M'encanta fer passar el Caribe per aigües poc profundes quan la mar està plana; dret, amb el timó controlat, navegar lentament mirant el fons amb tota la varietat de pedres, peixos, algues, que hi ha en aquest món submarí que és la mar nostra. És de ver que hi ha moltes possibilitats de tocar fons, més ben dit, de fer una petita rascada per damunt alguna pedra que sobresurt massa i la seva vista ens fa errar en el càlcul de la profunditat, per mor de l'efecte lupa de l'aigua, però la barca ho aguanta tot perfectament. De fet, al llarg dels quaranta-cinc anys de fer vorera al port i, sobretot, per la costa nord, en les llargues jornades per completar la volta a l'illa, els juliols de molts d'anys, ens apropàvem a terra, dins cales i macars, on les altres barques no s'hi atrevien, i allà descansàvem, observàvem el fons i fèiem vorera amb aigua fins als genolls per agafar algun pop o qualque morena per fer el dinar.
Després de visitar la caseta Milà, a la Solana, seguim ran ran de molls i casetes, ara utilitzades pels mariscadors, amb un itinerari entre boies, per aturar-nos bé davant el Banyer d’en Pasarius, ben a prop de la caseta acabada de visitar. Aquesta construcció alçada dins la mar és un dels tres magatzems de barques que queden d'aquestes característiques, si no comptam ni els Banyers de Pedra, ni Venècia, ni Na Nena, al Fonduco, ja que aquestes tres casetes, a part de guardabarques, tenien un petit habitatge damunt.
El Banyer d’en Pasarius, a part de ser la redossa de la barca que va pertànyer a la caseta d'aquesta família maonesa, tenia un moll a cada banda, on les barques d’en Reynés atracaven i deixaven o recollien els estiuejants de les casetes del voltant de s'Altra Banda, o la gent que anava a nedar o a fer la bereneta pels voltants dels molls. Avui en dia, el moll de ponent està tancat i afegit a la zona que empren els mariscadors. Una situació que s'hauria d'aclarir, per tal de deixar lliure la caseta de la barca i poder-ne recuperar la silueta original.
Arquitectònicament és un volum ben senzill de cobertes a dues aigües, de teula vermella, amb la façana que mira al port una mica més estudiada, amb una composició clàssica centrada en l'arc de la porta de la barca, com era habitual en aquest tipus de construccions, i un timpà a la part alta determinat pels dos pendents de la coberta de teules.
El Caribe atraca en el petit moll lateral de llevant que està lliure i, mentre posam unes defenses per mantenir el bot atracat, feim una volta per darrere el magatzem i veim que els murs de marès estan en unes bones condicions, encara que sense gaire manteniment, malgrat que seria ben fàcil arreglar la caseta i canviar-ne l’aspecte. La porta de terra està tapiada amb blocs de formigó, la qual cosa vol dir que només s'hi pot entrar des de la mar. A l'interior, que just es pot observar mirant des de la porta de la mar, podem veure els dos molls interiors i l'aigua d'enmig, ara tapada per uns taulons, com si s'emprés per a un altre ús. Al sostre hi ha una estructura de cavalls de fusta i biguetes laterals que sostenen la coberta. Possiblement, antigament la barca que s'hi guardava era suspesa des d'aquesta estructura, com era habitual a tots aquests magatzems guardabarques, dins la mar.
l partim contents de continuar amb el recorregut que ens hem proposat, ja que veim que aquesta caseta es podria recuperar sense gaire esforç econòmic i mirar que algun propietari de barca de fusta pogués utilitzar-la i mantenir-la, com un bé etnològic del passat que està catalogat, que ens ha arribat fins avui i que hem de preservar per al futur.
Seguim les sinuositats de la banda nord del port fins a arribar al Banyer d’en Vigo o de Sant Antoni. Un altre magatzem de barca que devia guardar la dels propietaris del lloc que hi ha més amunt. La identificació d'aquesta construcció, bastant desfeta i abandonada, amb el casat de Sant Antoni es produeix amb el color vermell. La composició de la caseta és ben senzilla, encara que de dimensions més grans que els altres guardabarques, com si a l’interior hi volguessin situar dues barques, ja que la distància entre els dos molls interiors és molt ampla.
Vist l'espai interior, es pot descobrir que la caseta original era més petita, ja que l'arc de marès, situat en un mur antic que devia ser la façana a la mar del magatzem, es troba ara en una situació intermèdia. Sigui perquè es va voler col·locar una barca més llarga, sigui per un altre motiu, la caseta es va allargar cap a la mar, a base de construir una gran jàssera de formigó, que destrossa l'arc antic, i crear una nova porta amb una llinda plana, que suporta una terrassa accessible sobre la part afegida. Una escala situada en el moll interior lateral de llevant permet accedir a aquest terrat amb unes vistes ben interessants sobre l'aigua del port. Així i tot, la composició exterior no queda malmesa per aquesta darrera intervenció, ja que des de la mar es veu una façana de composició mesurada. Llàstima de la coberta d'uralita, que en aquest cas s'hauria de substituir per la de teules i aconseguir una recuperació del magatzem amb una intervenció respectuosa, ja que també és un edifici catalogat com a element etnològic a protegir.
Aquesta ruta marinera per la banda nord del port de Maó, visitant, des de la mar, les casetes protegides, algunes de les quals són elements d'un gran valor etnològic i altres, arquitectònic, ens porta a cala Partió, on hi ha dues casetes dins la mar, el Banyer de cala Partió, o Miramar, i Venècia, que comentarem en un altre article, més lligat als habitatges dins les aigües del port.
Ara, el Caribe navega més ràpid cap al canal, per arribar al darrer magatzem de barques dins la mar que hi ha al port: la gran nau que guardava la motora del general, fins fa pocs anys, que abans es guardava a la caseta que hi havia baix de la costa des General, que va ser enderrocada quan es van fer les obres dels nous molls de Baixamar. La seva bessona, la motora de la Base, ha desaparegut de la circulació i ja fa anys que no es veuen juntes a la processó del Carme.
La situació d'aquesta construcció fa una mica de pena, ja que tot i ser un edifici catalogat pel seu gran interès arquitectònic, està en un estat llastimós i d'abandonament total. L'espai interior és impressionant i l'edifici en si manté els murs en bon estat, encara que les finestres estan tapiades, però la coberta està destrossada, després de la fatal intervenció en què es va canviar l'estructura de fusta original amb coberta de teules per una de metàl·lica que ha durat molt poc, si ho comparam amb la resistència de les biguetes de fusta, quarts i teules que hi havia des de la seva construcció.
Observant des de la mar el gran magatzem, estem d'acord que l'edifici necessita un nou ús com més prest millor que respecti l'arquitectura original i que pugui aprofitar les característiques especials d'aquest magatzem únic i que encara pot ser rehabilitat, amb certa facilitat, per assegurar-ne el futur.