Alonso Quijano és un actor que representa un espectacle entre traginers de tota mena, al·lototes de la Manxa i davant el seu propi mirall; en definitiva, algú que, a falta d'una autèntica malaltia, puja a l'escenari amb la seva pròpia i singular bogeria' (Manuel Gutiérrez Aragón). Parlar de les adaptacions recents de la més reconeguda obra literària espanyola es parlar de Gutiérrez Aragón. Si bé el realitzador cantàbric ha realitzat dues adaptacions que abasten les dues parts de la famosa novel·la, el lirisme cervantí se deixa veure en alguns dels títols més representatius de la seva filmografia: 'Sonámbulos' (1978), 'Demonios en el Jardín' (1982), 'Maravillas' (1980) o 'La Noche más Hermosa' (1984', aquesta darrera inspirada en 'La novela del curioso impertinente', una narració incrustada autònomament dins 'El Quixot'… No resulta estrany, per tant, que el més devot cervantí dels nostres directors, sigui l'únic que ha fet doblet quixotesc a les nostres pantalles; i es que, tot i l'enorme importància de Cervantes en el panorama cultural espanyol i mundial, no ha estat mai una especial font d'inspiració fílmica al nostre país…
El seu primer assaig té lloc com a conseqüència directa de la brillant etapa política de Pilar Miró com a directora general de RTVE. Emiliano Piedra, en el seu darrer tram professional, va produir aquesta sèrie de cinc capítols per a la televisió amb la idea d'arribar al gran públic; amb això (i amb la seva gran durada) es va aproximar a les estratègies de la petita pantalla; tot i això els episodis van ser gravats en 35 mm. I amb un disseny més aviat cinematogràfic en la seva posada en escena… 'El Quijote', amb un llibret orquestrat pel mateix Camilo José Cela, s'inspiraria amb fidelitat a l'estructura original de la primera part de la novel·la i deixaria enrere l'acció de les altres pel·lícules sobre Alonso Quijano, sempre centrades en aspectes destacats massa aïlats del llibret original…
La gran majoria de les adaptacions al cinema de 'El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha' s'han quedat sempre a les portes de la seva trama argumental o, com a molt, en voluntariosa aproximació als dos protagonistes; en molt pocs casos (potser elDon Quichottedel 1933 de Georg Wihelm Pabst, elDon-Kihotsoviet del 1957 dirigit per Grigori Kozintsev i l'odissea fílmica d'Orson Welles, mai acabada), cap en l'àmbit audiovisual espanyol, s'havia intentat fins a llavors, connectar amb el substrat creatiu de la novel·la, amb el seu esperit genuí, aquell que la converteix en una obra mestra que transcendeix límits territorials i temporals… Per això aquesta gran novetat del cineasta cantàbric esdevé suggerent i magnífica proposta de mirada cervantina definitiva, ja despuntada en altres llargmetratges seus i inspirada en el frustrat projecte de Wells. Per primera vegada els aspectes heroics del protagonista no constitueixen l'eix discursiu del film; conseqüentment, a aquest plantejament més 'teatralitzat' s'hi afegeixen determinats miralls de meta-ficció, molt poc freqüents en les habituals aproximacions fílmiques a la llegenda…
Així, en un preludi clar dels nombrosos jocs formals implícits a la novel·la, el propi Miguel de Cervantes (José Luis Pellicena) intervé a l'acció com un personatge més, immers en el devenir quixotesc, més que amb aire 'paternalista', amb una certa funció demiúrgica; amb similar intencionalitat, els ensommiaments del espigat cavaller es distingeixen de les seves aventures reals, però sense forçar la solució de continuïtat entre les dos dimensions, amb l'accentuació de les tonalitats càlides dels deliris i amb oportunes utilitzacions del pla-seqüència que imprimeixen cert verisme… Tot i els paisatges obertament realistes, hi ha significatives ocasions en les que s'opta per mostrar els secrets de la tramoia, de manera que la maqueta que recrea el poblat manxec o l'escenari del molí bataner, no amaguen la seva condició de construcció il·lusòria i projecten, un cop més, el cop d'ull meta-fictici… El propi 'Cavaller de la Figura Trista' es contagia d'aquestes estratègies i es refereix, en breus instants d'autoconsciència creixent (presents al original literari), al 'savi que escriu aquesta història'…
Aquest cavaller és Fernando Rey, que recrea un Quixot eixut, estirat, idealista, si bé provist d'una prestància que l'allunya d'una demència altisonant tan freqüent en les altres adaptacions; la inimitable veu dramàtica de l'actor, capaç de controlar fins i tot les derives més retòriques i profundes, contribueix enormement a aquest sorprenent efecte de versemblança… El Quixot està revestit aquí d'una dignitat que mai el fa irritant i que li aporta força humanitat, a la vegada que afavoreix l'empatia profunda amb l'espectador… Completament allunyat del estereotip pseudo-heroic promogut en èpoques precedents, el cavaller que recrea Rey apareix cansat, estovat, qualcant acotat, capbaix i renunciant a qualsevol fals decòrum…
Els dos protagonistes estan pròxims, en el seu tarannà i en la seva caracterització, a la formulació dominant de la iconografia i la literatura espanyola; així Sancho Panza està interpretat en aquesta sèrie per un actor de raça que prové de la gran pedrera de la nostra comèdia popular; si bé el malaguanyat Fernando Rey és associat per l'espectador espanyol mitjà a un galant dramàtic, més o menys heroic, Alfredo Landa és el prototip del anti-heroi ibèric, l'alter ego delespañolito-de-a-piesubdesenvolupat perseguidor d'eixerides nòrdiques en les 'espanyolades' sexy-carpetovetòniques… Gutiérrez Aragón juga així amb aquest substrat col·lectiu en la seva dimensió desdoblada i ho projecta sobre les figures dels seus dialèctics protagonistes; Sancho és un home aferrat a terra, l'encarnació del poble pla, però en aquesta sèrie es reflexa traumàticament aquesta fascinació progressiva que el camperol té cap el seu amo (la 'quixotització' de Sancho) tan ponderada pels exegetes de la novel·la… Aquell escuder xistós i vulgar que de vegades s'apareix a la petita o gran pantalla no té cabuda aquí; Landa, en una estreta complicitat amb el realitzador, li confereix, paral·lelament a Alonso Quijano, una humanitat creïble i construïda amb aquesta fisicitat tan característica dels actors autòctons. La mena d'esquizofrènia entre idealisme i realisme amb la qual s'ha resolt moltes vegades la complexa relació Quixot-Panza, és superada aquí a favor d'una relació molt més completa i enriquidora entre els dos oposats… Sobre els dos personatges s'endevina la mateixa complicitat, al mateix temps tan misericordiosa com irònica, entre Manuel Gutiérrez Aragón i Miguel de Cervantes Saavedra... Que continuarà la setmana que ve!...of course… És Sant Jordi, incrèduls!