Com la inquietant espasa de Dàmocles, que qualsevol dia pot passar d'amenaça a tall fatal, el futur del joc maonès tornava a penjar d'un fil d'uns anys ençà. Feliçment, ara s'observa un nou dinamisme capaç d'obrir vies de pervivència per al defensiu art marcial tradicional de Menorca, s'ha confirmat aquest primer de març a Sant Lluís i l'octubre proppassat al pati conventual del Museu de Menorca.
L'any 1985 es fundà el Club Esportiu del Joc Maonès, englobat en la federació d'Esports de Temps Lliure; me'n vaig fer joiós ressò a «Es Joc Maonès, d'ara i d'abans» (revista S'Auba, Sant Lluís, desembre 2007), quan una vintena de socis seguien practicant-lo al poliesportiu municipal de Maó tres dies per setmana, amb algunes exhibicions públiques, de la mà dels mestres Miquel Enrich i Paco Sintes, que es reconeixien alumnes de Llorenç Barber Mana, que ja havia salvat el joc de l'extinció a la dècada dels seixanta del segle XX.
Exhibició del joc maonès el 1r de març a Sant Lluís. En primer terme, estris per elaborar la sidra menorquina natural Kane. | A. SINTES
Cap a l'any 2011, però, el joc donà un tomb desfavorable, cap a la incertesa. En aquestes mateixes pàgines de «Es Diari» vaig haver de titular un altre article «El joc maonès novament en perill» (28-4-2011). La continuïtat del joc tornava a estar en entredit, un cert esgotament personal unit a problemes de salut, incompatibilitat horària i desinterès social, van abocar el Club a la dissolució després de vint-i-cinc anys com a referent en la pràctica i escola per la qual van passar més de dos-cents aprenents.
ASSAONAR EL NOU PLANTER
El més esperançador de la classe oberta i demostració del passat primer de març a Sant Lluís va ser la gran i amatent participació de joves, al·lots i al·lotes que no tan sols van poder iniciar-se en el joc, sinó que –tant o més important– en van gaudir de ple. A la vegada, veterans i iniciats aconseguien enlluernar el públic assistent amb l'ampli repertori de tocs i moviments, amb les mans, els peus i tot el cos, que tenen com a finalitat bàsica l'autodefensa en el cos a cos més que no l'agressió, com seria en altres jocs marcials.
Els mestres en joc maonès Mariano Asensio i Ignasi Jover, que encapçalaven l'exhibició participativa, van mostrar una àmplia capacitat didàctica. El fet que Jover sigui entrenador de bàsquet del CEE Sant Lluís va afavorir la participació juvenil. També hi van prendre part alguns jugadors veterans, mentre que d'altres no hi van poder assistir a causa del pont festiu.
Mariano Asensio i Josep Carreras al soterrani particular d'Asensio l'any 2011, quan el Club Esportiu del Joc Maonès havia cessat l'activitat.
Un mestre del joc de l'època del poliesportiu de Maó, Miquel Enrich, era present encara que no participant a Sant Lluís, però sí ho van fer la seva filla Loli i neta Laura. De fet, són cinc els membres d'aquesta família que avalen la transmissió intergeneracional del joc maonès.
Com en qualsevol altra activitat humana, la seva pervivència depèn en bona mesura de la capacitat de generar el relleu generacional. En aquest sentit és de destacar que l'associació compta a les seves files amb tres nous alumnes d'entre quinze i setze anys: Laura, Lluc i Judit. D'altra banda tenen la proposta, totalment innovadora, per part d'una de les participants, d'oferir joc maonès per a fillets, açò requereix donar una volta al joc a nivell formatiu i estructural molt decisiva.
Dos joves principiants, Jana i Dídac. Sense relleu generacional no hi ha futur. | A. SINTES
OBERTURA DE MIRES
El mestratge de tipus voluntari i desinteressat ha estat sempre essencial per al joc, però també pot provocar el desencís en el llarg termini. Un dels objectius dels actuals capdavanters del joc és de formar professorat de l'ensenyament mitjà per tal d'introduir el joc maonès als instituts, i s'han donat passes amb la Conselleria per aconseguir-ho. Ja es va intentar en temps del Club Esportiu del Joc Maonès, llavors van topar amb un problema d'horaris, però ara confien poder-ho superar amb èxit.
També es plantegen una sèrie de canvis en les normes trameses de manera oral per tal de donar-li una empenta més que el faci més atractiu per al jovent. Un incentiu a estudiar seria dotar el joc d'una vessant competitiva, més d'acord amb el que veuen i viuen els joves en altres esports i arts marcials; tot sense renunciar a promoure la cohesió social i la tolerància a través del joc. Altrament han establert diferents contactes amb gent de Sevilla i València que també practica diverses modalitats de les arts marcials tradicionals, una entesa que els podria dur a intercanvis amb disciplines similars i qui sap si a algun tipus de competició a un altre nivell.
