El significat de la paraula estratègia, tan emprada aquests dies, ens porta indefectiblement al llatí, strategia, i a la vegada al grec, perquè està integrada per dos termes grecs, stratos (exèrcit) i agein (conductor, guía).
Precisament, una de les persones que més la coneix és en Joan Santaló, doctor en Economia per la Universitat de Chicago, màster en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciat per la Universitat de Barcelona.
Actualment director del Departament de Direcció Estratègica de l'IE Business School i professor de Direcció Estratègica a la mateixa escola, la seva recerca està centrada en l'àrea d'Estratègia Corporativa i els seus resultats han estat publicats en revistes acadèmiques capdavanteres en l'àrea com el Journal of Finance o el Strategic Management Journal.
Ha estat guardonat amb diverses beques i premis d'investigació com el premi al millor article de la conferència SAP sobre estratègia corporativa, ha rebut una beca Fulbright i ha estat escollit pels alumnes com a millor professor de la IE Business School durant tres anys. La seva participació al proper Foro Menorca d'Economia, ens convida a reflexionar amb ell una estona per saber si estem ben orientats.
Aquesta setmana, "The Economist" deia que no descartava una espiral mort per Espanya. No funciona l'estratègia econòmica del Govern?
El que sembla és que no hi ha, per part del govern, una estratègia econòmica mínimament seriosa per sortir de la crisi, almenys como jo entenc el que hauria de ser una estratègia. Qualsevol estratègia (sigui empresarial o governamental) té tres elements principals: a) diagnòstic del problema, 2) pla d'acció per solucionar el problema i 3) comunicació. La impressió que dóna el govern espanyol és que ni té un bon diagnòstic, ni té un pla d'acció i moltíssim menys, una bona comunicació de l'estratègia per sortir de la crisi. Sembla que el Govern l'únic que vol és fer el mínim possible per guanyar temps confiant que amb el pas dels mesos els problemes es resoldran tot sols. A sobre, el poc que han fet ha estat pèssimament comunicat i s'ha justificat al·legant que "ens obliguen de fora", no perquè siguin accions que realment haguem de fer com a país sobirà. Aquesta política profunditza la crisi perquè el temps empitjora en lloc de millora la situació i a sobre deixa desorientada la gent que no entén molt bé que és el que està passant.
Faci un diagnòstic entenedor de quina és la situació real i actual de l'economia espanyola.
Bàsicament hem de fer un ajust perquè som més pobres que el que ens pensàvem fa cinc anys (al 2007). L' ajust hagués estat molt més fàcil fora de l'euro perquè una devaluació de la moneda ens hagués empobrit automàticament i a partir d'allà haguérem pogut començar a sortir de la crisi. Com això no és possible, és absolutament necessari que preus i salaris baixin per fer l'ajust i/o que augmenti la nostra productivitat. A això se l'anomena fer una devaluació interna. Les devaluacions internes són lentes i costoses i per això creen més malestar social que les devaluacions externes. Ara mateix, les dades diuen que estem a la meitat del camí d'aquesta devaluació interna pel que les perspectives és que –si no canvia res- encara ens queden uns anys per poder començar a créixer de nou.
Els economistes no fan prediccions però, què implica el rescat a la butxaca del ciutadà del carrer més enllà del que ja s'ha retallat?
Bàsicament significa que els retalls no vinguin donats pel Govern espanyol sinó per la Unió Europea (d'una manera o d'una altra). Hom podria pensar que és el mateix però hi ha un grau de diferència. Per exemple, sembla molt difícil que si haguéssim estat rescatats les pensions haguessin pujat un 1 per cent como s'acaba d'aprovar als pressupostos. En la meva opinió, si arriba el rescat el més probable és que forcin una retallada també a les pensions ja que representen el 25 per cent de la despesa total i el 36 per cent de la despesa consolidada de l'Estat i Seguretat Social.
Resolta la liquiditat dels bancs, solucionada la crisi de les empreses?
Tant de bo! Resoldre la liquiditat dels bancs és un pas crucial per restablir el crèdit però per desgràcia no és suficient per resoldre la crisi de les empreses. Mentre que el consum intern no es recuperi les empreses seguiran patint.
Un altre factor és que malgrat treballar més hores que els alemanys, estem pitjor. Com es soluciona?
