Cada año que pasa desde que se inició la crisis hay menos nacimientos. Así se constata con el número de partos practicados en los dos hospitales de Menorca entre 2008 y 2013. El año pasado en la Isla se registraron un total de 758 alumbramientos, lo que supone 259 menos que cinco años atrás, con una caída porcentual de hasta el 25,5 por ciento.
Desde 2008, año en que Menorca registró un récord de natalidad, los nacimientos no han parado de bajar. La mayor caída se registró precisamente en 2009, que los partos descendieron hasta los 915, lo que significó una bajada de hasta el 10 por ciento, con 102 alumbramientos menos que un año antes. En 2010, en cambio se mantuvieron estables, para volver a caer (a los 832) en 2011. En 2012 se siguió con datos similares y no se bajó de los 800, pero en el último año se ha vuelto a registrar un notable descenso interanual de hasta el 6,4 por ciento. Ello se traduce que en 2013 hubo 52 partos menos que el año anterior.
Això no és només conseqüència de la crisi. També ho és del retorn de mares sudamericanes i d'altres nacionalitats que han retornat als seus països i a l'envelliment de la piràmide demogràfica general que fan que els col·lectius en edat de tenir fills es vagi reduint. Tot això, a més acompanyant amb un comportament envers a la fecunditat de cada cop més reduït (retard en el primer fill, fills únics...). I això, difícilment canviarà, amb o sense crisi. I les polítiques d'incentivar la natalitat no s'han aplicat mai seriosament, ni sincerament, crec que es faci en el nivell en què s'apliquen en els països nòrdics... Aquí només hi ha doblers per fer carreteres, ampliar les que ja hi ha i fer esbojarrats projectes urbanístics com els Palma Arena o el Palau de Congresos de Palma, caríssims i condemnats a generar pèrdues milionàries en el millor dels casos!. Però les polítiques públiques i les ajudes no canvien la mentalitat general de la població. I una població com la de les illes que de cada cop té uns salaris més baixos i més inestables. En aquest context és impossible que, ningú amb dos dits de front, es plantegi tenir una família molt nombrosa o no ser que, arribats a l'extrem de la pobresa, li sigui igual ser un poc pobre o molt pobre...