Dos practicants experimentats de l'època del Club, Carlos Teixidor i Quico Pons. | A. SINTES
Una qüestió que he gosat a plantejar-los quant a l'estructura organitzativa, idea compartida per altres amants del joc, seria que el grup actual es pogués integrar en alguna entitat més solvent i implicada en altres activitats esportives que els pogués donar una major cobertura institucional. L'actual junta del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís ha sabut donar un impuls al joc de la Bolla, que es trobava en hores baixes. Pot ser un bon model per aquesta mateixa entitat, o alguna altra de similar, per revifar i consolidar el joc maonès.
En tot cas, com a societat amant de les seves millors tradicions i del patrimoni immaterial compartit, no podem deixar passar l'oportunitat que representa aquest grup lluitador i tenaç que s'ha col·locat en «plantada», la posició inicial del joc abans de llançar un toc directe, contra la incertesa del futur.
Generico
El joc as Migjorn Gran i altres pobles
A l’escassa historiografia sobre el joc maonès s’afirma que era practicat exclusivament a Maó i els pobles del seu voltant. També es va exercitar a la població des Migjorn Gran, si més no, en el primer terç del segle XX; puc aportar el testimoni escrit de mon pare, Pere Sintes Pons, que el 10 de setembre de 1971 publicava a les pàgines des Diari l’article «Ses punyades damunt Menorca».
No és sobre recordar que el joc maonès també era conegut com a joc de ses punyades. La crònica comença així: «Des dels anys 1900 a 1930 va tenir un gran impuls es joc de punyades damunt Menorca. Record que venia un vellet per ca nostra (ferreria de Sant Climent), en Magí de So na Caçana, que era natural des Migjorn, i molt apassionat per ses punyades, solia contar que quan habitava pel seu poble natal «hi havia una partida d’homes que per jugar a punyades valien molt».
El primer mestre de punyades que recordava l’amo en Magí, «es Griu» de sobrenom, vivia as Migjorn i allà tenia deixebles molt bons, entre els quals en Burinu i en Barceló. En certa ocasió s’escampà la brama que els dos rivals es provarien a punyades dins el pla de devora ses Fonts Redones de Baix; el dia assenyalat s’omplí de gent des Migjorn per veure el combat dels dos mestres, però no es van presentar, com havia succeït altres vegades.
Mestre Barceló, que era carreter d’ofici, va tenir dos fills que també van ser excel·lents mestres de punyades, Gabino i Toni Barceló, coneguts com «es Barcelons» as Migjorn. Es contava que Gabino Barceló havia viscut una temporada a Alger «on li va donar escola un mestre japonès». A Algèria hauria tingut una topada a una taverna amb «es curro de punyades moro» que, com era d’esperar, «va anar de rodolons per davall una taula, s’alçà obrint sa porta, no va esperar més».
En Burinu va tenir un deixeble molt avantatjat as Migjorn, mestre Toni (ferrer). Un migjorner amic de mon pare, Joan Florit, li contà que en Burinu va fer una temporada per Amèrica, on va donar una pallissa a un mulato, i per fugir en Burinu no va tenir altre remei que amagar-se dins una caixa per embarcar de retorn a Menorca.
Quan es Griu, el vell mestre de punyades, va viure a Maó, també va tenir dos alumnes destacats: en Climent i en Pau Mascaró. Un grup de santclimenters –segons escriu Pere Sintes– els primers anys del segle XX va aprendre el joc amb el mestre de punyades Climent Bagur, a Maó o al Forn Nou de Sant Climent, i a les acaballes de la dècada dels vint, un altre grup de santclimenters el va ensenyar mestre Gabino a un local del carrer sant Roc (de Maó), anomenat sa Porta Redona, boni al costat del Saló Victòria. Desconec si hi ha alguna relació entre aquest Gabino i el des Migjorn. A Sant Lluís, afirma, també n’ensenyà el mestre Climent Bagur, que en aquell temps habitava a Torret.
En el cas de Sant Lluís qui millor ha estudiat el joc maonès és Toni Seguí, que va complementar i enriquir l’article sobre el tema a S’Auba de desembre de 2007.
Punto de vista
Defensa en femení
En la demostració de Sant Lluís es constatà un creixent interès pel joc entre dones i al·lotes joves, un fet ben remarcable que al mateix temps ens du a pensar que el joc maonès, un art marcial essencialment defensiu, podria tenir un valor addicional front a la violència de gènere, com un recurs de defensa personal femenina. A la imatge Loli i Laura, mare i filla.