Mig Ferreries ha passat pel col·legi Sant Francesc d'Assís, l'únic centre diocesà de Menorca, juntament amb l'escoleta Xipell de Ciutadella, i el pioner a l'Illa tant en l'ensenyança en català com en l'atenció a la diversitat entre els alumnes. Una escola que arrencà el curs 1973-74 i que enguany compleix 50 anys. La direcció del centre ha programat un dinar de germanor dia 25 de maig per tal de commemorar l'efemèride.
Quan la dictadura franquista tocava fons i encara no s'havia aprovat la Llei de Normalització Lingüística, quan encara no hi havia ratios, ni es contemplava posar professors de suport a l'aula, la pedagoga catalana Maria Dolors Amat hi començà a introduir de forma desinteressada i altruista el projecte d'escola cristiana que despuntava a Catalunya. L'atreia «l'estil de vida auster» i allunyat del consumisme que havia percebut entre les famílies del poble.
Els canvis que promulgava la Llei General d'Educació de 1970, amb la posada en marxa de l'EGB, foren la gènesi que propicià el sorgiment d'un projecte educatiu que ha marcat milers de ferreriencs.
La crisi de vocacions amenaçava l'antiga escola de monges, el que dugué el llavors rector Cristòfol Triay a cercar una comunitat que continuàs la feina de les franciscanes, que eren al poble des de 1921. Finalment aconseguí convèncer les Dominiques de l'Anunciata, que n'acceptaren la direcció i crearen la seva primera comunitat a Menorca. El nou centre, titularitat de la diòcesi, que tenia entre el seu professorat a germanes de totes dues congregacions, baratà el seu nom en agraïment a les franciscanes.
Pere Al·lès, president de la primera junta de pares, recorda que els inicis van ser especialment durs, ja que moltes famílies no podien pagar la quota de 150 pessetes que s'havia acordat i, com que la prioritat era «servir a les famílies més necessitades», tampoc no se les apretava. Així que «havíem de fer de tot per recaptar doblers: des de vendre cartró a organitzar tómboles».
Pere Al·lès, president de la primera junta, la franciscana Concha González, la dominica Ángela Beneit, la professora Magdalena Moll, l'exdirector Leo Florit, l'exalcalde i encara professor Josep Carreras i l'actual director Joan Pons Martí.
Fins i tot les religioses s'avenien a cobrar la meitat del sou i s'implicava tothom, pares i alumnes inclosos, en la neteja i el manteniment del centre. «Molts al·lots tenien cura de no embrutar perquè sabien que els tocaria fer net», apunta una de les professores, Magdalena Moll.
A aquell esperit col·lectiu hi contribuí de forma decisiva Maria Dolors Amat, que venia a Ferreries un cop al mes per ajudar els grups de matrimoni i començà a orientar les famílies i a muntar tallers i escoles de pares. «Ens va ser de gran ajuda -diu Pere Al·lès- perquè no ens vèiem capacitats per educar bé i preparar els nostres fills per al nou món que s'obria amb la democràcia». La pedagoga es preocupava d'atendre la diversitat i d'identificar els problemes que els al·lots duien de casa.
A proposta de Pere Melis, secretari de la delegació diocesana de l'ensenyança, s'havia implantat la coeducació des del primer curs, amb alumnes dels dos sexes, perquè no hi hagués «discriminació escolar». I Josep Manguán havia proposat «harmonitzar fe i cultura» i «ajudar l'alumnat a tenir una visió crítica i transformadora».
La introducció primerenca del català i d'ensenyar l'entorn més proper va ser el primer pas, però no l'únic. Els reptes continuaren en les dècades posteriors. Per pitjar a l'administració perquè construís un institut a Ferreries, i els joves no haguessin d'anar així a Ciutadella, i per desdoblar les aules i disposar d'un concert educatiu, malgrat les reticències de l'administració. «Empenyien una part dels alumnes a anar a l'escola pública, on hi havia més espai, però les famílies es van plantar. Va costar», recorda Josep Carreres qui, a més de professor, ha estat el batle durant 12 anys.
«Com més traves ens han posat, més units hem estat», destaca Ángela Beneit. «Pares i professors hem anat a una. Hem estat una escola activa, inclusiva, oberta al món i que ha treballat en valors», diu Magdalena Moll. Tant que, segons Concha González, «si un dia l'escola es tanca, en sortirà perdent Ferreries».
... resumiendo... la gestión pasa a manos de la diócesis, que EXIGE el diezmo de las 150 pesetas a cada familia... y como hay apreturas, se aprieta a padres y madres, se aprieta a alumnos, se aprieta a profesores y profesoras... pero la diócesis no deja de apretar, no vaya a perder ni un céntimo de lo que recauda... se tiene que usar la imaginación para crear sorteos, rifas, para poder pagar los dineros que la diócesis espera... los profes se sacrifican, incluso su sueldo, para que la diócesis siga ingresando su dinero... los alumnos incluso, usado de mano de obra barata, para ahorrar en servicios de limpieza externos... todo para tener garantizados los dineros que se han de pagar sí o sí, sin demoras y sin rebaja alguna, a la diócesis...