Jordi Pons Burillo duu en constant estat d’incertesa des que va davallar del seu cavall el darrer diumenge de les festes de Sant Martí del 2019. L’espera ha estat llarga, però ha arribat l’hora de tornar a pujar al cavall.
Es tracta del quart i darrer any del bienni que Burillo presideix en qualitat del caixer batle, però ell encara es considera «el més novell de tots».
Ha estat practicant per qualcar durant aquest temps d’espera?
—Vaig haver d’esperar fins enguany després de Setmana Santa, a meitat de març. Ja tenc l’experiència d’haver-ho fet i conec el cavall. La resta de caixers són molt més experimentats. Fins i tot el sobreposat, que és el jove, ja feia anys que qualcava.
Encara es manté la il·lusió del primer dia o aquesta experiència ja calma tots els nervis?
—Tothom diu «el primer any no ho passes tan bé i el segon el gaudeixes». La primera vegada no estava gens nirviós, però reconec que després de la primera volta vaig sortir amb la boca seca. Enguany estic més nirviós, però tenc moltes ganes d’acabar aquests quatre anys de bienni. És un orgull i una satisfacció molt grossa ser caixer batle.
Tornarà a sortir des de la casa de la seva família, el número 12 del carrer del Terreno. Quines emocions li desperta aquest fet?
—És casa meva de tota la vida. La diferència és que a les darreres festes mon pare encara vivia i enguany no estarà al meu costat, ja que va morir al 2020. Així i tot, tenc la satisfacció de què em va poder veure. Sempre ens quedarà aquella sensació de buit, ja que només estarà ma mare, però tota la família està molt contenta. El Terreno és un carrer que s’omple amb tota la gent del poble.
Què significa Sant Martí per vostè?
—Un caixer experimentat ja em va dir el primer any: «Sant Martí són emocions». I realment és així. Són emocions quan agafes la canya, quan puges al cavall, quan fas el primer bot...
Quins records té del Sant Martí del 2019?
—Vist amb perspectiva va ser molt bo. L’únic és que clar, quan un no en sap... (rialles). Record la darrera volta de dissabte. Quan vaig veure la plaça vaig dir: «Aquí no hi cabem. Com vols que entri el cavall?». Aquella imatge se me quedarà tota la vida.
Quin és l’ambient entre la gent del poble aquests dies?
—La gent es pren les festes d’una altra forma, més intensament, amb més cap, més conscient del que signifiquen. Això ho vam veure al pregó de festes: quan la banda va començar a tocar, es notava una gran emoció a la plaça.