Tot passa i tot arriba. S'ha hagut d'esperar tres anys, però al final la vida torna a ser com sempre. Igual que va ocórrer la nit anterior, la festa del Jaleo va reconquerir la Plaça Constitució de Maó. I ho va fer amb una altra celebració espectacular en un any en què es recupera la normalitat però en què també hi ha hagut alguns canvis. Un, l'entrada en funcionament d'un protocol de benestar animal. L'altre, la incorporació de la Banda de Música de Maó com a formació titular de les festes.
Pel que fa a la resta, es van complir els protocols establerts, amb la puntualitat com un dels elements més destacats, com també havia succeït al llarg de la jornada anterior. Quan faltaven cinc minuts per a les 13 hores, pel sistema de megafonia es va sentir allò de «senyores i senyors, el Jaleo és a punt de començar». Poc després, la caixera fadrina, Emma Benítez, lliurava la bandera a la regidora Conxa Juanola perquè aquesta la portés a l'Ajuntament.
L'esperada festa era imminent, com anunciava el so del fabiol de Lito Vinent, que un cop va ser a la plaça va veure com començava a sonar el primer pasdoble del matí. A les 13.10 hores, el caixer batle, Héctor Pons, i el caixer capellà, Joan Tutzó, van entrar a la plaça ja al ritme del Postillón de la Rioja.
El Jaleo ja estava en marxa, i va funcionar com un rellotge. A un bon ritme, pràcticament a hora per tornada. La festa va transcórrer fluida i potser hi va tenir alguna cosa a veure el fet que al final hi participessin menys cavalls dels inicialment previstos. Dels 120 apuntats per a la tanda matinal, al final només en van qualcar 104, de manera que la xifra va ser fins i tot inferior a la de dimecres (106).
Justament una hora després de la primera va començar la segona volta, que es va allargar durant 47 minuts, a un ritme encara més lleuger i amb la plaça una mica menys concorreguda però amb una banda igualment entregada, el director de la qual, Miquel Llario, a més de portar la batuta va prendre el relleu en alguns moments amb els instruments.
Els núvols apareixien per moments però la festa va tornar a agafar temperatura amb la tercera volta, la de les canyes, que va arrencar amb el fabioler recollint la primera recompensa quan passaven deu minuts de les tres de la tarda. I va ser just en aquell moment, amb el canvi de repertori de la banda, quan la plaça, plena de nou, va lluir en la seva màxima esplendor gràcies a un públic molt entregat.
La festa estava vivint un dels seus moments més grans amb la volta més extensa (també la que va comptar amb més interrupcions), que es va prolongar fins a les 16 hores i 23 minuts, quan el caixer batle recollia la seva recompensa i guardava la cullera en una les butxaques.
Semblava que el Jaleo ja tocava al final, però no. A l'aire va flotar la possibilitat que, fora del que és habitual, el retorn de les festes comptés amb una quarta volta, però al final no va passar. El que sí que van fer els membres de la qualcada va ser una passada ràpida per la plaça com a regal, que es va allargar durant 15 minuts més en què l'eufòria es va tornar a desfermar abans que els genets s'acomiadessin passant davant la porta de l'Ajuntament.
Quan faltaven pocs minuts per les 17 hores ha començat el Volem Vi, amb el llançament per part de les autoritats des de la balconada de l'Ajuntament d'unes 200 botes de most.
Mentrestant, els caixers han deixat els cavalls i en acabar el Volem Vi s'han dirigit a peu cap a l'Ajuntament on té lloc la beguda, alhora que la festa continua a una Plaça, plena de gom a gom, amb l'animació de la Banda de Música de Maó.