La por a perdre la feina és un terror real, quotidià, massa present en els temps que vivim. El Festival de Cinema de Sitges sempre mira de reüll la nostra realitat, amb molta producció dedicada a reflectir els malsons ètics, polítics i socials dels nostres dies.
"Compilance" (USA, Craig Zobel, 2012) és la petita gran proposta hiperrealista del certamen, una espiral de violència psicològica i la humiliació terrible d'un empleat amb por a l'atur són els pilars d'un film completament pertorbador, sobre una (suposada) trucada policial a un polsegós 'fast food' nord-americà. Tenebrositat a peu de carrer, a les cavernes d'un establiment de menjar ràpid... el terror vertader.
El més esgarrifós és que la seva aparent inversemblança és això, senzillament aparent; el debat encés que s'obre quan coneixes els fets reals en els quals es basa la cinta dóna per a pensar-hi molt. El Diari del festival cita, al voltant de la temàtica del film de Zobel, una encertada sentència de Voltaire: "Aquells que aconsegueixen fer-te creure absurditats, també poden fer que cometis coses terribles". L'esgarrifosa ignorància que reflecteix el rostre d'Ann Dowd, l'actriu que dóna vida a Sandra, l'encarregada del claustrofòbic establiment, m'obre la primera opció al premi d'interpretació femenina. Comença a dibuixar-se la travessa dels premiats.
MÀQUINES DEL TEMPS
No sé a Menorca, però aquí al solejadíssim Sitges, el temps funciona d'una altra manera, l'atmosfèric i el cronològic. Al microcosmos de la vila catalana hi ha màquines del temps i les fan servir per retre homenatge a un bon grapat de personatges clau dins la gran família fantàstica del cinema. Gent que, de vegades, són invisibles per al gran públic o que cauen directament al pou de l'oblit.
Enguany, els premis Màquina del Temps són per William Lustig, realitzador de sèrie B, conegut per haver dirigit "Maniac" (1980) i la sèrie de films "Maniac Cop"; la reconegudíssima actriu Geraldine Chaplin; la musa del cinema de terror italià dels anys 60, Barbara Steele; i Don Coscarelli, el llegendari creador de la sèrie fílmica de culte "Phantasma" (1979).
El premi a Steele va patir la contraprogramació de "El Cuerpo" a la jornada inaugural però, a canvi, la dona va exhibir una jovialitat i una empenta envejables als seus 75 anys, així com un floquet daurat impossible al cap.
Còmplice total amb un públic que la considera una musa del fantàstic, la protagonista de "La Máscara del Demonio" (Mario Bava, 1960) encara manté intacta la torbadora mirada que li va brindar el passaport a la fama de la mà de cineastes com Roger Corman, Riccardo Freda, David Cronenberg o el mateix Bava.
Coscarelli va rebre el seu guardó el divendres, tot just abans de la projecció de "John Dies at the End" (USA, 2011), la seva darrera pel·lícula, a competició dins aquesta edició. Un embogiment excessivament al·lucinat i passat de voltes però que, marcat pel segell Coscarelli, va fer creure a algú que era una comèdia fantàstica genial. Només apta per als qui no han viatjat en el temps i encara viuen al 1979, gaudint de l'home alt i les seves esferes voladores.
PRIMERS TERRATRÈMOLS
Eli Roth va passejar-se el dissabte pels carrers del poble. El seu aspecte sanot i eixerit contrasta amb la seva mirada desquiciada i psicopàtica. El creador de la popular saga gore "Hostel" i perillós company de farres de Quentin Tarantino, va venir a presentar una producció seva, "Aftershock" (Xile, 2012), dirigida per Nicolás López.
Roth està a la producció, al guió i al repartiment d'aquesta atípica pel·lícula de terror, que també concursa a la Secció Oficial a Sitges.
Ell és el gringo que, passant unes idíl·liques vacances a Xile juntament amb els seus amics autòctons, veurà esclatar un malson d'horror i sang per culpa d'un terratrèmol i l'imminent possibilitat del tsunami conseqüent. Una pel·lícula divertida i plena d'atractius que li serveix a Eli Roth per "complir el seu somni" de fer la seva prèmiere europea a Sitges i a la resta, per preparar-nos per al tsunami amb majúscules que ens arriba al dia següent.