«En Joan era una persona íntegra». «Ens vàrem conèixer a la Universitat i férem una amistat enorme». «Per jo ha estat un exemple, el meu mestre, un guia». Repassar els missatges que la societat menorquina ha escrit aquests mesos sobre Joan F. López Casasnovas escarrufa la pell. Una allau de records personals, de converses i d'experiències viscudes amb ell demostren l'amplíssim ventall d'amistats que va conrear. Quan Albert Camus va escriure «no caminis davant meu, que potser no et seguiré. No caminis darrere meu, que potser no et seguiré. Camina devora jo, i siguem amics fent via» no sabia que hi hauria un homenot que anys després representaria l'essència d'aquestes línies. Perquè «si bé a les nostres memòries hi haurà mil i un Joan López Casasnovas diferents, crec que tots podrem estar d'acord que, sense ell voler-ho ser, ha sigut el nostre referent» remarcava Moritz Werner a l'acte en la seva memòria.
Aquestes paraules que enlairaren la figura de López Casasnovas són, possiblement, el millor reconeixement que podia rebre. S'acompanyaren d'un bon grapat d'actes de record. I cal afegir, alhora, la proposta per nomenar-lo Fill Il·lustre de Ciutadella, així com la iniciativa per distingir-lo amb un reconeixement públic per part del Consell. «Es Diari» li va fer entrega del Far d'Honor i ara el Govern li concedeix el Premi Ramon Llull. Era mereixedor de la Medalla d'Or.
Una densa vida política i cultural
Aquest filòleg, professor, escriptor i investigador de la llengua i la cultura catalanes ha deixat una forta empremta en la societat. En l'ensenyament, des de 1976 va exercir la docència a l'Institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella com a professor de Llengua i Literatura.
En l'àmbit polític, va concórrer a les primeres eleccions per al Consell de Menorca que es van celebrar el 1979 i va sortir elegit conseller pel PCE-PCIB. Integrant, per tant, de la primera corporació de la institució insular menorquina presidida per Francesc Tutzó, va gestionar la delegació de normalització lingüística, la primera de Balears, i va dissenyar els primers plans de normalització a Menorca. Va ser diputat autonòmic per l'Agrupament d'Esquerres-Partit Socialista de Menorca de 1983 a 1987. A partir d'aquell any, i fins al 1992, va continuar exercint aquests càrrecs institucionals en representació de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca. Reelegit conseller, va exercir amb Tirso Pons com a responsable de Cultura, Educació i Esports.
I l'any 1992 va concloure l'etapa política. Fou membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i va ser rebedor de nombrosos guardons. També va participar en la redacció de l'Enciclopèdia de Menorca. És autor de treballs d'investigació sobre cultura, folklore i toponímia, a més d'haver participat activament en actes culturals. En molts dels seus poemes firmà sota el pseudònim Pere Xerxa.
sargantaneAdemás de profesional autónomo eres un poquito miserable.