Després de dos anys de silenci, l'Orquestra Illa de Menorca tornà a comparèixer davant el públic menorquí amb la formació primigènia d'orquestra de corda. Després del temor que un dels intents més aconseguits d'una formació professional orquestral menorquina es pogués diluir en el no res, com tantes altres temptatives que registra la nostra història musical local, saludem la seva reaparició amb tanta joia com esperança i esperem que malgrat els vents contraris que no aturen, l'Orquestra de Menorca retrobarà el seu lloc de primacia i que si no els de les institucions, sí, tindrà, el suport dels menorquins que no volen que la música desaparegui d'un espai cultural singular definidor de Menorca i esdevé sorpresa i admiració per a aquells que ens visiten.
El programa, adient a la nova formació cambrística, va estar dedicat majoritàriament a la música de major actualitat (avui actualitat relativa, en referir-nos a compositors del segle XX) amb una oportuna pinzellada al rei de la música de tots els temps, el gran pare Johann Sebastian Bach.
Igor Strawinski encetà el programa amb "Tres peces per a quartet de corda". Es tracta de tres peces breus, a les quals posteriorment el compositor les posaria títol: "Dance", "Eccentrique" i "Cantique". La primera peça, "Dansa", està configurada per cèl·lules sobreposades en diferents estrats sense una relació directa entre aquells, que convergeixen al final del moviment. La segona peça s'inspirà en el pallasso Tich, molt popular en els music-hall anglesos de l'època, mentre el moviment final assoleix un to de serena gravetat, on es pot percebre l'ombra de la "sequentia" de l'Ofici de Difunts el "Dies Irae". L'orquestra mostrà la seva ductilitat i disciplina a les ordres del director, oferint una versió plenament convincent.
Arthur Rimbaud un dels propulsors del simbolisme en la poesia francesa és autor de "Les il·luminations", poema en prosa que evoca el món màgic i de fantasia de la seva infància. Les sonoritats i ritmes peculiars que sorgeixen de la prosa poètica inspirarien el compositor anglès Benjamin Britten a posar música al poema, acoblant a l'alenada emotiva dels versos del poeta la riquesa imaginativa de la sonoritat orquestral i, en elegir la llengua francesa, hi incorporà també elements musicals clarament francesos, sortint de l'encarcarament britànic en favor d'un estil més cosmopolita i personal.
Kai Gleusteen portà l'orquestra, enfrontada a una obra musicalment complexa i compromesa, amb encert notable, assolint que la formació instrumental, avui amb provada maduresa, sonés arrodonida, compacta, dúctil a les exigències d'estil i de forma de l'obra de Britten: brillant el so de la corda en la "fanfarria" que enceta l'obra suggerint el so de les trompetes; precisa en "Villes", on el món industrial es evocat a través del ritme monòton i insistent, contundent en "l'ostinato" de "Marine".
Menció apart mereix la presència de la soprano Maria Camps, protagonista de l'obra. Dotada d'una inqüestionable capacitat per a conjugar amb excel·lència el pensament poètic de Rimbaud i la revelació musical de Britten, Maria Camps mostrà una vegada més les seves esplèndides facultats de dicció i acomodació de la veu en la successió dels moviments, dels flaixos enlluernats que defineixen "Les illuminations": Vivesa, potència, tendresa, passió, un ric retaule de situacions i fervor anímic, foren expressats amb convicció, amb la rica varietat de registres vocals que gaudeix Maria Camps. Amb la seva dicció clara i expressiva la soprano salvà amb escreix els riscs d'una partitura de dificultats paleses i mostrà un nivell de professionalitat envejable, definint amb perícia l'hàlit poètic que brolla del text. I així, brollà poderosa en el cant d'introducció, lírica en la tendresa de la cançó "Frase, antique" del tercer moviment; convincent en "Royaute," on el to solemne i cerimoniós que envolten l'ambició i el poder transpira una incisiva ironia; deliciosa en la ingenuïtat de la cançó popular; imposant en "Marine", dissenyant una línia vocal molt ben perfilada. Cal dir, en aquest aspecte, que solista i músics envestiren una obra de singulars proporcions sense direcció al pòdium, mostrant llur mestratge en una conjunció i un ajust veritablement notables. En resum: una versió esplèndida que el públic, enfervorit, aclamà molt complagut.
En la segona part s'escoltà el concerto per a violí i orquestra en Mi M. BWV 1042 de Johann Sebastian Bach. L'orquestra, com ens té habituats des de fa anys, va estar en el seu punt, sense excessos, ni llibertats inadequades, deixant sentir, simplement, música barroca. Gleusteen, en la doble vessant de director i solista, expressà amb gran correcció, precisió notable i claredat de to l'esperit que inspirà el geni poderós de Johann Sebastian Bach sense concessions romàntiques ni preteses idealitzacions. "Tempo" i volums adequats, sonoritats sumptuoses de la corda –cal destacar la viola en la secció central- diàlegs de nítida claredat, matisos ajustats, vestits amb la imponderable arquitectura harmònica de J. S. Bach, configuraren una execució sorprenent, on el violí solista exhibí una qualitat de so de gran valor, brillant i càlid, juntament amb una tècnica magistral, posada en evidència en el darrer moviment del "concerto". L'actuació del solista fou fortament aplaudida pel nombrós públic congregat a l'església del Socors.
La vetllada va cloure amb la suite per a orquestra de Leos Janácek, un compositor que no té una presència habitual en els programes concertístics, tot i que la seva música, a la vegada instintiva i racional, és fàcil d'assimilar, potser per l'apel·lació subtil a la natura, a l'amor, a la joventut. Música que cal reconstruir a cada instant, rebel·la a l'anàlisi en l'exposició sobtada de breus cèl·lules temàtiques, en la repetició insistent dels ritmes, on el pensament, la idea d'autor preval, domina per damunt de l'ordre lògic de la forma. L'orquestra, sota la direcció subtil de Kai Gleusteen arrodoní una execució mereixedora de sincera lloança, que reafirma la seva continuïtat i és una crida al suport de tota la societat, perquè un valor autèntic com aquest de casa nostra, no es perdi.
El públic ho signà calorosament i Gleusteen, amb els seus, va correspondre al fervor dels assistents amb una deliciosa versió del tango "Oblivion", d'Astor Piazzola.