Menorca | Vivir en Menorca

Un pregó molt artístic a Maó

L’actriu Laura Pons, amb la seva intervenció des de la balconada de les Cases Consistorials, dona per encetades les festes de la Mare de Déu de Gràcia

|

«Sí, sí, un, dos, un, dos... Que se sent bé? On és el tècnic? Jove, jove! És que s’altra vegada no ens van sentir!» Amb to d’humor i recordant els problemes tècnics que hi va haver fa anys, quan va participar en el pregó de les festes amb els membres de la companyia teatral La Clota-Groc. Així va començar l’actriu Laura Pons, la seva intervenció des de la balconada de les Cases Consistorials, per donar per encetades les festes de la Mare de Déu de Gràcia 2018.

Les dificultats tècniques no hi van ser i la pregonera va poder pronunciar el seu discurs tal com havia planejat. Va començar recordant a la seva mare, referint-se a l’emoció per ser en aquella plaça, plena de gent. «Si mo mare fos viva, diria: Ai Laurita, si tots aquests que hi ha aquí vinguessin al teatre...!».

Pons va rallar de la primera vegada que va pujar en un escenari, concretament amb «Els pastorells», el 1945. «Mon pare havia de fer de Sant Josep i, mo mare, de Mare de Déu. A veure si endevinau qui va fer del Bon Jesús?». I afegí que «almanco l’any que jo vaig néixer, el Bon Jesús va ser dona!», digué, fent esclatar més rialles. I més que n’hi va haver quan va explicar que com que «‘Els pastorells’ són molt llargs, a mo mare no n’hi va tocar altra que donar-me de mamar perquè jo deixés de plorar» durant la funció. I «en acabar va dir: què volíeu que fes, si s’al·lota tenia gana? Així era mo mare, única i irrepetible», digué emocionada, entre aplaudiments.

Trajectòria
La intèrpret es va referir a la seva carrera com artista, la qual deu a «l’herència que he rebut dels meus pares, l’amor pel teatre i la música», però que va haver de deixar aparcada «durant molts anys», perquè, «el meu dia a dia, igual com moltes dones de la meva generació, van ser la casa i els meus tres fills». Així i tot, va mencionar les visites diàries a l’Orfeó Maonès, per assajar l’obra de torn. «Tot per amor a l’art, clar!».

Ja als anys 80, va seguir l’actriu, es va introduir en el món de la ràdio fent de locutora a Radio 80, i deu anys més tard va passar a la Cadena Ser i per Ràdio Es Castell. Període, el radiofònic, del que afirmà que «m’agradava fer entrevistes i he conegut persones molt interessants». Una d’aquestes va ser a Mateu Seguí Mercadal, el metge que «va ajudar a mo mare a fer que jo vingués al món» i «el vaig entrevistar el dia que es jubilava».
El gir a la seva trajectòria va ser quan tenia «seixanta anys fets i sent àvia de cinc néts», quan li oferiren un paper per a l’obra amb què s’havia de reinaugurar el Teatre Principal de Palma. Una feina que li obriria les portes a altres produccions. «En cinquanta anys damunt l’escenari només m’havien dirigit quatre persones, a partir d’aquell dia he fet feina amb vint-i-un directors». «I ja duc tretze anys en aquesta nova faceta professional», completà, més endavant.

Reivindicativa
Laura Pons va comparar el Maó i la Menorca d’avui amb les de la seva infància. «Som filla de la postguerra! Bé, som filla de mon pare i mo mare, ja sabeu què vull dir», aclarí, mentre recordava l’Illa «d’aquells temps, jo la record en blanc i negre, res de colors, i tot era molt magre i molt auster». Una situació que tot i que podia ser «negativa, al mateix temps feia que valoréssim el poc que teníem». Així, tenir només una «muñeca» feia que es convertís «en tot un tresor».

L’actriu en pel·lícules com «El vent de l’illa» (1989) o «Sombreros» (2010) o de sèries com «Migjorn» o «Llàgrima de sang», valorà «l’aventura extraordinària» d’infantesa d’anar d’excursió darrere dels pins del cementeri, les corregudes de sacs i les inevitables «nafrades pels genolls, que eren guapes!», o quan «pràcticament tothom duia a coure les formatjades al forn, a prop de casa, i admirava les forneres que, pala amunt i avall, col·locaven dins el forn les llaunes i els perols que la gent els duia».

Deixant el tema del menjar de banda «perquè tenc una primor...», Laura Pons va entrar en un pla més reivindicatiu i de defensa de la terra. «Som de Maó, però, per damunt de tot, som menorquina» i «me fa mal veure com hi ha cases que perden la seva fisonomia original, com la gent embruta la terra que calcigam i no és capaç ni de recollir les caques dels seus cans». I com que «amb la meva edat, ja fa estona que he perdut la vergonya, quan veig l’amo amb es ca, no me tall ni un pèl i li dic: Jove, jove, perdoni, li ha caigut una ... en terra», digué, aixecant els aplaudiments del públic. I igualment amb aquells que van amb la música a tot gas, al cotxe. «Jove, jove, que ho sap que açò és molt dolent per a les orelles?». Un advertiment que rep respostes diverses. «Alguns me creuen i davallen la música, d’altres m’aixequen el dit! Però jo no perd l’esperança», va concloure, fent riure, de nou, als assistents.

Abans d’acabar l’acte entonant l’«Es Mahón», una cançó que a Laura Pons li sembla «la més lletja de totes», l’artista va pronunciar unes estrofes. Primer, del «Romanç de l’autonomia» de Pere Xerxa, i després, de l’«Himne a Menorca» de Deseado Mercadal.

Relacionado
Lo + visto