El món ha evolucionat i el que abans era una cosa, avui ja no ho és. És el cas de la relació entre gastronomia i medicina, que abans s'entenien com a un, i no per Hipòcrates i la seva frase «que l'aliment sigui la teva medicina», sinó perquè hi ha constància que hi ha receptes, com la de la maonesa, que s'empraven com a remei medicinal.
Un cas és la maonesa, que com apunta el gastrònom i investigador Pep Pelfort, ja «a principis del segle XVIII hi ha receptes amb vermell d'ou i oli d'oliva per fer pomades».
Es refereix Pelfort a Fortunat Figuerola, un menorquí que estudià Medicina a la Universitat de Montpeller, i del qual n'ha pogut examinar uns manuscrits que «són un complet tractat i classificació de remeis de diferents fonts amb un apartat final de cuina», on figuren receptes com les del menjar blanc, uns bunyols, una pasta per fer panades o uns amargos (que anomenava neules), algunes de les quals «són idèntiques a les de Fra Roger».
Salsa maonesa
Entre aquests materials hi ha també un «extens capítol que teoritza sobre les emulsions», i en l'apartat dedicat als ungüents apareix la recepta de la maonesa amb «variacions similars amb l'addició d'altres ingredients». És l'anomenat Unguentum digestium, un preparat de «vermell d'ou, sal marina, suc de llimona o vinagre amb oli d'oliva fresc fins que comença a espessir l'oli i pren consistència d'ungüent», exposa Pelfort.
És així que els textos de Figuerola recomanen aquesta mescla per tractar el cabell i diferents malalties relacionades, i també per a «l'aplicació tòpica per a llagues o cremades, especialment la gonorrea, però també com astringent o digestiu si s'ingereix».
De fet, i en relació als tractaments de cabell, en l'actualitat es comercialitzen productes, els anomenats hair mayonnaise.
Fortunat Figuerola va deixar constància d'altres variants d'aquesta pomada: amb sofre (Aliud ad scabiem) per curar la sarna, o amb mercuri per a malalties venèries, i també és bona per a les llagues.
Però «la maonesa més interessant és amb therebentin», que s'emprava com expectorant, pomada balsàmica i antisèptic urinari. Altres variants serien amb oli d'oliva rosat, o amb aloe o cames de pop com a cicatritzant. Unes receptes que no fan més que confirmar l'origen menorquí de la maonesa, encara que fos per a qüestions mèdiques. De fet, Pep Pelfort recorda que «a mitjans del segle XVIII s'anomenava aioli bo», i que abans de l'arribada dels francesos i Richelieu, «a Menorca s'havia popularitzat entre els metges i apotecaris com Unguentum digestium amb diferents variants».