La Menorca dels anys seixanta que va enamorar Jean Biard

Un dia del mes de juliol de 1960, el barco correu procedent de Barcelona enfila la bocana del port de Maó i uns minuts després amarra al moll comercial. Del seu interior es desembarca amb l'ajuda de la grua un cotxe Simca. Poc després, un francès d'una trentena d'anys, separat, i la seva filla de sis pugen al cotxe i, passant per la Costa de l'Abundància i s'Arraval, es dirigeixen cap a Sant Lluís, concretament a la cala d'Alcalfar on tenen reservada una habitació de l'hotel Xuroy, que regenta la família Parpal. L'objectiu és passar uns dies de vacances i fotografiar els racons més polits i suggerents d'una illa que dos-cents anys enrere havia onejat durant un període de set anys la bandera de la Corona francesa.

Es tracta de Jean Biard, nascut el 1928 a St. Nazaire, França, i que viu a Orleans, la capital administrativa de la regió de Centre i del departament de Loiret. Treballa com a cap de màquines del diari «La République du Centre» i és un enamorat de la fotografia. S'havia casat amb una catalana de Manresa amb qui el 1954 va tenir una filla, na Laurence, però quatre anys després el matrimoni es romp i la filla es queda amb son pare.

A França coneix José Cardona Sintes, en Pepe Fuguet, un santlluïser nat el 1919, que durant la Guerra Civil espanyola emigra a aquest país. En Pepe viu a Artenay, proper a Orleans, a la regió de la Beauce, poble del qual serà batle de 1978 a 2000, i a partir de 1979 conseller general del departament de Loiret durant quasi 20 anys.

De Mallorca a Menorca

A l'estiu de 1959, recentment separat, Biard passa les seves vacances a Mallorca, però no s'hi sent a gust perquè considera que hi ha molta gent, massa turistes. En tornar al seu país, una germana de la seva exdona li ralla d'una altra illa, no tan massificada, i el 1960 viatja per primera vegada a Menorca, de la que serà un fidel visitant durant dotze estius, fins que el 1972 decideix interrompre el seu particular idil·li amb l'Illa a causa dels problemes derivats de la diabetis que pateix. El 1965 es casa amb Michelle, amb qui tindrà un fill, i els anys 1968 i 1969    deixa el Xuroy per -assegura- haver-hi massa turistes i s'allotja al Via Maris, també a Alcalfar, que és més familiar. El 1970, comprats els bitllets per estiuejar a Menorca, es posa de nou en contacte amb Via Maris però l'hostal està ple, per la qual cosa aquest any i els dos següents s'allotja a l'hostal El Paso, a Maó.

Fotografia

Biard és membre del Cine Foto Club Orleanais, en el que exercita la seva passió per la fotografia amb la seva càmera Kodak i també dona cursos a qui vol aprendre els secrets d'aquest art. Els seus coneixements van més enllà d'un simple aficionat a la fotografia i ell mateix revela les fotografies en el laboratori que té muntat a ca seva. A més, durant anys participarà en nombrosos concursos de fotografia, no tan sols en l'àmbit nacional sinó també internacional; per exemple el 1973-1974 presenta a un concurs organitzat a Rússia sobre energia nuclear unes fotografies de la sala de màquines d'una central francesa.

Durant dotze anys, entre 1960 i 1972, a les seves vacances d'estiu Biard recorrerà l'Illa amb el seu Simca per fotografiar els pobles, les cales i altres indrets de l'Illa, deixant per a la posteritat un preciós testimoni visual de com era aquella Menorca dels anys seixanta i setanta, que passa de tenir una població de quasi 43.000 habitants el 1960 a 55.000 el 1975. En aquest període, l'Illa transita d'una economia amb un equilibri dels sectors primari, secundari i terciari, amb una significativa presència de l'agricultura i ramaderia, una indústria basada en la fortalesa del calçat i la bijuteria -amb una gran tradició a l'Illa- a una cada vegada més potent activitat turística, sobretot a partir de 1969 amb l'obertura del nou Aeroport de Menorca, que amb els anys acabarà convertint-se en la principal activitat de l'Illa.

Paratges

La cala d'Alcalfar és un dels paratges fotografiats per Biard, on passa les seves vacances, primer a l'Hotel Xuroy, que uns anys després deixarà en considerar que s'hi allotgen massa turistes, i després a Via Maris, també a la mateixa cala, però en que es respira una ambient més familiar. La bellesa arquitectònica de les casetes de vorera, els llaüts de pesca amarrats a la mar, els pescadors que arrangen les xarxes damunt els molls, la torre del segle XVIII que vigila l'entrada a la cala són elements que atreuen la mirada del fotògraf.

La resta del litoral de Sant Lluís també hi és present, les platges d'en Ferrer amb les seves casetes de vorera, a Binissafúller, a més de les que s'aixequen a la cala del mateix nom, i les que els primers anys de la dècada de 1960 encara es conserven a s'Algar i que poc temps després seran derruïdes per aixecar una moderna urbanització turística.

El port de Maó també ofereix a Biard una àmplia possibilitat per fotografiar diferents rincons en què es veu l'activitat comercial, antics magatzems i comerços a la façana portuària, i panoràmiques que reflecteixen l'entorn del port natural. També fotografia carrers i places de la ciutat. A més, no s'oblida de Calesfonts amb les barques amarrades, el pescador que construeix i arranja nanses i les vetllades musicals as Cau amb en Biel i es Curro.

Ciutadella, Es Mercadal, l'Arenal d'en Castell sense cap hotel, el port de Fornells i les salines en actiu, Cala en Porter encara amb poquíssims xalets construïts i la llegendària Cova d'en Xoroi, són, entre altres, els paisatges urbans i costaners que l'artista es resisteix a no deixar de fotografiar per copsar la bellesa de cada instant.

Persona oberta

Biard és una persona molt oberta, que es fa amb tothom, i sobretot a Alcalfar té moltíssimes amistats que ha anat forjant amb els anys. Fins i tot aprèn a xerrar el menorquí i a cantar «Un senyor damunt un ruc». També és amic d'en Biel i es Curro, les dues ànimes des Cau, a Calesfonts, sense oblidar a Andrés que regenta la Pedrera des Pujol, un popular i original merendero que el 1969 ha construït el santlluïser Antoni Mercadal Carreras, en Toni des Presos, en aquest paratge de la casolania de Torret, a pocs metres de la carretera de Sant Lluís a Alcalfar.

Un altre dels seus amics és el mallorquí Manuel Ribas, que treballa com a cap de torns de la central de Gesa al port de Maó. Es coneixen el 1970 a El Paso on Ribas viu durant un any i després al casar-se amb una cosina de la dona de Biard s'estableix a ses cases de la Gesa, a Dalt Sant Joan, fins que anys després torna a Mallorca.

Llegat

Quan Biard mor el 2016, Ribas s'interessa per les seves fotografies -unes 500 diapositives- i la viuda les entrega al seu amic que, després d'un procés de neteja per eliminar fongs i altra brutícia, les escaneja per preservar uns documents gràfics de la història recent de Menorca que afortunadament podem gaudir gràcies a un fotògraf francès que va estimar Menorca.