Les reixes són artificials. No hi ha filferros a la natura, ni murs de formigó al mig del mar. Les reixes són un invent de l'home, encaperrutat en separar i cercar les diferències més insignificants per convertir-les en arguments de batalles inútils que paguen els innocents. Les reixes frustren, a vegades amaguen i sempre divideixen. La història n'és plena, de reixes, però tot i així encara hi ha qui no ha après la lliçó.
"L'altre costat de la reixa" ofereix l'oportunitat d'aprendre de nou la lliçó, d'observar la cruesa de les separacions artificials i sense sentit i comprovar com al final, acaben passant factura. Mari Genestar i Damià Bosch han duit al teatre una de les novel·les més llegides dels darrers temps, una història dura, senzilla però increïblement colpidora. No era feina fàcil. Molts ja coneixíem l'argument, sabíem que no anàvem al teatre precisament a riure i a passar una estona divertida. El repte era complicat, però el tàndem Genestar-Bosch, i el repartiment que dóna vida al muntatge, l'han superat sobradament.
El muntatge mostra la cruesa dels nazis, que comptaven amb la complicitat d'alguns i el silenci resignat i temorós de molts altres. Genestar i Bosch no dubten a l'hora de mostrar les males maneres i el despreci que el règim de Hitler mostrava cap als jueus. En són exemple els crits dels soldats, i la burla d'aquests davant la situació dramàtica i límit de les persones a qui ells obligaven a renunciar a tot pel simple fet de ser jueus.
Però "L'altre costat de la reixa" no és una obra amb la intenció única de despullar el règim nazi i mostrar-lo amb les seves vergonyes davant el públic actual. És una obra de sentiments, de dubtes i de personatges que reaccionen diferent davant la més deplorable de les barbàries. El pare, home de confiança de Hitler, no dubta en obeir les ordres del seu líder encara que per açò hagi de canviar la vida de la seva família i portar-la més a prop que mai de la desgràcia. Acaba dubtant, intentant arreglar allò que ell mateix ha espanyat, i només el drama final li fa veure que la cruesa que ell està aplicant se li pot acabar girant en contra i obrir-li els ulls.
La mare és còmplice en silenci. Per guardar les aparences, per no posar-se en un compromís, mira cap a una altra banda i calla. Per dins, pateix com la qui més, i no comprèn allò que és incomprensible. Actua a contracor, per fidelitat al seu marit, o quasi per submissió. El seu silenci còmplice es romp algunes vegades, intentant fer entrar en raó el seu marit, però no ho aconsegueix. Quan la desgràcia cau sobre ella com una terrible llosa, descobreix la seva ànima i ofereix una lliçó de sentiments, comprensió i tolerància encara útils avui dia.
Hugo és el fill petit. Amb només deu anys té claríssim què li agrada i què no, i aquella nova vida que li han obligat a viure entra en el segon sac. No entén com un pare pot dur un fill a un lloc on no hi ha altres fillets per jugar, i si hi són, viuen a l'altre costat d'una reixa de filferro i van tots vestits amb un pijama de ratlles.
Des de la seva edat, es pren allò com un joc, i explora. Amb ell, el públic explora les contradiccions del règim nazi, la capacitat dels més dèbils de mantenir la dignitat davant les decisions indignes dels poderosos. Amb Hugo, el públic explora la cruesa dels camps de concentració amb la mirada d'un fillet. Amb Hugo, les butaques es tornen incòmodes perquè el públic sap que al final, la cosa no pot acabar bé, i que la seva ingenuïtat, a més de mostrar la incongrüència de les teories nazis, el posa en perill.
Ismael és l'amic nou d'Hugo. Ell viu a l'altre costat de la reixa. No ho ha triat, li han triat per ell. Passa els dies com si cadascun fos una victòria, i a través d'Hugo descobreix el valor de l'amistat, encara que la separin uns centímetres de filferro. Pateix represàlies, camina descalç i amb un uniforme pudent, però la seva ànima és pura i tendra. Sona el violí, i mostra que la música, com la dansa que practicava el criat nazi de la casa d'Hugo, són lliures i no tenen fronteres. Per açò els nazis l'odien. A la música no s'hi pot posar filferro.
L'argument és sobradament conegut, i per si algú no el coneix, no convé descobrir-lo aquí. Ara bé, la posada en escena d'aquesta història no deixa indiferent ningú. Les butaques es tornen incòmodes. Algun moment voldries saltar a l'escenari, per intentar canviar les coses, per cantar-li les quaranta a aquell soldadet arrogant. I sobretot, surts de la sala amb la incomprensió portada al límit, sense entendre com va poder passar allò que va passar, i sobretot, com moltes persones van ser-ne còmplices.
Avui dia encara queden reixes. Hi ha qui en posa de tot tipus. No fa falta que siguin de filferro espinós. La reixa que separa els rics dels pobres cada dia és més gruixuda, per exemple. Qui vulgui veure amb els seus propis ulls que el filferro, encara que sigui virtual, no porta res de bo, té l'oportunitat de presenciar "L'altre costat de la reixa" aquest proper cap de setmana al Teatre Principal de Maó.