Efectivament els espanyols passem més hores al treball que el alemanys però malgrat això produïm menys. Aquesta és la conseqüència de tenir una productivitat del treball molt inferior a l'alemanya. Augmentar la productivitat és tot un repte i no hi ha una recepta màgica que la pugui incrementar d'un dia per l'altra. Les reformes que jo engegaria des de avui mateix per incrementar la productivitat el més aviat possible són:
- Introduir competència en multitud de sectors que encara avui en dia estan protegits de la competència per la regulació: ports, aeroports, serveis.... Hi ha força evidència empírica que mostra com l'increment de competència redunda en un augment de la productivitat. Aquest augment de productivitat succeeix no només en els sectors liberalitzats sinó que hi ha un efecte multiplicador que incrementa la productivitat també de la resta de l'economia.
- Reforma de l'educació. Segons l'informe PISA el nivell de la educació a Espanya està per sota de la mitjana dels països de l'OCDE. L'evidència empírica mostra que un increment del nivell d'educació d'un país equivalent a 100 punts de PISA està associat al llarg termini a un 2 per cent extra de creixement del PIB anual. Això implica que en 40 anys es doblaria la renda. El model educatiu espanyol a més té el problema que crea relativament pocs alumnes excel·lents, que són claus per rellançar el nostre sistema productiu.
- La tercera és acabar amb la dualitat del mercat laboral per la qual tenim treballadors molt protegits amb contracte fix i treballadors completament desprotegits amb contractes temporals. La literatura especialitzada troba que aquest tipus de règims laboral duals són molt negatius per a la productivitat d'un país.
És necessària una transformació a fons del sector públic espanyol?
És imprescindible, amb l'entrada a l'euro vam tenir accés durant vuit anys a un finançament internacional històricament barat que va propiciar la famosa bombolla immobiliària. Això va coincidir en el temps amb la darrera ona de descentralització autonòmica amb el qual cosa les administracions públiques es van acostumar a un nivell d'ingressos relacionats directament amb la venda de cases. Aquest ingressos conjunturals van finançar increments de despesa pública estructural. És a dir, quan es va acabar la bombolla, els ingressos van baixar però les despeses han continuat sent les mateixes. El problema és com financem ara aquestes despeses. Hi ha només dues solucions o retallem els serveis públics que ens hem acostumat a gaudir o transformem el sector públic de manera que sigui més productiu i pugui oferir el mateix nivell de serveis amb menor nivell de despesa.
Com veu l'economia menorquina?
Comparteix els mateixos problemes que l'economia espanyola. A sobre tenim problemes propis que encara no sabem com solucionar. El problema de la forta estacionalitat del turisme o el problema del transport aeri són reptes dels quals érem ben conscients fa molt d'anys i que ara agreugen la crisi que estem patint. Una opinió que he llegit i que comparteixo és que nosaltres tenim molt clar que no volem ser com a Mallorca, tenim molt clar que no volem ser com a Eivissa, però no tenim gens clar que és el que realment volem ser com a model turístic.
Com recomana defensar-se en aquesta situació complexa al seu empresariat?
Tot i que sigui un tant repetitiu, recomanaria afrontar la crisi com a una oportunitat per repensar la manera de fer les coses. Ja no és possible fer el mateix que l'any passat incrementant els preus un 5 per cent. S'han de trobar maneres d'augmentar la qualitat del producte/servei oferit sense incrementar el cost pel client, cercar nous productes/mercats que compensin la caiguda en la demanda d'altres. Menorca té una història gloriosa d'emprenedors que han fet sortir l'Illa de situacions històricament molt més complicades que aquesta. Joan Taltavull obrint una comunicació marítima regular amb Barcelona, Jeroni Cabrisas Caymaris reorganitzant d'una manera moderna la indústria del calçat, Joan Gomila Riudavets amb la indústria de moneders de malla de plata, Joan Casasnovas, Catisa, El Caserío.... Hi ha moltíssims exemples d'emprenedors menorquins que han creat nous mercats i noves maneres de fer les coses aportant moltíssim valor afegit a l'economia illenca que poden servir d'inspiració a les noves generacions d'empresaris.
En quina mesura poden contribuir també els seus treballadors?
De la mateixa manera que els empresaris, intentant fer cada dia les coses una mica millor que el dia anterior. No serveix absolutament de res que un empresari tingui noves iniciatives, noves maneres de crear valor i de fer les coses si no hi ha un equip de persones al darrera que comparteix aquesta filosofia de millorar. D'aquesta ens sortirem si tots tirem del carro.