Com la inquietant espasa de Dàmocles, que qualsevol dia pot passar d'amenaça a tall fatal, el futur del joc maonès tornava a penjar d'un fil d'uns anys ençà. Feliçment, ara s'observa un nou dinamisme capaç d'obrir vies de pervivència per al defensiu art marcial tradicional de Menorca, s'ha confirmat aquest primer de març a Sant Lluís i l'octubre proppassat al pati conventual del Museu de Menorca.
L'any 1985 es fundà el Club Esportiu del Joc Maonès, englobat en la federació d'Esports de Temps Lliure; me'n vaig fer joiós ressò a «Es Joc Maonès, d'ara i d'abans» (revista S'Auba, Sant Lluís, desembre 2007), quan una vintena de socis seguien practicant-lo al poliesportiu municipal de Maó tres dies per setmana, amb algunes exhibicions públiques, de la mà dels mestres Miquel Enrich i Paco Sintes, que es reconeixien alumnes de Llorenç Barber Mana, que ja havia salvat el joc de l'extinció a la dècada dels seixanta del segle XX.
Exhibició del joc maonès el 1r de març a Sant Lluís. En primer terme, estris per elaborar la sidra menorquina natural Kane. | A. SINTES
Cap a l'any 2011, però, el joc donà un tomb desfavorable, cap a la incertesa. En aquestes mateixes pàgines de «Es Diari» vaig haver de titular un altre article «El joc maonès novament en perill» (28-4-2011). La continuïtat del joc tornava a estar en entredit, un cert esgotament personal unit a problemes de salut, incompatibilitat horària i desinterès social, van abocar el Club a la dissolució després de vint-i-cinc anys com a referent en la pràctica i escola per la qual van passar més de dos-cents aprenents.
ASSAONAR EL NOU PLANTER
El més esperançador de la classe oberta i demostració del passat primer de març a Sant Lluís va ser la gran i amatent participació de joves, al·lots i al·lotes que no tan sols van poder iniciar-se en el joc, sinó que –tant o més important– en van gaudir de ple. A la vegada, veterans i iniciats aconseguien enlluernar el públic assistent amb l'ampli repertori de tocs i moviments, amb les mans, els peus i tot el cos, que tenen com a finalitat bàsica l'autodefensa en el cos a cos més que no l'agressió, com seria en altres jocs marcials.
Els mestres en joc maonès Mariano Asensio i Ignasi Jover, que encapçalaven l'exhibició participativa, van mostrar una àmplia capacitat didàctica. El fet que Jover sigui entrenador de bàsquet del CEE Sant Lluís va afavorir la participació juvenil. També hi van prendre part alguns jugadors veterans, mentre que d'altres no hi van poder assistir a causa del pont festiu.
Mariano Asensio i Josep Carreras al soterrani particular d'Asensio l'any 2011, quan el Club Esportiu del Joc Maonès havia cessat l'activitat.
Un mestre del joc de l'època del poliesportiu de Maó, Miquel Enrich, era present encara que no participant a Sant Lluís, però sí ho van fer la seva filla Loli i neta Laura. De fet, són cinc els membres d'aquesta família que avalen la transmissió intergeneracional del joc maonès.
Com en qualsevol altra activitat humana, la seva pervivència depèn en bona mesura de la capacitat de generar el relleu generacional. En aquest sentit és de destacar que l'associació compta a les seves files amb tres nous alumnes d'entre quinze i setze anys: Laura, Lluc i Judit. D'altra banda tenen la proposta, totalment innovadora, per part d'una de les participants, d'oferir joc maonès per a fillets, açò requereix donar una volta al joc a nivell formatiu i estructural molt decisiva.
Dos joves principiants, Jana i Dídac. Sense relleu generacional no hi ha futur. | A. SINTES
OBERTURA DE MIRES
El mestratge de tipus voluntari i desinteressat ha estat sempre essencial per al joc, però també pot provocar el desencís en el llarg termini. Un dels objectius dels actuals capdavanters del joc és de formar professorat de l'ensenyament mitjà per tal d'introduir el joc maonès als instituts, i s'han donat passes amb la Conselleria per aconseguir-ho. Ja es va intentar en temps del Club Esportiu del Joc Maonès, llavors van topar amb un problema d'horaris, però ara confien poder-ho superar amb èxit.
També es plantegen una sèrie de canvis en les normes trameses de manera oral per tal de donar-li una empenta més que el faci més atractiu per al jovent. Un incentiu a estudiar seria dotar el joc d'una vessant competitiva, més d'acord amb el que veuen i viuen els joves en altres esports i arts marcials; tot sense renunciar a promoure la cohesió social i la tolerància a través del joc. Altrament han establert diferents contactes amb gent de Sevilla i València que també practica diverses modalitats de les arts marcials tradicionals, una entesa que els podria dur a intercanvis amb disciplines similars i qui sap si a algun tipus de competició a un altre nivell.
Dos practicants experimentats de l'època del Club, Carlos Teixidor i Quico Pons. | A. SINTES
Una qüestió que he gosat a plantejar-los quant a l'estructura organitzativa, idea compartida per altres amants del joc, seria que el grup actual es pogués integrar en alguna entitat més solvent i implicada en altres activitats esportives que els pogués donar una major cobertura institucional. L'actual junta del Centre Cultural i Esportiu de Sant Lluís ha sabut donar un impuls al joc de la Bolla, que es trobava en hores baixes. Pot ser un bon model per aquesta mateixa entitat, o alguna altra de similar, per revifar i consolidar el joc maonès.
En tot cas, com a societat amant de les seves millors tradicions i del patrimoni immaterial compartit, no podem deixar passar l'oportunitat que representa aquest grup lluitador i tenaç que s'ha col·locat en «plantada», la posició inicial del joc abans de llançar un toc directe, contra la incertesa del futur.