«La situació, al camp, és crítica, i així com està el temps, que no plou, encara ho farà més feixuc». Tal vegada per açò, a llocs com el de Lluriach-Binisarraiet, s'esforcen per fer que l'activitat agrària sigui el més rendible possible, apostant per nous productes, basats, és clar, en el producte local i les pràctiques sostenibles, per posar-los a l'abast del consumidor.
No és ni la primera ni l'única explotació agrària i ramadera que elabora diversos productes. És una més, que serveix d'exemple de la necessitat que hi ha al camp de crear nous productes, en aquest camí indefugible per a la subsistència. «Avui, venent la llet com s'havia fet sempre, no surten els nombres», explica Nina Allès Pons, madona de Lluriach-Binisarraiet, lloc que mena (també del lloc de Lluriach Nou) amb el seu home, Joan Marquès.
Per açò, ja fa estona que han diversificat la seva activitat, perquè «si pots fer un producte i el pots vendre tu mateix, és el que t'ajuda a guanyar un poc més», açò sí, a canvi «de fer més feina».
La crisi i l'increment dels costos de producció han obligat a reduir el ramat de vaques, que actualment és d'una seixantena de caps de bestiar. A partir d'aquí, al voltant d'un 45 per cent de la llet que produeixen la destinen «a fer formatge artesà [en l'assecador propi] en la quantitat que sabem que podrem vendre i una altra part la venem a Quesería Menorquina per fer quallada». També hi ha formatge que venen a maduradors.
De la porció de la llet que es queden, en destinen a l'elaboració de derivats, com iogurt natural, fet tradicionalment i que «cada vegada té més sortida, a hotels rurals, les petites botigues de tota la vida i entre particulars»; quefir, «que feim en petites quantitats, perquè es ven menys»; o brossat, encara que, en aquest cas, només per al consum propi de la família, no per vendre. I «també feim almívar de llet (dulce de leche), posant llet amb sucre a coure».
Melmelades
«Ja feia temps que en feia, però des de fa un poc més d'un any, podem vendre melmelades», diu Nina Allès. «Són sempre melmelades de temporada, no en tenim tot l'any», de fruits que extreuen de la terra sense generar impactes en les reserves hídriques. «Tot és de secà, no regam res per evitar consums», i encara que «és ver que creix un poc menys», és suficient per fer melmelades ben diverses: «de carabassa típica, la que s'havia fet sempre a Menorca; de meló; de síndria; de codony, que vindrà ara; o de figa, quan n'hi ha, per fer figat», enumera la pagesa. I a vegades, fins i tot, compren fruits a altres finques, com albercocs o maduixes, perquè «aquí, a la banda de tramuntana des Mercadal, la terra no és bona per als fruiters».
A les terres de Lluriach-Binisarraiet s'acumula la tradició de dues famílies vinculades al camp des de tota la vida. En Joan Marquès és la cinquena generació que conrea els mateixos llocs, i na Nina Allès recorda com els seus avis ja vivien a Son Mercè de Baix, a Ferreries.