Té 320 vaques, perdó, figures de vaca i així ho emfatitza, mentre amolla una gran rialla, perquè diu que no vol fer la competència a cap pagès. Joan Triay Vidal (es Migjorn, 1946) les col·lecciona d'ençà 1991, quan adquirí la primera, na «Viola», una frissona de porcellana que és la seva preferida. Durant aquests més de 20 anys s'han anat afegint a la col·lecció na «Fosca», na «Vessuda», na «Despentinada»... de totes en té cura, com si d'un ramat real es tractàs. Cada una té un nom i una fitxa que ha fet amb l'ajuda dels seus quatre néts.
Record d'infantesa
Joan Triay Vidal, assessor fiscal jubilat, poeta aficionat i persona compromesa socialment, explica que sempre li han caigut bé les vaques. És una estimació que va sorgir des de ben petit. «Tot i que a ca nostra no vivíem del camp, mon pare menava un arrimet, a on anava sovint i, a vegades, m'entretenia amb les seves pacífiques vaques jugant, a estones, de debò i altres, en la imaginació», explica. Recorda que n'hi havia una de tan ximple que deixava que hi pugés damunt. «Deu ser per açò que mai no m'han fet por. Al contrari, sempre m'han caigut bé aquestes bèsties, que em criden l'atenció i admir», comenta. Sent admiració per les vaques com a font de sustent, com animal totèmic de la Menorca rural i com a símbol d'una cultura arrelada a la terra. «Li pots dir nostàlgia, li pots dir reivindicació. No crec que temps passats hagin estat millors, però sí hi ha coses que val la pena recordar i a les persones que les feren possibles», diu, amb un clar homenatge a son pare, Josep Triay Camps, «glosador de bon record que sempre roman en la meva memòria».
El seu desig ara és que «mai no arribi el dia en que els nostres néts hagin de saber per fotos què és una vaca i no s'els hagi d'explicar mai que la llet no surt d'una fàbrica».