El 1907 la família Nieto va obrir una barberia a s'Arravaleta, a Maó, en què treballava com a barber en Joan Gomila, que el 1950 la va adquirir a la viuda del propietari. Cas Gomilas és una barberia que s'ha convertit en tota una institució a la ciutat, per on hi han passat milers de maonesos i persones d'altres pobles per afaitar-se o tallar-se els cabells. Avui, després de tota una vida de feina, es jubila en Jesús Gomila, un dels tres germans que han seguit amb l'ofici de son pare.
Quins records d'infància té de la barberia de son pare?
—Quan vaig néixer feia sis anys que mon pare havia comprat la barberia. Amb vuit o nou anys jo hi anava i ajudava a garnar i fer coses d'al·lot. A poc a poc, m'hi vaig anar incorporant perquè en aquell temps normalment els fills ajudaven els seus pares. Amb 11 anys mon pare em feia ensabonar els clients que eren amics seus, perquè en aquell temps hi havia molta gent que anava a afaitar-se a la barberia, jo era molt petitó i la il·lusió de mon pare era que l'ajudés.
Quan va començar a treballar-hi?
—He estat tota la vida a la barberia, quan estudiava a l'institut durant les vacances de l'estiu feia feina a la barberia. Amb 14 anys vaig acabar el batxillerat i em vaig posar a fer feina, va ser quan ja vaig començar a tallar els cabells i afaitar.
Quants treballadors tenia la barberia?
—En aquells anys, érem cinc barbers, mon pare, jo i altres tres per poder atendre la clientela.
Quan es van incorporar els seus dos germans?
—Mon pare va morir el 1987, jo tenia 31 anys i va ser quan els meus germans Guillermo i Pedro es van incorporar a la barberia, tot i que abans ho compaginaven amb l'escola, i des de llavores sempre hem fet feina junts, amb altres companys de feina. Ara també hi ha en Piter.
Quan solia venir la gent a tallar-se els cabells o a afaitar-se?
—En aquells primers anys, normalment hi havia abonats de cada dia i també abonats de dues vegades per setmana. A més, solia venir la gent del camp, els pagesos i missatges, davallaven a Maó els dissabtes i diumenges per afaitar-se. Amb els anys açò ha canviat molt i els pagesos ja no venen a la barberia.
Quin era l'horari de feina?
—Sempre hem mantingut començar a les 8 del matí fins a les 13 hores i després de les 16 a les 20 hores, encara que abans el capvespre començàvem una hora més prest.
L'horari s'ha reduït.
—No es fan tantes hores com en primer, ara tampoc feim feina els dissabtes capvespre ni els diumenges.
Quins canvis hi ha hagut en la tallada de cabells de quan vostè va començar?
—Quan vaig començar els anys setanta, i també els vuitanta, la gent duia els cabells molt llargs i empraven molt poc la màquina de tallar els cabells, empràvem més les estisores. Ara el canvi gros que hi ha hagut és que tothom vol els cabells molt curts i, per tant, empram més la màquina de tallar. I també la barba.
Què vol dir?
—Ara també s'ha posat molt de moda la barba, molts de clients venen per arranjar-se la barba, de fet actualment hi ha poques barberies que facin aquesta feina.
Quin tipus de clientela tenen?
—A més de la gent de Maó i d'altres pobles, també tenim molta gent de pas, a més de turistes que tenen segona residència a Menorca, tant espanyols com britànics i els darrers anys també molts de francesos. Durant les vacances solen venir a la barberia, també amb els fills i nets. Per jo és una anècdota molt polida, perquè cada any quan són a l'Illa venen a tallar-se els cabells.
Es podria haver jubilat amb 65 anys, per què ho fa dos anys més tard?
—Quan vaig complir els 65 anys no estava preparat per jubilar-me. Ara me'n vaig amb una sensació de molta nostàlgia perquè la barberia és la meva família i enyoraré molt els clients, he compartit moments molt bons. Tota la meva vida he estat a la barberia, he fet moltíssimes hores i em semblarà que tenc un buit. No és com aquell que es jubila i se'n va feliç, jo enyoraré molt la barberia i els clients.