L'actual junta de caixers es va estrenar l'any passat i ara afronta amb ganes el que serà el seu segon any del bienni. Els seus membres ho fan amb tota l'experiència que els hi dóna haver ocupat aquests càrrecs fa un any, amb l'única excepció de la caixera batlessa, na Catalina Pons (PP), que aquest any no surt i passa el seu relleu a en Damià Coll (Entesa). Però va ser un pacte entre els grups polítics a l'Ajuntament.
Experiència inoblidable
Si en alguna cosa han coincidit els membres de la junta és que ocupar aquests càrrecs és una experiència que recordaran tota la seva vida. Per a en Joan Tutzó, caixer capellà, l'any passat va ser la primera vegada que qualcava sense ser rector des Mercadal, en canvi per en Francesc Gomila seran ja 10 anys fent de fabioler.
Na Mònica Martí ja havia estat a un bienni a la junta de caixers de Fornells com a caixera casada, però fer-ho al seu poble com a caixera pagesa va ser especial. Molt emocionat es mostrava en José Fullana per haver pogut dur la bandera: «Jo que coneixia la festa va ser com tot nou, com si comencés de zero».
En Gaspar Sintes va definir l'experiència simplement com a «molt bona». Cal recordar que en Gaspar ja havia format part d'una junta de caixers a Sant Martí com a caixer pagès.
Les declaracions de na Catalina Pons van estar acompanyades d'un sospir nostàlgic. En el seu cas, ella no repetirà aquest any a la junta de caixers i l'experiència de l'any passat, que va disfrutar molt, ja l'atresora dins el seu cor. Per molt que ara mateix no s'hi veu, afirma que si algun altre any tornés a tenir l'oportunitat d'ocupar aquest lloc sense dubtes repetiria.
Un moment per recordar
El moment que més recorda na Catalina Pons és quan la van venir a cercar tots a casa seva. També coincideix amb ella en Gaspar Sintes en indicar aquest moment com el seu preferit de Sant Martí del 2017.
Per al caixer fadrí el moment que més el va marcar va ser l'entrega de la bandera, un acte on va sentir molt a prop al poble, que estava pendent d'aquest lliurament.
Na Mònica Martí, que es declara «fanàtica de Sant Martí» no va ser capaç d'elegir cap moment en especial: «M'agrada tan Sant Martí que no som capaç d'elegir-ne un, cada moment té lo seu».
Finalment, en Francesc Gomila, el fabioler, es queda amb el primer i el darrer toc de fabiol com els seus moments preferits d'aquestes festes.
¿Com afronten sa qualcada d'aquest any?
Ja fa set anys que surt as Mercadal i no és nadiu del poble, però en Joan Tutzó admet que se sent com un mercadalenc més per tots els anys que ha estat rector as Mercadal i afronta sempre aquest repte de ser capellana amb ganes i molta il·lusió.
Per la seva banda, en José Fullana espera que tot surti bé sense incidències: «iIntentaré dur la bandera el millor que pugui».
Amb la il·lusió de cada any ho espera en Francesc Gomila, el fabioler, així com en Gaspar Sintes, que ho expressava així: «Amb ganes una altra vegada».
El cas de na Mònica Martí és complicat. Com a apassionada de les festes espera amb ànsia el moment que arribi Sant Martí, però aquest any falta una persona al seu costat. El novembre passat va perdre a la seva mare i és una persona que li fa molta falta, perquè sempre vivia amb aquesta festa. Així com l'any passat estava més animada, aquest no ho està tant: «Ho he de fer, m'agrada molt i sé que ella s'estimaria més que ho fes i no quedés a casa».
S'ha de destacar a més que na Mònica complirà aquest any els 25 anys qualcant, una data important que comparteix, casualment, amb el seu marit i també caixer, en Sebastià Garriga Pons. Tots dos recolliran una placa commeorativa al dinar de caixers de diumenge.
En Damià Coll, com a nou caixer batle, s'ha preparat molt per aquest moment amb el cavall Puriol del club hípic Sa Creueta.
Afronta el repte amb responsabilitat però amb moltes ganes. Afirma que està tranquil perquè la junta de caixers té molta experiència i li han resolt els dubtes que se li han plantetjat. A més, ha assistit a reunions preparatòries tant l'any passat com d'aquest.
El moment que espera amb més ganes és el lliurament de canyes i el de quan venguin a cercar-lo a casa seva: «Supòs que fins que no ho hagi viscut no ho podré contar. Tothom coincideix en què és una experiència que recordes per sempre».