda d'altres ONG. Quan rebem els diners, els administrem conjuntament amb la parròquia que ha demanat ajuda. En realitat, nosaltres coordinem, però ells gestionen els treballs.
Quin tipus de programes es porten a terme?
Són molt diversos. Tenim un departament de Desenvolupament Comunitari que inclou projectes de microcrèdits per a dones, un programa de construcció d'aqüeductes i un altre de sanejament bàsic. També tenim una àrea dedicada a l'educació que engloba projectes d'alfabetització per a adults, un programa de formació bàsica a través de la ràdio i un projecte d'educació infantil que inclou una xarxa de ludoteques i sales de lecto-escriptura i matemàtiques, que vindria a ser una mena de reforç escolar. D'una banda, el departament de Recursos Humans s'encarrega de tots els projectes relacionats amb l'agricultura, la reforestació, la criança d'animals o les pràctiques agrícoles i l'àrea d'infraestructures comunitàries porta la construcció d'escoles, capelles, centres comunitaris i rehabilitació de camins.
Fent un punt i a part, com es viu a San Juan de la Managua?
La veritat és que cada vegada hi ha més desigualtat a la zona. El narcotràfic hi és molt present, gent que abans era molt pobra ara és milionària. A més, la majoria de gent va armada, veus molts homes amb pistoles pel carrer. Fins i tot quan vaig arribar a Higüey em vaig trobar a persones que entraven a la parroquià amb la pistola. La societat continua sent molt masclista i això dona lloc a moltes situacions de violència de gènere. La dona viu en una situació de desemparament.
Després de 25 anys a la República Dominicana, continua enyorant Menorca?
Sí. L'enyorança mai ha desaparegut. Tot i així, tornar a l'Illa no entra en els nostres plans a mig termini. El meu fill gran està estudiant Medicina a la Universitat Autònoma de Santo Domingo i es vol especialitzar en pneumologia. La nostra filla gran, na Bàrbara, començarà ara Sociologia així que, en qualsevol cas, el que fem en un futur dependrà dels nostres fills. De moment, jo viatjo cada any a l'Illa, sempre acompanyat per algun fill o per la meva dona. Vaig arribar a un acord amb la Diòcesi i, mentre els meus pares visquin, em paguen un bitllet anual per visitar l'Illa.
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info